Banderes pel canvi

Ho explicàvem en un anterior escrit, per una banda els pares i mares que enguany matricularan el seu fill o filla voldran conèixer las característiques de cada escola, el projecte educatiu i valorarà finalment si és el centre que volen. Les escoles posaran damunt la taula tots el seus actius per ser interessant a ulls de hipotètics futurs pares.

Ha estat precisament en aquets dies que s’ha volgut reactivar la  mobilització en defensa de l’escola pública. Defensa dels recursos que han estat minvant en els darrers any amb l’excusa de la crisi – crisi que existeix , certament- però en matèria escolar ha primat la voluntat d’afebliment del sector públic, propiciant les retallades de recursos humans i també d‘instruments de treball que garantien una qualitat en l’educació que ara comença a trontollar. 

Semblava que hi havia una coincidència generalitzada de situar algunes línies vermelles en les retallades. Quantes vegades hem sentit als nostre governs explicar que la sanitat i l’educació quedaven fora de les tisorades indiscriminades. La realitat no és aquesta ni de bon tros. De la sanitat gairebé tots podríem aportar alguna situació en que fruit de els retallades hem vist minvar la qualitat o senzillament hem patit el retard en algunes proves que els mateixos professionals atribueixen a les directrius de la conselleria. En educació, al marge de les retallades de sous als mestres  -com a tot el funcionariat, ara també beneïdes per ERC- i les condicions derivades de les no substitucions de les baixes o l’augment de ràtios, fets que compliquen la pròpia activitat docent hi ha una minva permanent de recursos que d’alguna manera han fet retrocedir les escoles uns quants anys.

Parlar d’educació és parlar de present i de futur. La societat només podrà avançar positivament i millorant la seva situació amb una educació lligada al país i que augmenti els coneixements i valors que afermen la condició de ciutadà amb tota l’extensió conceptual que té. L’Escola pública és la base de la convivència, és la base de la igualtat social i és la base d’un futur millor. Qualsevol deteriorament de les condicions de l’escola és malbaratar l’esforç dels i els professionals i alhora perdre possibilitats d’aprofundir en la cohesió social, tant necessària en aquets temps.

Divendres a la Plaça de Vila, érem forces, segurament no tants com voldríem i caldria, però era un veu potent a favor de l’escola pública i en contra de les polítiques que comportin perdre recursos i possibilitats de millora. Hem, retrocedit anys, s’havia aconseguit uns nivells, sinó òptims, si que tendien a l’excel·lència, ara estem perden aquesta qualitats i per això el clam de la Plaça era clar: “L’escola pública ni tocar-la” 

En part decebuts i en part esperançat en la lluita el manifest que es va llegir és tot un paradigma de la voluntat de seguir treballant., el següent paràgraf és paradigmàtic: : Avui som nosaltres els que denunciem la manca de recursos per tirar endavant amb el model d’educació pública. Som nosaltres, els que haurem de vetllar perquè no es tanquin més escoles; els que haurem de lluitar pel pagament de beques a aquelles famílies que més ho necessiten; els que haurem d’exigir que es cobreixin les substitucions de mestres des del primer dia; som nosaltres el que haurem de reprendre una lluita que semblava vençuda a favor de la catalanitat i laïcitat de l’ensenyament (qui ens ho havia de dir...). Avui som nosaltres, els que, sense descans, haurem de reivindicar tantes i tantes coses per les que pensàvem que ja no caldria lluitar...”

La Plaça de la Vila és va omplir de banderes i cartells que palesaven les clares reivindicacions dels concentrats. Els missatges eren clares i sense cap mena de dubte: la defensa de l’escola pública és una feina de tothom i la seva millora és feina de tothom, també ,de la societat. I, per tant, cal la implicació permanent de tots i totes per garantir i mantenir la qualitat. Ara en temps de preinscripció, en temps que les escoles obren els seves portes per donar a conèixer el que fan i el que podrien fer sense les tisorades és el moment d’implicar els nous i vells pares, a les famílies, a tothom en la defensa de l’escola pública de qualitat, laica, catalana i paradigma de la igualtat.

Amb una bona escola tindrem una societat més democràtica, més oberta, més culta  i més cohesionada.
Com més plena estigui la plaça en properes ocasions més difícil els serà seguir retallant.