Si el cantor emmudeix

Mentre llegia, fascinada per la musicalitat del seus versos, els poemes de Mª Ángeles Cabré aplegats a Si se calla el cantor (Los Libros de la Frontera – El Bardo), se m’anava superposant a la ment el concepte de bard, és a dir: de trobador, de cantor o poeta que canta, amb la imatge, des del meu punt de vista, més suggestiva, de les trobairitz com, per exemple, l’anomenada Comtessa de Dia. Les trobairitz són dones trobadores en l’àmbit profà (avui en dia en diríem laic o secular), ja que en l’àmbit religiós o del sagrat hi ha monges o beguines de la categoria lírica de Hadewich d’Anvers, per posar només un exemple.

En contra del que se’ns ha volgut fer creure, el segle XIII va ser bastant fèrtil quant a generació de formes culturals, entre elles l’elevació de les llengües vernàcules en llengües de cultura, així com el concepte de l’amor cortès. Monges, beguines i trobairitz van fer-se pas per una escletxa d’aquella llum cultural i ‘trobar’, com feien ells, els bards, els cantors, la manera d’expressar poèticament l’amor cortès. Si els trobadors o cantors cantaven lloant la seva dama estimada, les trobairitz cantaven als seus amics i amants. Hadewich d’Anvers va fer una transposició de l’amor cortès a l’amor diví, que d’altra banda tenia un sublim precedent: el bíblic Cant dels Cants.

Però les cantores, les trobairitz, sobretot les que ho eren en el terreny religiós, aviat van haver d’emmudir si no volien morir cremades vives a la foguera de la Inquisició. Moltes hi van deixar la pell. Per aquest motiu, durant anys, segles, les dones van haver de fer silenci dels seus cants, que van tornar-se interiors o restringits al seu entorn com els de Teresa d’Àvila. La cultura va quedar cega d’un ull i muda de tantes coses. Les cantores ja no podien, sota pena de foc, il.luminar amb amor i intel.ligència i mostrar aquesta bellesa al món conegut.

Tots aquests pensaments i memòries m’anavan passant pel cap mentre llegia a Si se calla el cantor les invocacions al cantor (amant literari o també, perquè no, desdoblament de la mateixa autora en aquesta figura), de l’escriptora, traductora i crítica Mª Àngeles Cabré.

Si, com ens diu la tradició bíblica, el món va ser creat a través de la paraula, és una tragèdia vital i una pèrdua cultural que el món, sempre en evolució, no pugui ser cantat per aquells que senten el desig de fer-ho, tot convertint aquest desig –una forma d’amor- en art.

Ells, els poetes cantors, han pogut cantar el món i la tensió entre la vida i la mort humanes sense més interrupció que les picabaralles guerreres, inventades o reals. Elles, les poetes cantores, només han pogut fer-ho en èpoques de curta durada, com ara en aquest segle XIII lluminós. En àmbits més íntims, però, les poetes han excel.lit en el seu mester, com ho fa ara Mª Àngeles Cabré, si bé ella ja ho pot dur a terme a plena llum.

El cantor que invoca la poeta és una figura arquetípica i, per tant, universal. El sexe del cantor és, doncs, irrellevant, i més en el nostre segle. El cantor de la nostra poeta és un missatger, un intermediari entre l’immanent i el transcendent de l’existència. Si el cantor emmudeix, si el bard és assassinat (com ho va ser, per exemple, Víctor Jara) serà com morir vitalment i culturalment a l’expressió d’una vida exalçada per l’esperit que alena en totes les coses i fenomens: Porque de callar-se el cantor,/ ¿quien será canto/ y moverá los mares y montañas,/ y viajará en objetos imposibles,/ y cruzará mil mundos y mil años?/ Será como morirse./ Será como morirse. Qui serà cant si el cantor emmudeix? Al meu entendre, la clau de volta d’aquests versos de Mª Ángeles Cabré és la identificació del cantor amb allò cantat, no hi ha escissió, l’amor s’ha consumat. Perquè el cantor unit en cos, ànima i esperit amb el seu cant a través de l’amor cortès, l’amor diví o l’amor secular, és l’expressió viva de la vida mateixa.