Oblits, involuntaris que (crec) cal esmenar

La setmana passada (en l’edició del dia 09.08) el Diari de Vilanova publicava un extens article d’en Francesc Xavier Puig i Rovira, “Un homenatge i una proposta” que, amb la seva manera habitual equilibrada, ponderada i amb l’enorme coneixement de causa que té Puig Rovira, reclama l’atenció col·lectiva i cívica sobre un seguit de personatges -de persones rellevants en el seu àmbit- de la nostra ciutat en complir-se el centenari del seu naixement. Fa un mesos aquí mateix vaig parlar de Joan Rius Vila en un article, fruit del mateix vam tenir algunes converses amb el mateix Puig sobre la qüestió de l’oblit - no crec que intencionat de persones que potser la seva rellevància no és d’àmbit nacional però que han tingut una presència activa a la ciutat i que segurament la ciutat els hauria de reconèixer amb modèstia si es vol però situant-les en el seu moment històric i la seva aportació per la nostra societat. Ben segur que en un país on la història fos “normal” i vull dir amb això que no hagués de recuperar-se desprès de masses anys d’oblit  intencionat, molts d’aquests convilatans que ara romanen en l’oblit segurament tindrien el seu modest record i homenatge.

Segurament és un debat llarg i potser incòmode en alguns moments i és també una certa obligació de l’autoritat fer sorgir la història amagada durant molts anys, aquella història que ens han robat però també vetllar pel recordatori de conciutadans que, fins i tot amb, les seves contradiccions ideològiques van sumar per fer ciutat, a la seva manera i amb les seves circumstàncies. En fi, és opinió personal. 

En el text Puig Rovira esmentava diverses persones pertanyents a diversos àmbits de l’activitat professional i també possiblement els podríem ubicar ideològicament en espectres diversos. Entre aquestes persones m’ha interessat l’Araceli Montserrat, filla del mestre Montserrat, perquè vaig compartir amb ella alguns anys de treball com a mestre. L’Araceli va ser sempre un referent per la seva experiència i trajectòria, pel seu tarannà de compromís social, per la seva radicalitat en la defensa dels valors democràtics i de gènere  també em va fer que l’admirés perquè tenia una capacitat intuïtiva primordial que li permetia clissar els i les alumnes i per tant poder treballar de manera personalitzada.

L’Araceli Montserrat va tenir l’oportunitat, segurament per la concepció liberal de la vida que tenia el seu pare, d’estudiar quan semblava que fer-ho estava vedat a les noies, va acabar el batxillerat a l’any 1931i va començar estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, la guerra malauradament trenca les possibilitats d’acabar-los. Treballa de mestre durant la guerra a l’escola primària de Vilanova. Posteriorment compaginava les classes particulars amb el seu treball a la FISA. Les seves arrels cristianes la van portar a militar activament en el camps social i les seves organitzacions i més tard amb el Frente de Liberacion Popular (els felipes, FLP). Va estar uns anys a França estudiant i treballant i desprès de retorn a Espanya va treballar en una industria conservera a Múrcia. Va participar activament a les lluites socials al barri del Cerro del tío Pío que fou un dels focus de resistència importants al franquisme amb la feina del padre Llanos i altres persones.
De tornada a Vilanova va treballar a l’escola Llebetx fins la seva jubilació.

D’aparença fràgil però d’una força interior brutal i amb la cigarreta sempre als llavis l’Araceli va seguir treballant, llegint, reflexionant i transmetent valors socials i cívics fins a la seva mort a l’any 2002.

En el ja llunyà 1977 en el Setmanari de Vilanova i al Geltrú, vaig fer una entrevista a l’Araceli, es commemorava llavors el centenari del Mestre Montserrat, abans de començar em va fer un advertiment: “Crec que en tota creació l‘amor n’és factor determinant. Pots doncs, estar segur, que aquest no hi mancarà en les meves respostes No obstant procuraré ser el més objectiva possible”. Aquesta concreció d’acte creatiu i amor em sembla que va ser una de les divises de la seva vida i trajectòria personal. Va fer un treball sempre vinculat a procurar les millores de les condicions socials i humana de les persones, des de la fàbrica de conserves fins veient-la donar classes a uns adolescents que davant seu restaven subjugats per la manera de tractar-los, per la manera d’impartir els coneixements amb saviesa i sobretot per l’afecte permanent que els demostrava.

L’Araceli Montserrat fou una dóna amb una tossuderia intel·lectual digna de ser recordada, amb una personalitat forta, no exempta d’un tacte suau i afable, amb una voluntat de servir a la col·lectivitat que només algunes, poques segurament, persones, són capaces de transmetre.

No va tenir una vida fàcil, pertanyent a la generació que la guerra civil va tallar la seva joventut i va frustrar les seves il·lusions. Les seves idees van ser vençudes i també va ser trencada la seva possible i futura trajectòria final. Però la seva tenacitat i el seu esperit vital i lluitador li van fer trobar noves maneres de servir a la societat i a la ciutat.

Com ja he dit la vaig conèixer en el seu darrer tram laboral i professional, amb una maduresa envejable i amb una plenitud com a ensenyant. Oberta al debat i a la reflexió, polemista admirable i dura però sempre aportant rigor en els arguments i també en els mètodes de treball. Exigent amb els altres tant com amb ell mateixa però també amb el punt necessari de comprensió per saber ser flexible quan calia.

Es evident que en l’educació la seva actitud va ser clarament un acte carregat d’amor i estimació, com deia ella en parlar del seu pare.

En celebrar-se el centenari del seu naixement a l’any 2012, se’ns va passar de manera incomprensible i imperdonable. Oblidem fàcilment, massa fàcilment, però ara com bé diu Puig Rovira caldria fer record d’aquelles persones que “van ser exponents d’un comportament cívic i d’una estima especial a Vilanova” n’hi deu haver  molts segurament, una llarga llista  però l’Araceli Montserrat, en aquesta llista,  hi té un lloc de privilegi.