Nova transició?

Alguns analistes polítics i opinadors habituals estan encunyant el concepte de “segona transició” per definir el temps polític que s’ha obert després de les eleccions del 25-N i la declaració sobre el dret a decidir aprovada pel Parlament de Catalunya en la seva primera sessió.
En l’imaginari col·lectiu – almenys en el d’algunes generacions- el concepte de la transició democràtica sempre anirà lligat al procés de recuperació de les llibertats i del final de la dictadura franquista, el dilema de reforma o ruptura que es plantejava va acabar amb un acord constitucional i amb unes circumstàncies polítiques, socials i econòmiques que avui no existeixen i per tant  difícilment es poden reproduir les actuacions d’aquell moment.

Avui és planteja aquest mena de segona transició des de visions diferents. Hi ha qui considera que cal un nou procés constituent ja que cal fer amb urgència una adequació de la constitució ja que, a les seves mancances, s’hi afegeix que ja hi ha una bona part de ciutadans que no l’han votada i per altra banda hi ha els que consideren que aquesta segona transició és el procés que ha de portar a Catalunya a exercir el seu dret a decidir i, per tant, també amb objectius diferents però d’alguna manera trencadors pels paràmetres polítics actuals. Mentre en aquella primera transició hi havia uns objectius bàsics en l’assentament de la democràcia molt majoritàriament compartits, més enllà de les legítimes opcions polítiques, ara la situació és diferent es tractaria d’aprofundir en la democràcia però aquest aprofundiment es vist amb les lògiques diferencies en funció de la ideologia i de posició partidista i quin és el límit per la reforma del sistema actual.  

Sí en canvi creiem que hi ha alguns elements, però,  força paral·lels salvant, això sí, la distància temporal. Per una banda la situació política actual ha comportat que hi hagi una certa convulsió dins dels partits polítics. Si al final dels anys setanta van haver d’adequar-se a la legalitat, venint de la clandestinitat, amb la novetat que això suposava i amb la dificultat que va tenir per algunes organitzacions, avui els dos partits, fins ara majoritaris, PSC i CiU, tenen  les seves pròpies convulsions internes amb un futur carregats d’incògnites. Però a més és evident que els Partits politics hauran de modificar comportaments, actituds i deixar les velles formes i cercar nous elements de transparència, obertura i capteniment molt diferent del que fins ara han tingut. 

També l’encaix o desencaix de Catalunya respecte Espanya és un dels altres aspectes d’aquesta pretesa segona transició. Si en la primera i, seguint els postulats de l’Assembla de Catalunya, es reclamava un estatus diferent i divers del que s’havia tingut fins el moment. Amb la negociació de l’estatut  d’autonomia, votat majoritàriament, el va donar una impuls a recuperar uns mínims d’autogovern. Desprès hem vist com qualsevol intent d’aprofundir en l‘autogovern era retallat i segat de soca rel per sentències del Constitucional posteriors a la ratificació popular. Tot plegat ha fet pensar que difícilment el marc constitucional actual ens serveixi i per tant cal avançar en les modificacions d’aquest marc canviant o simplement exercir el dret d’autodeterminació i anar a un final incert però decidit per la ciutadania. Sigui quin sigui, al final,   l’estat de la relació entre Catalunya i Espanya estarà abocat a variar substancialment en els propers anys i possiblement no tindrà res a veure amb al situació que avui tenim.

Hi ha també qui reclama, no sense raó, un gran pacte d’estat que permeti afrontar la situació d’emergència social, fruit de la crisi, l’aclaparant dada de l’atur i els diversos indicadors de que la cohesió comença a fracturar-se. Aquesta reclamació respondria al model dels “Pactos de la Moncloa” que l’any 1977 van constituir un gran acord de les forces polítiques i socials – menys alguns sindicat minoritari- per prendre decisions polítiques bàsiques i intentat mesures que superessin el moment crític que vivia l’economia en aquells moments. Els temps va demostrar, amb algunes excepcions, que el pacte havia estat profitós. Ara segurament caldria també un gran acord que formulés les corresponents modificacions constitucionals i reals que permetessin que alguns aspectes de la nostra economia tornessin a millorar i crear ocupació, fet imprescindible perquè la política tingui sentit.

La situació econòmica és també òbviament una situació que requereix un canvi en l’actuació dels governs. El terrabastall que ha sacsejat el món de bancs i caixes mereix també un nou tractament d’aquestes entitats, les caixes que eren elements d’equilibri territorial, no ha sobreviscut a l’explosió de la bombolla immobiliària i els bancs, per salvar-se ells, ha empobrit a bona part de la ciutadania arrossegant les grans aportacions del estat que gairebé ja no es recuperen i també, afers com el de les preferents posa en entredit l’honestedat dels sistema bancari en general.

I per si això era poc, afegir-hi la corrupció que ha reaparegut amb una força inusitada i que apareix sobre el mapa com una taca gairebé inaturable. Caldran noves maneres i actituds per evitar que la comparació entre política i corrupció sigui un inevitable i trist sinònim, malgrat nosaltres continuem creient que al majoria dels polítics són d’una honestedat de ferro.

Tot plegat ens fa pensar que ens aboquem i que necessitem profunds canvis legislatius i d’actituds. No sabem si això serà una segona transició però el que segur serà una nova època en la manera de fer política, de canviar radicalment les estructures partidistes, estructures  per mi necessàries, indubtablement, i també un nou encaix /desencaix entre Catalunya i Espanya.

Les estructures actuals no serveixen ja, i cal canviar-les doncs i a millor.

Segona transició? No ho sabem però sí que intuïm que els canvis que calen seran l’inici d’una nova època al país.