Mirada viva

A La mirada de pedra s’hi manifesta l’estrena no només d’un escriptor experimentat quant a estil (impecable), referents cultes i un coneixement atent i afable dels territoris que hi descriu, sinó també un escriptor amb una gran imaginació creativa que es complau a endinsar-se sovint en els camps del surreal i del misteriós, tot fent molt atractiva i sorprenent la seva literatura. 

Tanmateix, a La mirada de pedra, títol que Àlex Broch pren del conte que clou el recull i on s’hi explica una història on pedres i escultures de l’època romana hi tenen un paper protagonista!, hi trobem la mirada vivificant de l’autor sobre la realitat geogràfica, històrica i cultural que ha inspirat aquests treballs. Una mirada que a través del poderós alè de la literatura vivifica els escenaris (concretament les valls i muntanyes dels Pirineus i la ciutat de Tarragona), així com amara de vida els personatges deutors d’aquelles persones, anònimes les unes i singulars les altres, que hi viuen o hi han viscut en altres temps. Ja se sap fins a quin punt la marcada personalitat d’uns determinats indrets de la geografia donen un caràcter peculiar als seus habitants, tot creant una cultura que els defineix.

La imaginació literària no coneix fronteres. De manera que en moltes de les històries creades per Broch els viatges en el temps, sobretot als temps passats, són una constant. Però les fronteres literàries també s’hi difuminen, en aquests relats; o, si es vol dir d’una altra manera, els personatges de ficció fan amistat i dialoguen entre ells tot prescindint de les coordenades del temps i l’espai. Així, per exemple, de la mà d’Àlex Broch ens situem al balneari de Sent Cristau (establiment situat a la vall d’Aspa, als Pirineus Orientals) on es rep la visita del doctor Stockmann (el famós ‘enemic del poble’, sorgit de la imaginació d’Ibsen). I en una cita que té lloc al balneari de Pandicosa, el narrador (el mateix Broch) es troba amb l’esperit de Joan Perucho, ell que en la seva literatura n’era tan amant!

Aquest joc de miralls entre els personatges reals i els de ficció (en literatura tots els personatges són de ficció!), permet fantàstiques reconstruccions imaginàries situades als llocs visitats per l’autor amb motiu de les trobades d’escriptors als Pirineus. Aquestes trobades tenen lloc des del 1994, i com explica el mateix Broch en una nota al final del llibre, ja ha convocat prop de dos-cents escriptors, donant com a fruit reculls de contes escrits per diversos escriptors. Molts dels contes que integren La mirada de pedra han estat publicats en aquests reculls. La idea de reunir-los en aquest volum ha estat un encert per part de l’autor, ja que, en efecte, en el conjunt dels relats s’aprecia un fil conductor que els recorre com un riu en el seu llit, tot vinculant, mitjançant la seva imaginació personal, territoris i literatura.

Així, de la mateixa manera que es parla de la novel.la de Barcelona (sens dubte metròpoli de les meravelles i escenari privilegiat per a tantes històries de ficció), també es pot parlar, i amb propietat, dels relats dels Pirineus, que estant donant un cos literari de gran abast inspirat en aquelles geografies de personalitat tan remarcable. Una mostra ben reeixida d’aquesta recreació cultural dels Pirineus i la seva gent són els contes que componen La mirada de pedra, d’Àlex Broch.