Cal, sens cap mena de dubte, un esforç mancomunat

Entre els elements d’anàlisi de la situació econòmica del nostre territori s’ha convertit en una eina imprescindible l’Índex ADEG (és pels que tenim un cert interès en la cosa pública de lectura obligada) que fa una radiografia anual dels factors que poden ajudar a la competitivitat econòmica dels territoris. El resum sintètic de les nostres comarques   comparativament amb el conjunt de comarques del país és aquest :

“Pel que fa a les comarques de la vegueria penedesenca, l'Alt Penedès (37,2%) recupera el lideratge, en el lloc 11è del rànquing, després de remuntar dues posicions en relació amb la llista de l'any precedent, tot superant el Garraf (36,6%), que ara és 13a, després de perdre una situació. En l'equador de la classificació de les 41 comarques hi trobem l'Anoia (31,8%), amb la pèrdua de dues posicions. El Baix Penedès (30,7%) perd una renglera i es queda en el lloc 24e.”

Els índex que s’utilitzen per l’anàlisi són diversos i van des de les infraestructures fins la planificació territorial i disposició de sòl, passant per molts altres aspectes determinants de la competitivitat. La valoració de tots ells determina la posició. De la lectura però m’ha semblat significatiu aquest paràgraf relatiu al Garraf en l’àmbit social i mediambiental que és simptomàtica de com ens afecta  la crisi i segurament palesa  que les polítiques que des de  les administracions s’hi ha esmerçat no ha donat els resultats desitjats:

“Aquests desajustos entre les condicions de l’entorn i els resultats del model econòmic desenvolupat es traslladen també a l’àmbit social i mediambiental. Així, el Garraf presenta un model poc sostenible mediambientalment i social. El principal element gira entorn al treball com a font principal de riquesa i de benestar. La situació del Garraf en aquesta qüestió no pot ser pitjor. De fet, és la comarca catalana que genera menys oportunitats laborals i una de les que la incidència de l’atur és més elevada. Com ja s’ha apuntat en anteriors edicions de l’informe, l’activitat econòmica generada al Garraf és insuficient per cobrir el volum de població que hi resideix. Així, els llocs de treball localitzats només cobreixen el 30% de la població en edat de treballar, sent la taxa de cobertura més baixa de tot Catalunya “. Il·lustratiu, segurament no es pot només valorar aquest fragment sinó la totalitat però si que aquesta afirmació és significativament esclaridora.

Totes les forces polítiques en especial, les d’esquerres, (amb els matisos i grisos que pot tenir el terme), sempre han parlat de la necessitat de que la forquilla entre habitants i llocs de treball s’aprimés. Constatar que encara això no s’ha produït. Possiblement la crisi que es va acarnissar primerament en la construcció va sumar una quantitat d’aturats que era imprevisible i va fer saltar pels aires algunes de les iniciatives adreçades a la creació de llocs de treball per actuar en una situació d’atur desbocat. És evident que la creació de llocs de treball va fermament lligada a que les empreses entre altres coses tinguin solidesa estructural, crèdit suficient, mercat plausible i projectes de futur vinculats fonamentalment a la innovació i a la producció de qualitat. Aquestes potencialitats no sons solsamènt de gestió administrativa.

I és evident que cal que des de les administracions han de poder posar també elements que vagin, primer a consolidar les possibilitats empresarials i després posar els condicions -sense rebaixar, naturalment, els plantejaments que marquen els normatives- per facilitar ubicacions i eliminant través administratives i, si cal, també, amb determinats avantatges fiscals –  revocables si l’empresa no qualla-. Però les administracions tenen responsables polítics que són els que han d’interpretar la realitat i posar els bases per fer possible que els territoris funcionin bé i siguin capaços  de generació de riquesa, per desprès distribuir-la i aquest sembla que malgrat hi posin els esforços no acaben de trobar solucions ni que siguin pal·liatius a la situació. Cada partit aposta per solucions, fins i tot algun com ara el PSC anuncia jornades sobre l’economia (fa un parell d’anys en va fer una prou interessant sense desprès aplicar les conclusions) però falta el següent pas, els acords imprescindibles i portar-los a la pràctica.

En aquest sentit no fa pas gaires setmanes consideraven que la dispersió existent al nostre territori d’agències i  instruments diversos contra la situació de l’atur i a favor del treball per generar elements positius en l’àmbit econòmic. Malgrat tot el que es fa la situació continua esdevenint preocupant pel fet que la forquilla entre habitants i llocs de treball segueix creixent.

No tenim, sens dubte, la solució màgica però en la situació gairebé d‘emergència crec que cal un acord territorial ampli, un programa conjunt i consensuat  que superi les gelosies competencial locals i un lideratge clar i en aquest terreny inequívoc.

La necessitat ens hauria de fer adonar-nos que la sortida o almenys l’intent de sortir de la situació requereix l’esforç mancomunat entre els sector públics i privats, sobretot del públics que és a on el fraccionament i el treball, segurament positiu però, ara per ara, dispers és major.