Pressupostos prorrogats, retallades prorrogades

Mentre vivíem una Festa Major esplendorosa i contràriament al que passava en altres mesos d’agost, nomes cal veure el gruix del diaris, es produïa un notícia que, malgrat s’esperava, encara no s’havia confirmat oficialment. Catalunya no tindrà pressupostos per l’any 2013.

L’anunci el feia l’honorable President Mas amb tota la solemnitat, i descabdellant tot un seguit de raons, òbviament qüestionables, i un cop més usant la teatralitat del gest al dir que aniria al tribunals perquè considera il·legal la distribució del dèficit amb correspondència amb l’estat.

Està en el seu dret de fer-ho malgrat aixequi poques perspectives de resolució positiva per Catalunya.

El President Mas i el govern de CiU presenten i volen fer veure que la posició de prorroga és com un cop de puny damunt la taula com una “manera” de fer veure que es posiciona davant Madrid, i el que acaba fent és acceptar per la via dels fets el topall de l’1,58 prorrogant els pressupostos, fent un decret amb el màxim disponible fins aquesta xifra i s’estalvia el procediment parlamentari en que el debat és sobre les prioritats que fixa el govern i les alternatives que poden existir . En el fons doncs més que plantar cara és acceptar per la porta del darrera el que rebutja per la del davant. Això sí, seguiran les retallades per un valor de prop de 2.500 milions d’euros

El dubte que plana és si el govern tenia capacitat parlamentària per aprovar aquest pressupost. El soci-opositor, amb la seva proverbial capacitat de no comprometre’s, feia dies que ja afirmava que no calia fer pressupostos i que el món s’arregla amb la consulta (si surt que no, anem dats!!). Per tant ja és prefigurava el que finalment ha succeït, enguany no hi haurà pressupost i per tant tampoc hi haurà el corresponent debat sobre objectius i prioritats.

No és cap novetat que una administració no faci pressupost i apliqui els sistema polític poc recomanable de qui dies passa anys empeny i prorrogui els actuals (pactats amb el PP) i, això sí, aixecant el sostre de dèficit a 1,58 que ha fixat l’estat.

Que l’estat espanyol té una gran responsabilitat en aquesta situació no cal insistir-hi, per una banda la fixació d’un sostre de dèficit que no es la justa correspondència amb la que Europa va fixar per tot l’estat (5,2 per l’estat i 1,3 per les CCAA). Tampoc ajuda el fet de que aquests sostre es faci públic quan ja ha passat mig exercici.

Que hi ha un deute històric acumulat brutal, també és cert.

Que el sistema de finançament que semblava una panacea, així ens ho van dir quan es va signar, s’ha demostrat, que quan la caiguda d’ingressos ha estat inaturable, del tot insuficient.

Però amb totes aquestes certeses no amaga la incapacitat política del govern de CiU de presentar davant el Parlament les xifres per aquest any, xifres que haurien de ser la plasmació numèrica de les prioritats polítiques. Perquè les retallades seguiran i és fal·laç dir que no és fan els pressupostos per no seguir retallant. Seguiran retallant i ho seguiran fent com han fet fins ara de manera indiscriminada perquè les retallades que s’estan fent són clarament de caràcter ideològic i amb una clara voluntat de privatitzar la majoria dels serveis públic com ha passat en sanitat – recordis que deia Boi Ruiz sobre les mútues- o com  la privatització d’un bé públic com és l’aigua, com en la venda esperpèntica d’aigües Ter Llobregat – aturada al tribunals -. O l’apel·lació ja recurrent i també massa suada ja de l’herència rebuda del tripartit. Per tant una retallada més no ens ha d’estranyar i la prorroga dels pressupostos ajuda a fer aquestes retallades, sense cap mena de debat, que propiciïn un cert desgavell perquè la privatització sigui vista com una solució acceptable.

Renunciar a fer pressuposts és la manera de no reflectir quina és la política econòmica del govern i alhora sostreure la possibilitat de que el debat, que no deixa de ser una expressió democràtica quedi anul·lat i per tant sense conèixer les prioritats socials (si és que en té) i econòmiques del govern i substituir el debat pels decrets i les ombres de les actuacions arbitràries del govern.

Fa sis mesos el Conseller d’economia acceptava 1,5 de dèficit per formular els comptes públics, ara l’ 1,58 no satisfà. Potser tindrà les seves raons i sens dubte acceptem que respecte a la xifra de dèficit assumible per l’estat la de les autonomies és injusta i gasiva, però el fet de renunciar a fer pressupostos és renunciar a fer polítiques d’inversions que poden generar activitats productives i pal·liar en  part, encara que sigui petita, la situació de crisi de determinats sectors.

Però un exercici pressupostari també vol dir ingressos i a més del que retorna (buf!) l’estat de la contribució de Catalunya hi ha els propis que la Generalitat pot impulsar. S’ha parlat del recuperar un part de l’impost de successions, no s‘ha fet, es parlava de posar un impost sobre begudes dolces, tampoc s’ha fet; s’ha renunciat decididament al de transmissions i també al de dipòsits bancaris i en canvi, això sí, es rebaixa la tributació dels casinos, la manca d’ingressos per aquesta tributació la pagarem tots i totes, segur i s’inventa una loteria la “grossa de cap d’any” que pretén pal·liar les retallades en serveis socials. El Govern doncs per una banda segueix la retallada i per altra renuncia, en no fer pressupost, a uns ingressos addicionals. Fantàstic. En fi el que segurament el s’ingressaria amb aquest impostos segur que significarien algunes dècimes del dèficit necessari.

No hi haurà pressupost i a la pràctica això significa que fa prop de dos anys que no es debat en seu parlamentària quina és la prioritat del govern (més enllà de la suada consulta), i també fa prop de dos anys que no es modifica la política fiscal. I segurament en el debat és a on podríem veure amb més o menys claredat si existeix de debò una alternativa, raonable, lúcida i creïble, més enllà d’aquells debats recurrents que tot passa per qui apostaria per reduir ambaixades o fastos del 1714 abans que hospitals, mossos i mestres, a qui en faria reduccions dràstiques en les administracions. En fi és una qüestió de prioritats.

I en saber les prioritats dels grups parlamentaris és a on  hi ha el marge pel debat.

En fi pressupost prorrogat, retallades prorrogades i el debat inexistent, en temps de crisi és un bon exemple de “mal” govern complint la llei, no oblidem, però tallant el debat i la confrontació de posicions sempre necessària però encara més en aquest moments d’incertesa.

El debat no es produirà perquè al final s’ha prorrogat el pressupost i el govern s’estalviarà el tràngol de trobar socis i aguantar les crítiques dels grups realment de l’oposició que criticarien els diversos conceptes i partides del pressupost i donarien alternatives. Ah! i el soci-opositor no haurà de demostrar que certament això d’esquerra no és massa  propi d’ells.

I agafem-nos que el 2014 potser tampoc n’hi haurà, perquè si tota la capacitat d’ingressos és la de demanar que l’estat pagui els deutes, ens temem que ni per la consulta hi haurà diners. Us ho imagineu?