Ancorada en la boira

 Ancorada en la boira, el títol que dóna nom a l’Obra poètica I (1953-1993), de Rosa Fabregat, és el títol d’un poemari inèdit que l’autora ara ha publicat en aquest recull que segueix a la publicació de La temptació de vol, Obra poètica II (1994-2011), ambdós volums a càrrec de Pagès editors.

En el moment de complir 80 anys el febrer passat, Rosa Fabregat ha vist aplegada de forma completa tota la seva obra en vers. Perquè no s’oblidi que Rosa Fabregat és també una novel.lista excel.lent. Estic d’acord amb la poeta Roser Guasch quan afirma que la literatura de Rosa Fabregat és feta de l’essència de la vida. I no només de la quinta essència de la vida extreta dels instants viscuts tan plenament, com acostuma, sinó també perquè la seva condició de dona i de farmacèutica li donen una perspectiva calidoscòpica que li permet lligar experiència vital, ciència i art.

Fa molts anys que conec Rosa Fabregat, que m’honora amb la seva amistat. He anat seguint, doncs, la seva trajectòria literària, i coneixia els poemaris publicats a Ancorada en la boira, llevat dels inèdits, que he llegit amb la seva pròpia veu. Per mi mateixa sé de la importància de la veu, el so de les paraules, la cadència del vers. Així és com una emoció profunda, radical, em corprenia cada vegada que llegia-escoltava els poemes que integren el poemari fins ara inèdit Ancorada en la boira (1992). Rosa Fabregat hi evoca la figura dels seus pares a la casa familiar, on ara viu. Els pares ja són morts i la casa havia romàs tancada un temps quan l’autora la recobra donant vida als seus espais i objectes a través del record. I és que les pertinences parlen de nosaltres, així com els espais i les atmosferes, que en la creativitat de la memòria acaben per esdevenir simbòlics.

Temps enrere vaig comentar un llibre que també em va colpir pel mateix motiu: Com vaig buidar la casa dels pares, escrit per la psicoanalista i escriptora Lydia Flem. Filla única, li va tocar buidar la casa dels pares. Ja se sap que la casa no només són les parets, les finestres, les portes, les habitacions, el jardí o el balcó. Espais o objectes tenen la seva ànima, si més no l’ànima que els ha alimentat amb la seva presència, cura i ús. Lydia Flem va experimentar una tempesta de sentiments contrastats a l’hora de buidar la casa dels pares. Rosa Fabregat també experimenta una tempesta de sentiments en recuperar la casa dels pares. Lligada a la vida dels pares hi ha la nostra vida, sobretot els anys de la infantesa i la joventut. Mentre Rosa Fabregat va endinsant-se en aquell espai que es va obrint per a ella a fi i efecte de donar-li una nova vida, els records afloren amb una gran intensitat visual i emotiva:

     El discurs aflora
     amb l’impuls ardit
     del doll soterrat
     quan, precís, l’encalça
     el pou artesià,
     o la vella àncora
     del rellotge antic,
     o de la lleu nau
     que salpa pel riu
     enllà de la boira.

La casa dels pares de Rosa Fabregat, ara casa seva, està davant mateix del riu Segre, a Lleida. No cal dir fins a quin punt la boira, senyal d’identitat de la ciutat ponentina, té un significat en aquest discurs que Rosa Fabregat va mantenint amb ella mateixa quan evoca la figura dels pares en la casa familiar. La parella paterna, que simbolitza la parella universal, forma part del nostre patró interior de la vida. Per a néixer necessitem els pares, ells ens donen les arrels o l’àncora on amarrar l’existència. En aquest bell poemari en memòria dels pares el títol hi és tan escaient: Ancorada en la boira. Ancorada en un temps i en un espai, i en unes arrels de valor preciós en l’imaginari de la poeta: la boira, imatge també del que és essencial en la vida i que no es veu: l’amor que ens fa ser i dóna sentit al nostre camí vital, que en el poema queda simbolitzat en la figura de la nau. En la nau on viatgem tots, els vius, els morts i els que vindran. El diàleg és viu mentre hi hagi memòria.