Llibreria Capri

Al seu lloc hi ha una oficina de Caixa Catalunya, que amb les fusions ha canviat de nom, tot per causa de la crisi, no se sap si real o induïda, però en tot cas realíssima pels seus efectes tan devastadors en alguns camps.

El de la cultura és un dels principals camps damnats. I no exactament perquè sense gaires diners no es pugui fer res, que es pot fer (els qui ja fa uns quants decennis que trepitgem el món sabem que hem patit èpoques pitjors), sinó perquè això que fins ara hem anomenat ‘cultura’ en els nostres dies ha acabat sent més una pose que una necessitat de cultivar-se (cultura ve de cultiu). Fins a les fosques llegiríem i escriuríem alguns per pura vocació de llegir i d’escriure. Però a aquestes alçades ja tenim la sensació de ser els últims de Filipines.

La llibreria Capri era la llibreria de la meva infantesa. Hi entrava cada vegada que hi pasàvem pel davant, la mare m’havia d’estirar. L’amo de la botiga, un home primet, baixet, morè de cabells i amb bigoti, no em deia res. Deixava que de puntetes i silenciosament mirés les novetats als prestatges, que a vegades trigaven d’arribar. No es publicava com ara i les noves perles s’obrien davant dels nostres ulls –en aquestes exploracions a la Capri a vegades m’hi acompanyava el meu germà- amb una lluïsor sempre inesperada.

Els llibres propis, els pocs que podíem comprar, també trigaven molt de situar-se règiament als prestatges de casa. Només n’arribava un ara per Reis, un ara per Sant Jordi, un ara per algun sant o aniversari… La resta de l’any el passava mirant els lloms de les novetats que s’exhibien a la nostra llibreria de proximitat, com es diria ara, com si mirant els lloms ja em pogués emparar d’alguna cosa.

Quan en la meva joventut vaig llegir La historia de San Michele, del doctor Axel Munthe en dolç exili a l’illa de Capri, davant de Nàpols, vaig entendre que el nom de la llibreria Capri no era casual, com no és casual el nom de la llibreria Catalònia.

El tancament aquests dies de la llibreria Catalònia (fundada el 1924), que ha vingut precedit pel tancament d’altres llibreries importants de la ciutat de Barcelona, ha provocat una commoció. Llàgrimes de cocodril, escrivia Sergi Pàmies en un dels seus articles. Sí, en molts casos, sí. Perquè a l’hora de la veritat són pocs el qui compren llibres, i si no es compren llibres les llibreries han de tancar.

El nostre món, el món actual, ja no ‘està governat pels llibres’, com resava d’una manera ja segurament utòpica, un cartell penjat els anys 30 del segle passat a la façana de la llibreria Catalònia.

De quins llibres estem parlant, però. Els best-séllers van fent la viu-viu, encara que els llibreters apunten que aquestes festes passades s’ha venut en general un 20% menys que l’any passat. Els llibres literaris i de pensament són poc reclamats, i els llibres per cultivar-se no són a la vista, els has de buscar amb un llum. D’una edició de poesia, gènere minoritari (ai, Espriu!) si la venta passa de més de cent exemplars ja és una heroïcitat. Així no es pot anar gaire lluny. Els editors i llibreters per descomptat, però encara menys els autors, dones i homes de fer feines en altres camps, i ja em perdonaran els lectors la ironia.