De cultura i territori

Lloable iniciativa que, a més de presentar una diagnosi de la situació, vol esdevenir un punt de partida per ajudar a  la millora de l’espai cultural al nostre territori.

No he tingut encara temps de fer lectura del volum, però de les informacions se’n extreuen diverses conclusions i també algunes  propostes.

De les conclusions sobretot la constatació que són els ajuntaments en bona part els principals promotors culturals del territori és una conclusió més que encertada però que ara, i també es diu, enfront la crisi genera dubte sobre el manteniment de les actuals prestacions.  Els ajuntaments van fer un salt qualitatiu en matèria de cultura sobretot en la seva segona legislatura, i posteriors, un cop resolts els problemes més peremptoris de les ciutats. Va coincidir en bona part aquest desplegament cultural i amb propostes de treball conjunt en el moment en que hi havia una línia de pensament que ens abocava a la tesis de la Societat de l’oci. Creien - o crèiem - ingènuament que els avenços tecnològics i la distribució del treball permetria a la societat gaudir d’un oci extens i qualitatiu i aquí hi havia una gran possibilitat de la cultura ja que el seu consum  i per tant la seva generació, creació i difusió seria un incentiu de caràcter econòmic important. Sorgirien plans comunitaris, projectes de concepció global de la cultura, accions transversals, s’escriurien programes d’equipaments realment ambiciosos i es donaria pas als creadors i també s’intentaria que la xarxa associativa s’enfortís. La realitat però ha esta diferent ni hem avançat cap la societat de l’oci, més aviat i dissortadament estem obligadament, forçosament i perillosament, ociosos per manca de treball, els equipaments han tingut un important rendiment social però poc d’econòmic i per altra banda una, crec, sobredimensionada política de subvencions i convenis ha creat una xarxa subsidiada que, ara en temps de crisi, no pot viure per si sola ni pot seguir tenint les aportacions de les administracions.

Cal doncs un cert re-dimensionament i una certa priorització abocant els esforços municipals en la cultura en les inversions que siguin productives i parar molta atenció a la creativitat local com element de projecció més àmplia. Recursos i infraestructures d’expressió.

Possiblement en el temps de crisi cal fer apostes decidides en aquells àmbits que creiem poden ser estratègics per millorar les condicions de la nostra societat . Fa temps en un article per la revista Tranversal apuntàvem : “En primer lloc, el fet de que la cultura l’hem de considerar com un dels elements de la construcció de l’estat del benestar. En aquestes polítiques - sanitat, educació i habitatge ....-  els ajuntaments han agafat iniciatives prou importants. També cal que la cultura esdevingui una prioritat en el mateix pla. La cultura entesa com un eix transversal – politiques de les que se’n parla molt i són difícils d’’aplicar - . La transversalitat vol dir taca d’oli en totes les iniciatives que porten a terme els serveis municipals d’una pàtina cultural que els impregni. Des de el disseny de nous barris fins a la promoció del necessari civisme.” (1). El canvi de paradigma en considerar la cultura com un fonament més de l’estat del benestar pot fer capgirar algunes actuacions i visualitzar la cultura com un element estratègic per la sortida de la crisi.

I aquesta transversalitat a la que al·ludíem passa, també, indefugiblement per la coordinació (un altre element de demanda rellevant al Llibre blanc) passa per fer algunes apostes en el marc econòmic general i també, lògicament, des dels ajuntaments, algunes actuacions poden ser prou significatives. Generar una fiscalitat a favor de la producció i la indústria cultural a nivell general, com hem dit, però també en aquells espais en que el municipi sigui actiu, des de cessió d’espai (quantes naus Industrials tenim buides?) o apostar per un mecenatge desgravador a nivell local i territorial. Aprofitar la Universitat ,encara més, potenciant col·lectivament  els treballs de recerca i innovació i garantir el suport a al desenvolupament a la projecció més enllà del nostre territori.

La vinculació entre patrimoni, per tant cultura, i turisme de certa qualitat ha d’ajudar, si més no, a situar-nos en el mapa del país i cercar els aliats possibles per saltar fronteres i cercar projectes comuns que siguin homologables internacionalment. Segurament caldria també una modificació de les ajudes i subvencions amb criteris de més rendibilitat social i cohesió i sobretot prioritzant aquelles que siguin projectes de diversos actors socials i alhora generin també uns nivells alts de participació. Cal en temps de poca capacitat de despesa ser molt més (crec que sempre s’ ho ha sigut) rigorós i selectius, sense cap mena de sectarisme ni tracte de favor encara que sigui per una qüestió de rutina.

L’estudi remarca la necessitat de coordinació que no és la suma i llistat del que fa cada municipi o cada creador cultural. Coordinació vol dir més, i això reclama que existeix un lideratge clar, lideratge compartit o algú que  per l’acció i disposició assumeixi la feina de tirar del carro. No veiem en aquest moment i tant de bo m’equivoqui-  en el territori ni la capacitat  ni crec que existeixi la voluntat  de liderar accions comunes i assumir el paper de encapçalar, de cercar complicitats, de extreure recursos d’on calgui i d’aglutinar voluntats en un projecte global, compartit , amb capacitat de projecció real, que integri i que sigui un element que creï mantingui els nostre referents col·lectius .

El “Llibre blanc” serà a partit d’ara, sens dubte, un instrument imprescindible per conèixer la realitat, però coneguda aquesta cal posar fil a l’agulla perquè el desenvolupament de la cultura no ho sigui només en termes estrictament culturals sinó també en l’econòmic i s’afermi encara més com un element  de cohesió social i en el nostre cas territorial.

El llegirem amb atenció i l’haurien de llegir molt més encara els responsables polítics - i estaria bé que al seu voltant es generes un debat ampli, obert i sens apriorismes. La situació ho requereix.

Nota:
(1) CIUTAT i CREIXEMENT. Una nova centralitat de la cultura.
M. Arcarons i S. Moral
Revista Tranversal, any 2006