Ciència i poesia

També en el seu últim llibre que de manera significativa l’autora ha titulat: Química i física (La Busca edicions), la coberta del qual s’il.lumina amb una aquarel·la de Maite Marín. 

En algun moment de la Història de la humanitat la ciència i la filosofia van agafar cadascú el seu camí. En aquell temps la filosofia era una disciplina de coneixement ampli que contenia la ciència. A tall d’exemple podem recordar la figura de Pitàgores i el seu famós teorema que estem acostumats a visualitzar en una fòrmula matemàtica. En el seu contingut, però, hi ha una lliçó metafísica sobre les edats dels humans dividides en fases de set anys.

En la nostra cultura occidental, la que en podríem dir separació de béns patrimonials entre matèria i esperit ha estat un fet des del dia en què es van veure com dues realitats separades i a vegades fins i tot irreconciliables. Fins que, a l’alba del segle XX, arriba la física quàntica que ho trastoca tot i ens retorna a una concepció més holística dels orígens. La física quàntica ens mostra que no es pot entendre cap fenomen de la naturalesa visible ni invisible sense que hi intervinguin, estretament lligats, l’observador i allò observat. Així, tant la creació com l’observació de la realitat depèn d’aquesta íntima relació en diàleg i en xarxa.

Des d’aquesta tan antiga com novíssima apreciació de la realitat hem de concloure que ciència i poesia no només dialoguen sinó que es fertilitzen mútuament, de la mateixa manera que l’esperit (o energia) es manifesta en la matèria, i la matèria dóna fe dels moviments de l’esperit.

Com en els seus llibres anteriors, Assumpció Forcada* ens ofereix un seguit de poemes que, com resalta David Jou en el seu pròleg, són un excel.lent exemple de com un paral.lelisme en la ciència pot ajudar a expressar de manera poc habitual però molt entenedora i suggerent aspectes d’allò que és la poesia, en què l’emoció poètica s’alia amb la cura científica.

Si parem atenció, veiem que en aquest paràgraf escrit pel també poeta i físic David Jou s’utilitza un mot ben propi de la química, com és l’aleatge. Per simplificar direm que l’aleatge consisteix en la fusió d’uns metalls en estat primari per constituir-se en un altre metall secundari que és producte d’aquest aleatge. L’acer inoxidable, per exemple, és un producte metal.lúrgic constituït per una quantitat d’acer al qual s’hi ha afegit una proporció elevada de crom i níquel.

La fusió de metalls i l’aleatge poden esdevenir metàfores del que és la poesia: una veritable alquímia dels sentiments transmutats en paraules. La poesia sempre ha utilitzat de manera creativa el llenguatge analògic. I el llenguatge provinent de la ciència utilitzat de manera analògica és, en efecte, molt suggerent i entenedor. Veiem-ne un exemple en aquest fragment del poema Xarxa de carboni, d’Assumpció Forcada:

     Un temps inert a molts reactius,
     però que sempre es deixa seduir
     per l’electricitat i el calor
     d’un poema.

Una imatge ben potent, la del temps humà que, com el temps còsmic, reacciona a través de l’electricitat i el calor… Un temps de la vida humana encapsulat en un poema que ens remet a un estat vital electrificat, càlid, seductor i positiu dels sentiments.

* El proper 3 de maig, a les 18.30h., la poeta Assumpció Forcada, acompanyada a la guitarra per Fina Palau, oferirà un recital dels seus poemes a la Biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú.