Budesca essencial

L’últim tram d’aquest recorregut, fins ara, és la mostra Budesca en blanc i negre, que aquests dies es pot veure a la Galeria Àmbit del carrer Consell de Cent barceloní.

L’evaluació de l’art modern, l’art dels nostres dies, sovint pateix de manca de criteris estètics, sobretot pel que fa a la percepció i a la valoració del que en Kandinsky en va dir de l’espiritual en l’art. La causa és que la pràctica de l’art, una necessitat personal que irradia en l’àmbit de l’universal, no s’ha salvat d’un sistema econòmic materialialitzat i mercantilitzat, admetem-ho, fins a la patologia. En alguns moments fins i tot hem pogut tenir la impressió que se sacrificava tot en funció de l’èxit comercial.  

“L’art d’avui, massa subjecte al benefici –escrivia Lluís Racionero a Textos de estética taoista ja a l’any 1983!- no pot exercir la funció que sempre ha tingut: fer conscient el subconscient, obrir les portes de la percepció [en el sentit espiritual que també apuntava Aldous Huxley] i donar forma expressiva als grans temes que preocupen a la societat a cada generació.”

Ho he dit més amunt, i insisteixo: l’art, el veritable, és fruit d’una necessitat interna, espiritual, de l’artista. D’aquí ve que artistes com Budesca hagin pouat en el seu món interior i hagin construït una obra en base a aquest principi sagrat que ja fa molts anys el va empènyer a fer una pintura que només s’assoleix per intuïció. “És la intuïció –va escriure Kandinsky- la que dóna vida a la creació.” En efecte: la racionalització de la pròpia obra sempre és posterior.

Tots els camins de la intuïció han dut progressivament a l’essencialització de les formes en aquestes últimes pintures de Budesca. Formes espiralejants en negre sobre blanc recorden no només la vitalitat dels espermatozous sota la lent del microscopi, o la dansa de les algues marines en un mar blanc, sinó que també recorden, si bé en moviment, un dels símbols de la cosmologia xinesa: el cercle que, en blanc i negre, conjunta les figures del yin i del yang, el principi femení i el principi masculí de la vida en perfecta harmonia. Sempre és oportuna la reflexió sobre el principi de la vida que es basa en els dos pols que la conformen, i en els temps presents, sembla que el diàleg entre la ciència i l’art són imprescindibles per llegir el nostre món.

L’art actua sobre la sensibilitat i l’obra artística és el resultat formal d’aquesta sensibilització. Amb un gran tacte artístic, Budesca ha trobat la manera de comunicar a l’espectador no només les preocupacions científiques de la nostra època sinó també la manera de donar forma a unes icones que, per la seva transcendència, inviten a la meditació sobre l’origen de la vida.

La set espiritual és consubstancial a la naturalesa humana, encara que estigui enterrada en una pedra. Obres com aquestes de Budesca es constitueixen en un esperó per esberlar la pedra de la percepció tancada i fer-ne emergir l’or amagat, l’espiritual, no l’or que s’oculta a les caixes fortes dels bancs. Abans d’arribar a la seva obra, però, l’artista ha fet aquesta feina de miner en ell mateix, ha extret el seu or interior, el millor d’ell mateix, i l’ha transportat a l’obra creada. Es per aquest motiu que l’obra s’ha tornat tan pura, tan essencial. La vida interior de l’artista es reflecteix com en un mirall en aquestes obres despullades de retòrica. L’espectador, en aquest cas l’espectadora, s’ha sentit imantada per la força interior d’aquests mandales que l’han traslladada a un estadi transhistòric, sense temps ni espai. No és fàcil comprendre què volia dir Kandinsky en el seu famós assaig. En canvi, què facil és entendre l’espiritual en l’art davant d’algunes d’aquestes obres de Budesca en blanc i negre ara exposades.