Res de nou, de moment

Ha passat el més preceptiu i com que l’oposició tampoc ha esta capaç (em sembla que ningú s’ho creia) de generar confiança entre ells, el pressupost ha quedat aprovat.

Aprovar un pressupost d’aquesta manera afebleix sens dubte al govern, és un recurs legítim però el recurs ha mostrat la solitud d’un govern en minoria, però també ha demostrat que no hi ha alternativa sòlida i amb prou confiança, encara, que permetés visualitzar que un canvi era una possibilitat real.

És damunt els papers que han volgut diferenciar l’acció del govern de l’acció d’una nova possible majoria, però aquesta no es capaç encara de quallar de manera efectiva i en conseqüència propiciar un canvi de govern a mig mandat.

Tots els partits però acaben dient que ha sortit reforçats, uns perquè han pogut seguir governant  però suposo que deuen ser conscients de la seva precarietat, altres perquè creuen que han formalitzat una alternativa davant la societat, alternativa però que no ha reeixit i altres perquè essent clau han acabat marcant la pauta deixant que el govern de CiU segueixi. Tot plegat ens porta de nou a on érem fa un mes, amb la diferència de ara s’han visualitzat les desconfiances. Ni la té el govern la confiança ni la té l’oposició, o almenys el grup que vol encapçalar-la.

Des de l’esquerra es manifesta que seguiran treballant per trobar una possible alternativa comuna, però algunes de les condicions que s’han posat damunt la taula amb l’eufemisme de “renovació democràtica” (no crec que ningú en tingui l’exclusivitat d’aquesta renovació) que afecta els cap de llista d’algunes de les formacions sembla que fa inviable que, ni ara, ni d’aquí dos anys (en el supòsit que es sumi i repeteixin el caps de llista actuals, cosa que hauran de reflexionar les formacions polítiques i amb profunditat i es mantinguin les mateixes condicions de pacte) sigui possible trobar acords. Tant legítim és reclamar canvis del cap de llista com legítim és criticar aquesta personalització de la demanda perquè crec que ningú pot qüestionar la legitimitat dels altres caps de llista i, més, si han estat votats democràticament i amb una notable acceptació. En fi ja veurem que passa en aquets dos anys fins les properes eleccions i si tot aquests moviments que s’han celebrat al llarg d’aquest mes segueixen i s’avança amb alguna alternativa.  No oblidem que el PP, que creu que la moció de censura és una eina permanent, pot trobar-se en situacions que els faci reaccionar de manera inesperada. 

Malgrat la importància política del fet sembla que tot plegat hagi tingut un baix to ciutadà. No s’han escoltat veus autoritzades des de la representació econòmica i social que hagin aportat reflexió. Tampoc des de l’associacionisme hi hagut posicions respecte al que podria passar. Tot plegat sembla com si no anés amb la societat, amb nosaltres i s’interpreta com si  fos, un moviment estratègic del govern amb final ja conegut i per part de l‘oposició un compliment de l’expedient sense massa entusiasme ni massa convicció  en la possibilitat real d’un alternativa plausible. Tot això cal valora-ho perquè pot significar que s’hagi interpreta tot plegat i, un cop més, com una batalleta entre partits i ja cansa i veurem si el comportament d’uns i altres té conseqüències en les properes eleccions per la valoració que se’n faci dels comportaments i actituds en tot aquets afer. I si es valorarà també la disposició d’arremangar-se i treballar pel comú que ancorar-se en les posicions de cada grup i no moure’s.

No ho tindrà fàcil el govern (mai ho ha tingut) a partir d’ara, però segurament ara alliberat de pressió immediata i amb el seu pressupost aprovat pot demostrar que realment existeix un projecte de ciutat que pot millorar les condicions de Vilanova en tots els seus aspectes. Aprovats aquest pressupostos i, a mitja legislatura, tenen encara temps per córrer i demostrar que governar no és senzillament passar el dia a dia sinó preveure i actuar en funció dels reptes de futur.

Per la seva banda l’oposició que, al meu entendre, també en surt afeblida i amb condicions de pacte inassolibles (que no es van posar damunt la taula fa un parell d’anys) té per davant la possibilitat de dos anys per gestar una veritable alternativa, molts governs s’han gestat des de l’oposició, i també poden tenir la possibilitat de fer la reflexió del perquè ara no ha estat possible aquesta alternativa, mentre, però, hauran d‘anar també controlant al govern i presentar les respectives opcions quan hi hagi divergències amb la minoria governant.

Tenim dos anys abans de les properes eleccions, però sens dubte aquesta jugada – crec que errònia- del govern ha marcat un punt d’inflació d’aquest mandat i malgrat tot sembla que segueixi  igual em sembla que la realitat és que tot serà diferent a partir d’aquets moments. Els temps ho dirà.