Desnortats i amb un rumb incert

Parteixo de la base que cada convilatà porta a dintre un alcalde o alcaldessa i per tant se li suposa la capacitat per trobar la seva solució a tots els problemes de la ciutat, com es palès que els/les fanàtics o bons afeccionats del futbol, per dir un esport popular, porten a dintre un entrenador amb capacitat per dissenyar la tàctica de l’equip damunt del camp per guanyar l’etern rival. Encara més i molts i moltes militants d’un partit polític porta (em) dintre seu un “primer secretari /a” en potència   i per tant amb la voluntat d’opinar (només faltaria!), de dissenyar l’estratègia que li cal al seu partit per guanyar les eleccions i el que hauria de ser més important ser útil a la societat a la que vol representar i potser (ara ja dic potser) vol transformar.

En el cas nostre, militants del PSC creiem que podem trobar la manera per remuntar altre cop el vol després de les severes caigudes amb la corresponent patacada que hem tingut. Però som molts els que creiem que encara portem massa plom a l’ala i seguiren en caiguda i potser amb una esclafada total.

¿Com es pot passar de tenir uns resultat notables a una situació de gairebé testimonial representació institucional i amb un cert “desnortamanet” posicional pel que fa a les nostres propostes?

Adjunto algunes hipòtesis que poden ser, entre molts altres, causants de la situació del PSC avui.

Seguim essent, per molta gent, part dels causants de la situació de crisi que vivim. Haver volgut gestionar el capitalisme sense una alternativa clara en els aspectes socials i de cohesió ha trencat moltes confiances i avui se’ns segueix veient com un instrument gens útil a la nostra  transformació de la nostra societat.

La desaparició dels vot clàssic i la motivació diversa sobre el que pot generar confiances. En un moment d’una certa convulsió en la centralitat política no hem donat alternativa ni en l’eix social ni en l’eix nacional crec que estem en la situació pitjor. La nostra referència federal aprovada el passat dissabte que ni ens reconeix com a nació ni reconeix el nostre dret a decidir posa tota la nostra doctrina federal en quarantena avui a Catalunya i un cop se’ns situa com un mer apèndix del PSOE.

Hem, crec, mantingut una actitud excessivament impostada en el discurs de la proximitat. Una cert paternalisme i la poca consistència de les propostes de proximitat ens ha allunyat com a referents de molta gent i de molts dels mateixos militants.

La fragmentació – mea, modesta, culpa possiblement- del propi partit ens porta a una extrema feblesa davant l’electorat i el sector social al que volem representar. La incapacitat de l’actual direcció de cohesionar, per els seves anades i vingudes o per l’absència del debat en temes claus com per exemple el model federal, fa que hi hagi un allunyament entre la militància i la direcció i com a conseqüència minvar la presència de la militància (entesa com exercici de transmetre idees i propostes) al sí de la societat.

I encara hi voldria afegir una possible causa, si es vol de cuina interna però important. El PSC va tenir entre l’any 2003 i 2010 un poder gairebé hegemònica a Catalunya, aquest poder va crear una certa casta dirigent que a través de processos endogàmics s’ha anat reproduint. Al llarg d’aquesta anys la feina de govern molta i certament bona en general va fer descuidar el partit,i la seva organització i la seva feina inclusiva a la societat, que va comportar anar perdent recolzament socials i electorals. Veure la pèrdua de vots i escons i institucions entre el 1999 i el 2011 és realment  esfereïdor i sembla que això no s’ha aturat.

Si això ho traslladem al nostre territori la situació no és millor i crec que amb les mateixes causes del desarrelament que a nivell general hi ha i tothom en tenim part de responsabilitat però com que un partit és una estructura jeràrquica i per tant la responsabilitat també cal jerarquitzar-la.

El que ens cal, al meu entendre, és una sacsejada profunda. Una ventada que s‘endugui les males maneres que tots hem ajudat a consolidar, la cooptació de càrrecs per la mateixa gent, o l’acumulació dels mateixos. Hem de situar-nos novament en la realitat. Hem de saber que pensa la ciutadania de nosaltres de manera crua i  directa no cal que ens minimitzin la crítica, al contrari, que cal que ens diguin les veritats encara que sigui descarnadament sobre la nostra deriva. Només amb una forta sotragada podem recomposar el nostre discurs i cercar la nostra reubicació, començant des de baix a recuperar la confiança de la ciutadania. I això es pot fer en l’àmbit del país però també i encara més urgent al nostre territori. Que hem fet des del PSC en tot el procés de la Caixa del Penedès? Com podem treballar per unes condicions millors dels pagesos del nostre territori o tenim una política comuna en matèria d’infraestructures? Com afrontem la pèrdua dels teixit industrial? Com hem d’actuar en evitar la trencadissa social i de cohesió que ja es va veient  ....   

Cal que trenquem amb el debat endogàmic i tancat en nosaltres mateixos, i segurament el que caldria és que els agents exteriors actius diguessis coses que ens fessin tornar a   situar-nos en la necessària centralitat política i que tornéssim a ser un instrument de transformació positiva per la majoria social .
Propiciem els procés de discussió no  per complaure els que manen sinó per   cercar , malgrat ens fereixi ,l’opinió més crua  que ens faci de contrast i ens ajudi a tornar a situar-nos en el paper que ens correspon, l’esquerra nacional .
Es feina de tots el que hi creiem encara i per ara.