No oblidem la Vegueria

Es podrà argumentar que la causa de la sobirania és més urgent, es podrà argumentar també – i m’hi apunto- que la causa social, és a dir de superació de al crisi i salvaguardar la cohesió social no mereixi cap desatenció i hi hem de posar tots els esforços. No ho negaré, però la realitat és que la causa de la Vegueria mereix més atenció que la que sembla que avui hi ha. La “política” eina imprescindible sembla entestada  - amb un certa lògica, no ho negarem - en altres afers prou importants – per tant sembla que és l’hora de que els pronunciaments per la vegueria segueixin des de l’àmbit “civil” que hauria de tenir prou empenta per relligar un discurs que sigui prou atractiu, convincent, estructurant i sòlid des d’una perspectiva de voluntat territorial, econòmica i social. No es tracta de substituir la política, però si de ser un complement que ens els temps que corren mantingui la reivindicació de la vegueria permanentment en l’agenda del territori, aprofundint en els aspectes positius i en la configuració d’estructures que ajudin a trobar les dinàmiques internes del  territori.

En els moments en que es troba la situació del país hi ha una tendència generalitzada a considerar que no cal moure’s, fer bona al màxima ignasiana de que en temps de tribulació no calen mudances, cal romandre quiet, no fer canvis. Pot ser que sigui el que cal, però a mi em sembla que hauria de ser precisament a l’inrevés. En aquest temps de crisi, quan poca acció es pot portar a terme per manca de recursos i cal prioritzar la cohesió social, si que es pot ,amb tranquil·litat i sense la urgència de sempre, fer un treball de reflexió, de debat i elaboració de “doctrina” en aquest cas sobre la vegueria.

Hi ha dos exercicis que són possibles i crec que seguirien posant el debat veguerial o de l’estructura post veguerial en l’actualitat que són perfectament realitzables i em sembla que necessaris. Per una banda la imprescindible suma dels sectors socials a la idea de la vegueria i fer-ho a través d’un ampli moviment, - en algun moment en vaig dir, uns “estats generals” sobre la vegueria- de les estructures associatives del territori, des de les culturals fins a les econòmiques.

Es tracta de travar xarxa, de trobar elements clarament favorables en una definició territorial del Penedès i una segona que va condicionada a l’èxit de la primera ja que es tractaria que a través d’aquest esforç “civil” es sedueixi a les institucions i administracions del nostre territori sobretot aquelles que ja tenen un àmbit més ampli con la Mancomunitat a definir ja espais d’actuació com a vegueria i alhora reivindicar els treballs de l’anomenat Pacte de Sant Martí -creat per definir unes infraestructures – com un marc idoni i instrument per tirar endavant, treballar, debatre i fer propostes. Ja hi ha, crec, un nivell de teorització important, treballs de tesi i estudis sobre la situació i projecció del Penedès. Cal doncs harmonitzar tot aquest pòsit i bagatge destriant el gra de la palla i tenir unes conclusions vàlides sobre el territori i fer-les públiques i distribuir-les perquè pugin ser conegudes, compreses i assumides.

I potser cal recordar alguns aspectes comentats altres vegades però que ens poden refrescar la memòria per se seguir el treball:

Tenim una massa crítica suficient per tenir els serveis necessaris, adequats i amb la qualitat necessària    per cohesionar les nostres ciutats. El Penedès podria situar-se com a quarta vegueria per nombre d’habitants i, per tant, amb un nivell òptim en els estàndards de relació entre població i qualitat i proximitat del serveis i de l’acció de la governança sobre el territori. Sense voler entrar en retòriques inútil podríem qualificar el nostre territori com un territori amb dimensió humana, per les distàncies, per la diversitat, per les potencialitats i per la relació entre ciutadania i serveis. Tot gestionat des d’una proximitat assumible.

Tenim ciutats  fortes i viles i pobles dinàmics  que generen una xarxa activa i potent que pot generar riquesa  i la seva distribució justa i equitativa. La possibilitat de tirar endavant polítiques comunes i activitats conjuntes és més fàcil amb un territori pròxim, amb una certa tradició de treball comú i amb una voluntat d’explorar i explotar les potencialitats amb clau interna del territori però també com a projecció i aportació al conjunt del país. 

Tenim un territori que substancia la diversitat geogràfica de manera harmònica i equilibrada i per tant la possibilitat de convivència de diversos sectors de producció.

Tenim una diversificació econòmica que sempre hem dit que era un actiu, i a l’equilibri entre els sectors ara el que cal és qualificar-los. La possibilitat de que el marc productiu sigui també diversificat és compatible amb la possibilitat de la preservació dels valors econòmics vinculats a l’agricultura i la conservació així mateix del paisatge com un notable valor de potencial turístic i, per tant,de de dinamització econòmica.

Tenim una universitat que estenent el seu campus pot esdevenir un motor en el necessari canvi productiu que tothom invoca en el nostre territori amb complicitat amb els sectors econòmics i socials i amb el suport de les administracions. No hi ha dubte que l’educació serà una de les bases sòlides per la recuperació econòmica i de futur. Comptar en un territori amb tot el recorregut acadèmica poc esser un element també de redireccionar aquest estudis vinculant-los a les necessitats del territori.

Tenim un pòsit cultural forjat durant molts envejable i un excel·lent marc patrimonial que posat en valor pot esdevenir un potencial econòmic notable d’acords amb els actuals postulats de vincular la cultura i el creixement econòmic. No hi ha dubte que els corrents culturals són cada cop més universals, però tot i així, és també la cultura l’element clau de la cohesió d’un territori, entenen la cultural com un marc de referència com un marc en el que es dipositen, idees, propostes, sentiments, pertinença... Al Penedès la tradició cultural està fortament arrelada a la ciutadania. És doncs un actiu no només per activar l’economia sinó com elements de cohesió, d’inserció d de la ciutadania en un marc referencial de territori.

Tenim unes infraestructures que posant-les prioritàriament al servei del propi territori i no només de pas o servitud poden ajudar al desenvolupament i contribuir a l’equilibri interterritorial. És evident que sempre serem un territori  de pas. Així és al història, però d’aquesta situació cal treure’n les millors les millors possibilitats en els nostres territoris, validant-les i potenciant-les al servei de nostre àmbit físic i donant-les-hi el valor d’actiu territorial.

I cal parlar, per descomptat, també dels recursos econòmics i humans que requereixen el funcionament de les vegueries. Aquest no és un tema que s’hagi de resoldre en el planteig de la proposta de la Vegueria del  Penedès únicament, cal que la llei prevegi com els serveis i recursos que provenen de les diputacions  – si aquestes desapareixen que caldria discutir-ho a fons, però sense cap interès ni sectari ni partidista-  s’han de distribuir de manera solidària i de manera equitativa de manera que ajudi a que el territori -i el País- siguin equilibrats i sostenibles. Creiem que és possible incloent en la divisió en vegueries el cas del Penedès.

És evident que cal treballar per cohesionar la ciutadania i treballar en les potencialitats col·lectives de la nostra comunitat. Ara quan, gairebé tot, al nostre costat trontolla, caldria que fos precisament, ara, el moment de seguir treballant per refermar les propostes de la Vegueria, si la condició de referent territorial  és també, és també una manera de viure de pensar i de posicionar-se al país, treballar per la construcció de la vegueria pot ser també una manera de treballar per sortir de la crisi enfortits, estructurats com a  territori i contribuir, també, a aprofundir en el procés nacional.