L'alè (El Gall Editor)

Acabo de llegir la narració autobiogràfica L’alè (El Gall Editor), de Thomas Bernhard, en una magnífica traducció de Clara Formosa Plans.

L’alè, una meravella de relat per la pulcritud de les descripcions dels pensaments i dels estats d’ànim per part del narrador-protagonista, forma part d’una pentalogia de l’escriptor Thomas Bernhard (1931-1989) de la qual temps enrere vaig llegir El soterrani.

Thomas Bernhard, un autor intens que avui dia no trobaria editor, ja que la seva literatura no fa concessions populistes ni es proposa una escriptura d’entreteniment, és un escriptor que, fent ús del pensament lliure, diu les coses pel seu nom, sense pretendre complaure el lector presoner del políticament correcte. Ans al contrari: Bernhard sembla buscar un tu que si convé el discuteixi, això sí, amb arguments. Els relats autobiogràfics de Thomas Bernhard són un compendi de reflexions d’alta volada filosòfica que busquen la contrapartida en un diàleg, una conversa entre els vius i els morts, i entre la vida i l’art, tot allò que al capdavall és la literatura entesa com a via de coneixement.

A L’alè, Bernhard hi explica la seva estada amb a penes divuit anys a l’hospital de Salzburg en una sala –la sala de morir- atapeïda de desnonats –Bernhard sovint fa servir les lletres cursives quan vol destacar una paraula o un concepte-. La convivència amb la mort dels seus companys de sala, i l’experiència del seu propi decès, salvat a l’últim segon per la seva voluntat de viure, sens dubte és una experiència traumàtica que bé tomba o bé fa crèixer com a persona, com és el cas.

A L’alè assistim a la narració de les problemàtiques d’una família desestructurada com se’n diu avui dia, a la greu malaltia del pulmó del jove Bernhard que el porta a l’hospital just en el mateix moment que hi ha ingressat el seu avi matern, la persona més estimada pel noi, ja que l’havia acceptat (Bernhard era fill il.legítim) i s’havia fet càrrec de la seva educació, sobretot moral i intel.lectual. Això quant als fets biogràfics. Però en aquell altre terreny que en podríem dir la biografia d’una ànima, a L’alè assistim a la presa de consciència de que arriba un dia en què hem de prendre les decisions tot sols, fer-nos càrrec d’un mateix, madurar.

Aquest tram de la seva evolució com a persona, magníficament explicat en un extraordinari exercici de memòria i a través de les reflexions del noi que un dia va ser Thomas Bernhard, es dóna en dos temps: un de molt ràpid i decisiu a l’hora d’iniciar el procès de curació, i un altre de molt lent, com és natural en un cos que ha emmalaltit fins al punt de la mort. Llevar-se un mateix d’aquell estadi de prostració és una feina titànica que només pot ser duta a terme amb dosis homeopàtiques de voluntat. Una malaltia greu fins al punt d’arribar al desnonament es menja totes les energies i la naturalesa té els seus límits encara que, com deia el seu avi, l’autor Johannes Freumbichler, i el nét en pren bona nota, és l’esperit (l’alè) allò que domina el cos i no a l’inrevés. Tanmateix, l’avi no surt viu de l’hospital amb la catàstrofe que això suposa per al jove.

Els metges no hi fan gaire bon paper, en aquest relat. No n’hi poden fer per tal com es desenvolupen els esdeveniments que són relatats per Bernhard com si ara mateix els tingués al davant. La deshumanització que es respira a sala de morir és esgarrifosa perquè és real.

En aquesta narració, la paraula alè agafa un sentit simbòlic, ja que és l’alè que dóna vida als pulmons i al cos sencer, la vida ens ve donada a través de l’alè, naixem a la vida amb el primer alè. Però l’alè de la segona vida, la vida conscient, és obra nostra, i aquest és l’argument essencial que recorre L’alè.