Montoro apunta ara els ajuntaments

El ministre Montoro ha explicat desprès del Consell de Ministres que ja s’ha aprovat la nova llei de reforma dels governs  locals. No ha trigat gens ni mica la rèplica catalana en sortir la Vicepresidenta Ortega per deixar clar que a Catalunya aquesta llei no s’aplicarà perquè és de rang inferior a l’estatut (que és orgànica) que atorga competència exclusiva sobre el món local a la Generalitat  i que el govern ja està redactant també una llei pròpia sobre els ajuntaments.

D’ambdues compareixences com a mínim ha sortit una realitat fins ara més o menys amagada, els ajuntaments no són responsables del dèficit públic de l’estat. Ja era hora que algú ho digués amb claredat!

El cert és que hom esperava que sobre els municipis, per comptes de fer una legislació restrictiva, centralitzadora i privatitzadora,  fes la definitiva llei de finançament, que no s’ha fet mai des de la restauració democràtica i segurament és de les lleis més necessàries i més urgents. L’estat ha definit el marc fiscal del seus ingressos, el debat del finançament de les “autonomies” (terme ja clarament en desús) encara és un debat obert però s’han assajat diverses fórmules amb més o menys acceptació, amb més o menys resultats, però sobre els ajuntaments poc s’ha legislat i el que s’ha fet ha estat en gran mesura restrictiu. No hi ha hagut resposta a la caiguda brutal dels ingressos a les arques municipals. No s’ha definit el model de finançament dels Ajuntaments.

Ara la proposta de Montoro, vol. per la via de l’eliminació de serveis o de dedicacions exclusives de regidors i regidores, o de fer propostes conjuntes entre ajuntaments, estalviar recursos. Ben segur que al final això que diu el ministre no serà veritat. No hi haurà estalvi. Hi haurà una invasió de competències i la depesa es concentrarà en altres organismes sense que la gestió d’aquets es faci des de la proximitat i per tant des del desconeixement de les realitats existent.

La llei rebaixa continguts, volia inicialment carregar-se el 30 % dels regidors i regidores, sostreure directament competències però l’advertiment del Consell d’Estat de la seva possible inconstitucionalitat ha fet que es rebaixessin alguns propòsits però encara continua essent un atac frontal a l’autonomia dels ajuntaments.

En el cas de Catalunya possiblement és cert que existeixen excessius ajuntaments amb les dificultats per part dels més petits de tenir una subsistència en l’oferiment dels serveis. Potser caldria ara potenciar les mancomunitats i deixar la representació política en cada ajuntament malgrat la gestió fos centralitzada entre els agrupament voluntaris de municipis. Ja veurem que diu la llei catalana perquè també estava en al línia de suprimir mancomunitats que serien una bona solució per tenir capacitat de gestió en àmbit més amplis que el municipi.

La ciutadania crea noves demandes en funció de les necessitats que la societat va generant. La ciutadania té com a administració de proximitat els ajuntaments i és als ajuntaments a on s’adrecen, en primera instància, per intentar trobar solucions. Els ajuntaments cada cop són més administracions globals en el seu àmbit d’actuació i han de donar respostes també globals, majoritàriament pel que fa a les polítiques socials i estructurals de cohesió.

Un dels grans dèficits dels ajuntament i que, ni la Llei Montoro ni la llei catalana, resolt és l’àmbit competencial. Els ajuntaments han assumit històricament  -i potser massa feliçment i alegrement - noves competències llargament reivindicades perquè la població ho fa al seu torn davant els ajuntaments. S’ha parlat sempre sense portar-ho a la pràctica del principi de subsidiarietat, és a dir, que qui està més a prop de la gent és qui ha de tenir la capacitat de resoldre els problemes que es plantegen en la quotidianitat. Reclamar aquest principi en temes propers com són la sanitat, l’habitatge, l’educació, les polítiques actives d’ocupació, la immigració..... o bé implementar les noves tecnologies a les ciutats com element de millora de la qualitat de vida. Ara, tot aquest seguit de competències ha d’anar acompanyat d’un marc de suficiència en el  finançament evident. Ara no és així i d’aquí venen en gran part alguns dels dèficits econòmics que suporten els ajuntaments.

Les lleis que es preparen, la de l’estat ja aprovada i seguirà ara el tràmit parlamentari i la de Catalunya que es vol aprovar abans de l‘agost, no crec que siguin la solució a les necessitats dels ajuntaments. Per comptes de retallar àmbit d’actuació el que haurien de fixar és un marc competencial real i el seu finançament suficient.

Aquestes lleis haurien de ser -i no creiem que siguin- l’oportunitat de defugir tòpics fàcils i mirar el futur i trobar la manera de superar el marc de l’estricta reivindicació de fa anys del municipalisme i d’aprofundir en la millora i l’eixamplament de les competències municipals ja que, avui per avui, els ajuntaments son l’administracions més directament relacionades amb la gent i implicada en la resolució dels seus problemes.

No perdem l’oportunitat, tot i que el biaix de les lleis que es preparen van en el sentit contrari al que històricament han reclamat els ajuntaments i que històricament ja van fent, amb precarietat però amb coneixement de causa i amb resultat encoratjadors atenent la cohesió social que hi ha, malgrat els retallades, al país.     

P.S.

La setmana passada parlàvem sobre els neguits de procediment i de gestió que comportava la nova fundació Pinnae, hereva de l’obra social de la Caixa del Penedès, us recomano la lectura de la nova entrada que ha fet Carles Querol al seu bloc.