Algunes consideracions a la Carme Chacón

Benvolguda Carme, després de deixar passar uns dies per agafar la suficient distància he llegit la carta que vas enviar-li al primer secretari, Pere Navarro, just el dia que havia de reunir-se el pacte nacional pel dret a decidir, ara fa una setmana, convocat pel President. No m’ha sorprès la teva carta, però tampoc m’ha agradat perquè, més enllà de les teves legítimes aspiracions i opinions, crec que es fan algunes afirmacions que com a mínim són discutibles des del mateix socialisme.

Anem però amb alguns antecedents per situar-nos, provinc de l’esquerra independentista, desprès d’haver estat al MSC, en un moment determinat i seguint, el que després seria un consell d’Antoni Dalmau -vell company del socialisme dissortadament poc reconegut, encara, per la història- escrit en el seu llibre Cartes  a un Jove Polític citant a Hesíode diu: “No t’estiguis d’enaltir el vaixell petit, però posa les teves mercaderies al vaixell gran”, em vaig fer del PSC

Doncs això, davant d’un independentisme dispers, fraccionat, fratricida i enfrontat m’afilio al PSC, sense oblidar però quina és la meva idea final. Em sento còmode al PSC, els seus estatuts defensen el dret d’autodeterminació i som hereus també de l’Assemblea de Catalunya (per edat potser no et sona) que també reclamava el mateix dret.

Em va semblar més fàcil treballar en un partit amb una forta càrrega de defensa del drets socials i intentar anar lligant-ho clarament amb el reconeixement dels drets nacionals. Segurament em vaig equivocar en el temps d’aquest possible canvi en l’actitud general. En el Congrés de Castelldefels es va eliminar dels nostres estatuts el terme autodeterminació, adduint  de la imprecisió del terme, més apropiat, deien, per processos descolonitzadors. Vam perdre la votació, majoritàriament. Tot i així amb els companys Xavier Capdevila i Jesus Contreras publicàvem a l’Hora Socialista un article que amb el títol de “Ser nacionalista no es ser de dretes” en el que demanàvem que el combat social i el combat nacional anessin junts, fossin el mateix. Congrés rere congrés a través d’esmenes que han tingut més o menys recorregut he anat demanant la incorporació d‘aquest dret a la nostra carta d’identitat.

La meva condició d‘independentista latent no va ser cap obstacle perquè el Partit em fes confiança (llevat d’alguns comentaris estúpids sobre l’ús de la llengua en una campanya de primàries a la que em vaig presentar, i algun comentari més carinyós que em situava o que era del sector rural-identitari, situant l’independentisme en aquesta posició gairebé carlina) per representar-lo en diversos càrrecs institucionals i també he tingut la confiança per tenir responsabilitat orgàniques.

Tot plegat no té cap importància ho esmento per situar el meu posicionament -que també és irrellevant- però que en aquest moments em sumeix en algunes contradiccions i començo a notar una certa incomoditat al sí del PSC .

Però tot té el seu inici. I em sembla que el punt d’inflació per un creixement exponencial de l’independentisme el podríem situar en la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 sobre l’estatut. Un estatut, impulsat per Pasqual Maragall que, si bé no complia en la totalitat les aspiracions nacionals, sí que crec, sincerament, que permetria la convivència de les diverses intensitats del catalanisme per una llarga temporada tot madurant el següent pas amb la tranquil·litat necessària per les grans declaracions. La resposta al Constitucional des del carrer va ser clara i també i, ho remarco, crec que el Molt Honorable Jose Montilla va estar a l’alçada del que en aquell moment la història li reclamava, amb una defensa ferma i serena de l’estatut. Però si la sentència va ser greu, és greu, la resposta política per part nostra, dels socialistes, o, millor, la no resposta, és encara molt més greu. Ni vas impulsar res com ministra del govern en la recuperació dels continguts de l’Estatut, ni vam impulsar res col·lectivament que permetés, per la via de la reforma de la Constitució els continguts que el Tribunal negava, i així estem i així ens trobem. I és més crec que no ha vas encertar quan en un llarg article afirmaves que l’estatut només havia estat afectat per la sentència en un 5% del seu contingut. Deu-n’hi-do del 5%!!.

I ens  trobem en un moment en que la societat, almenys en l’expressió majoritària, vol un canvi de paradigma i vol poder-ho decidir. Sembla raonable que sigui doncs un element a tenir en compte. I per tant el PSC cal que  posi un esforç en la defensa de la necessitat d’afermar les polítiques socials i en fer possible que la ciutadania lliurament pugui decidir que vol esdevenir com a comunitat nacional. Perquè som una nació, suposo que això no cal ni discutir-ho, oi?. I la posició el PSC és  amb dubtes, amb contradiccions però fins ara, crec (pel que representa el PSC al país, al marge del que jo pensi), que correcta, per un banda acceptar incondicionalment el dret a decidir i que aquest es promogui en el marc de la reforma constitucional (aquí la pega és que això igual passen dos cent anys i encara estem així). Per tant un posicionament entenc que democràtic, acompanyant a la demanda d’una part de la ciutadania (no sabria dir els percentatge ni crec que ningú esta encara en disposició de fer-ho)

No entenc doncs alguna de les teves afirmacions com la de que fem seguidisme a Mas. Crec que hem denunciat i segurament hi podríem posar més èmfasi en les retallades, hem donat alternatives, hem reclamat els pressupostos, hem impulsat cimeres socials, hem estat al costat del més febles, però hi ha una realitat parlamentària i aquesta mana, però d’aquí a parlar de que el govern (i en sóc crític sense cap pal·liatiu) l’únic que es pretén es enfrontar la ciutadania de les comunitats o els treballadors, aturats... com dius em sembla que hi ha una enorme distància.

Com pot enfrontar a pobles el desig d’afermar-se en la pròpia voluntat d’aprofundir en el propi autogovern?. Perquè afirmes que en l’ADN socialista son la libertad, la igualdad, la justicia y la solidaridad por encima de nuestro lugar de procedencia i negues la possibilitat de que col·lectivament ens poguem reafirmar en la nostra voluntat d’exercir el nostre dret a considerar la nostra relació amb Espanya. La procedència de les persones és molt diversa però tenint antecedents de fora d’aquí podem estar perfectament treballant per aprofundir en el nostre futur comú i col·lectiu com a catalans. I això no és ni insolidari, ni trenca la llibertat , ni la justícia, ni la igualtat , al contrari els referma de manera clara i diàfana.

El PSC cal que estigui en els indrets a on prenen decisions polítiques, aportant-hi el nostre punt de vista, i garantit un procés net i transparent, neutral des del govern i d’acord amb les lleis que calguin. Desprès ja decidirem que votem, de moment sembla que serà no a la independència, ho respecto però segur que hi haurà també socialistes pel sí. Però mentre el nostre partit cal que estigui, no al costat del President, sinó al costat de les legítimes aspiracions de la ciutadania mantenint si cal que la nostra postura actual és el federalisme i quan arribi i el moment el contraposarem a les altres opcions.

En definitiva crec que no ho has encertat ni el contingut  -del quan discrepo profundament– ni per la forma. Recordo quan el Govern de Zapatero, del que formaves part, ens demanava que votéssim la reforma de la Constitució i a aquells que en discrepaven i ho qüestionàvem per les formes i pel fons, òbviament, ens reclamaves disciplina, confiança i fer pinya amb el partit i el govern. Doncs això, ara també t’ho demano. Després quan arribi el moment de posicionar-nos que votem en l’exercici del dret a decidir ja direm i jo seguiré – si no em cansa tanta propaganda- apostant pels “Socialistes pel sí”.

I compte eh, que com diu el meu amic Joan Canongia amb tot plegat podem acabar fent un pa com unes hòsties.......