De la confiança a la censura

Amb aquestes paraules acabàvem fa un parell de setmanes unes consideracions, a l’Eix Diari, que fèiem sobre el debat pressupostari que, no es preveia gens tranquil, a l’ajuntament de  Vilanova.

Hi va haver alternativa o si es vol un pressupost diferent, amb un biaix marcadament de defensa de les polítiques socials i amb alguns elements prou interessants de diferència com vincular ajudes a entitats a activitats lligades a la garantia de cohesió social i a evitar retallades als sous de treballadors municipals i de les contractes amb ingressos més baixos. En contrapartida els grups que el van presentar argumentaven que els ingressos podien encara adequar-se més i, per tant, creien que l’Ajuntament podia recaptar més i millor. Possiblement aquestes partides diferenciades haurien d’haver-se complementat amb, també, la discussió o qüestionament d’altres partides que, respectant la seva quantia, possiblement amb els objectius també hi hauria una alternativa.

La ràpida desqualificació de l’alcaldessa per “irresponsables” de les xifres de PSC i IC-V emparant-se em sengles informes de l’interventor i el tresorer (que em sembla sorprenent que ara facin informes d’aquesta tessitura, potser hauríem de revisar altres propostes d’ingressos que no s’han complet)) en que no donen crèdit els possibles ingressos que PSC i IC-V afirmen com a possibles. Aquesta determinació ja feia preveure que difícilment no només no s’aprovarien els pressupostos sinó que posava en dificultat al propi govern ja que la seva proposta tampoc s’aprovaria. Així va ser.

I en conseqüència i sabent-ho l‘alcaldessa ha volgut, no retirar-lo de l’ordre del dia i seguir negociant ,sinó presentar una moció de confiança posant una certa crisi en la institució i posant  potser a l’oposició en la tessitura d’entendre’s i canviar el govern o deixar governar a la minoria majoritària.

Mala peça al teler per tothom. I naturalment no ajudem al diàleg les paraules de l’alcaldessa que sembla que es mou més per la ira que no pas per la templança que es requereix en moments com aquest perquè va lluny, quan diu: “el que no podem tolerar és el bloqueig sistemàtic i les mentides. És irresponsable dir mentides en un Ple. Potser alguns regidors de l'oposició hauríem de venir més a les Comissions Informatives abans de fer determinades afirmacions. Les propostes alternatives han de ser més responsables.” Això mateix podria dir l’oposició de la posició del govern i retreure-li l’actitud poc dialogant o si se vol d’un diàleg “sui-generis” i naturalment viciat per les seves declaracions que poc ajuden a que l’oposició o les forces que han presentat el pressupost alternatiu s’asseguin amb comoditat amb la senyora alcaldessa.

El resultat de la confiança contundent, setze no i nou sí. En conclusió cap regidor ni cap grup de l’oposició té confiança amb l’alcaldessa, almenys pel que fa al tema pressupostari. Obre això la possibilitat de presentar una moció de censura constructiva amb un govern alternatiu en el període de trenta dies.

De les intervencions al Ple dels diversos grups; res que no sapiguem, cap novetat en els discursos, coincidència general en que la situació de la moció de confiança és fruit de la incapacitar del govern de negociar, i el govern manifestant que l’oposició no ha volgut negociar i que el pressupost alternatiu no era creïble.

Retrets i en el fons la lògica discrepància de models i projectes de ciutat diferents. No sé si incompatibles en un moment difícil de la ciutat però sí molt allunyats com perquè en trenta dies i, a mig mandat, sigui possible trobar les segures interseccions que hi ha.

El govern s’ha situat en l’atzucac ell mateix. Potser per mesurar les forces dels adversaris que, de no unir-se, permetran l’aprovació del pressupost i gairebé salvar la legislatura. Sap també el govern que ara juga a favor seu l’opinió generalitzada, quan segurament una moció de censura es veuria com una jugada oportunista per aconseguir el poder a qualsevol preu. I evidentment cal dir que qui s’ha posat en aquesta tessitura és el mateix govern i tan legítim és fer això, volen traspassar la pressió a l’oposició  com presentar una alternativa que sigui sòlida, creïble i amb majoria suficient per garantir la governabilitat els propers dos anys. Programa de mínims, lluita per la cohesió, recuperació de  les finances municipals i mantenir els serveis d‘atenció a  les persones. Prioritzar les polítiques imprescindibles, assegurar el màxim les necessàries i prescindir de les voluntàries que no siguin directament cohesionadores. Però cadascú hi pot dir la seva.

A partir del dimecres de cendra – abans sembla una mica complicat- cada grup i cada parit començarà la seva particular quaresma. Temps de reflexió i de preparació, reunions llargues i trobades inacabables, telèfons traient fum i intercanvi de papers una i altra vegada, voluntat i possibilitats, tàctica i estratègia, enrocs i encastellament, obertures diverses, sospesar pros i contres... En fi la política i el càlcul entren en joc. I d’aquí trenta dies veurem si el govern o l’oposició té la seva particular setmana de passió o si el mateix govern o/i la mateixa oposició conjuntament – en part, tretze com a mínim -  tenen una gloriosa resurrecció.

La batalla està plantejada.

Puntada a seguir, com en el rugbi, segur...