La feblesa del lideratge i la por al suposat enemic exterior

Fa dies que les aigües baixen mogudes al PSC, ho hem comentat en altres ocasions. En el moviment però sempre hi ha coses positives com hi ha a coses negatives. Les negatives venen perquè segurament encara avui els electors castiguen els partits que no estan units o almenys no ho semblen. Però per altra banda quan el debat es viu, quan les idees s’exposen encara que siguin amb una certa cruesa és quan crec que el valor aquest de la transparència, tant reclamada, es mostra amb més claredat i, fins i tot, cruesa. Potser és una paradoxa però la veritat és que finalment les persones interessades en seguir les cuites polítiques agrairan aquest debat tant obert per més que se’l vulgui demonitzar ara. Com a mínim hi ha la possibilitat de conèixer les opinions i també les actituds que tenen els dirigents més coneguts i també, doncs, ajuden a la militància a conèixer que diuen i que pensen (suposadament) les cares més públiques del seu partit. Però a més de tot això també s’hauria de parlar de les nostres propostes per sortir de la crisi. Una cosa no hauria de treure l’altra. 

Quan el Secretari d’Acció Política del PSC Antoni Balmón afirma en un article al diari El Periódico (El dret a existir del PSC. Antoni Balmón. El Periódico. 26.08 ) “Alguns dels qui van ser protagonistes del fracàs del PSC i alguns altres sense aquesta motxilla centren els seus esforços a buscar el temps perdut, absorbits a analitzar la realitat amb ulleres del passat. D’altres intentem veure amb uns ulls nous les conseqüències d’un present en què semblen haver saltat totes les costures davant d’un panorama social agre i trist; totes dues mirades són conseqüència”, crec que s’equivoca o mostra una desmemòria preocupant.

Usant la fórmula indeterminada d’ “alguns”, carrega sobre altres responsabilitats que, segurament són molt més col·lectives del que semblen i del que ell voldria. Però si es vol personalitzar caldria dir també que essent ell, l’Antoni Balmón, Secretari d’Acció Política, el PSC ha tingut la derrota més sonada de la història del partit. Es manté com a segona força en número de vots però la pèrdua d’escons ha estat tant important que és la tercera força parlamentaria amb un paper gairebé irrellevant en els decisions parlamentàries. Això el Secretari ho ignora suposem que volgudament.

Des de fa temps hi ha la sensació de que el PSC, que presumia, i amb molta part de raó, de ser el partit més representatiu de la societat, ha perdut una certa centralitat. La societat s’ha desplaçat en l’eix nacional, fruit de diverses circumstàncies i fets relatius a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Aquest eix ha basculat cap el que eufemísticament s’anomena el dret a decidir, dret democràtic i avalat per una àmplia majoria política i social. Les raons que porten fins aquí són prou conegudes, des de la sentència de l’estatut, el no al pacte fiscal, per no parlar de la llengua.... La societat també s’ha desplaçat en l’eix dreta esquerra. La crisi ha posat de manifest que la gestió que s’ha fet del capitalisme per part de la socialdemocràcia  - almenys així s’anomena el PSC - ha estat més una gestió liberal del capitalisme imperant que una voluntat transformadora d’aquest sistema econòmic cap a una distribució molt més justa de la riquesa per afermar la cohesió social. Per tant la societat (una part, naturalment) es mira amb desconfiança els partits que, aparentment i amb alguns aspectes concrets, realment han tingut responsabilitats en la crisi, bé negant-la bé no afrontar-la amb voluntat de que els responsables assumeixin els seus errors i costos.

La societat s’ha desplaçat doncs, la centralitat ja és una altra i el PSC segueix ancorat en una posició en que les seves proposicions federalistes es difuminen per poc realistes davant el panorama existent a Espanya i les seves apostes i alternatives a les retallades no es visualitzen prou o estan llastrades per una acció de govern molt criticada crec d’una manera esbiaixada  .

Davant d’això, davant d’aquesta situació hi ha qui aixeca la veu per dir que això no funciona, que cal estar decididament pel dret a decidir i que calen fer polítiques clarament transformadores. Hi ha qui qüestiona alguna o algunes de les decisions de la direcció i ho fa amb més o menys encert, amb més o menys soroll, amb més o menys voluntat de criticismes positiu. Hi ha qui parla alt i clar fart de circumloquis inútils, hi ha qui ho fa emprenyat amb una direcció que no va complir a temps cap dels compromisos contrets, ni hi va haver primàries ni el programa electoral va ser debatut per la militància. Alguns militants s’exasperen i  proclamen que tenien idees pròpies, potser amb la necessària però suportable dissidència, que, fins ara, eren respectades al sí del partit i ara es comencen a sentir exclosos, també hi  diuen la seva, de manera alta i potser no tant clara com es voldria, aquells  que amb experiència, però sense càrrecs no orgànics ni públics, se senten exclosos i veient que aquest partit, contra el que diu, no la reconeix  la experiència decideixen plegar o cridar – això de no reconèixer l’experiència tothom ho ha fet, segur que ningú llençarà la primera pedra- mentre la direcció, o part d’ella, creu que la història comença amb si mateix, i altres se’n afarten i marxen com l’Antoni Dalmau o en el seu moment l’Ernest Maragall o al nostre territori el Ramon Creixell i tants d’altres més anònims. I encara la sagnia seguirà. En definitiva en el mal anomenat  “soroll” hi ha una lliure expressió de pensaments i idees. Això té un inconvenient: que la ciutadania se’n afarti perquè sembla que només parlem en clau interna i deixem de banda parlar de les problemàtiques reals i en aquests sentit cal matisar i enfortir el missatge adreçat a la societat també, però jo crec que el malnomenat “soroll”   té la virtut de saber qui és qui i que pensa i si te voluntat integradora o excloent.

Perquè segur que en el termini d’un any res serà igual i si com a PSC volem jugar un paper rellevant i, sobretot,  útil a la societat, més enllà dels debats interns, que cal que segueixin, cal que el partit connecti novament amb la voluntat majoritària de transformació social i nacional i ho faci amb sentit crític i amb voluntat de lideratge, des de les posicions d’una esquerra transformadora i realista sense perdre de vista els tocs necessaris d’utopia .    

I ningú crec està en disposició de repartir carnets de bons o mals militants, ningú crec que pugui fer ni està habilitat de porter i deixar entrar o fer fora a qui no li agradi. I em sembla lamentable que un Secretari d’Acció política digui: “A diferència d’uns altres, jo sí que crec que al PSC hi sobra gent. No és nova aquesta opinió, ja la vaig comentar fa més d’un any a una persona, però que ningú s’equivoqui, ni em manipuli: no sobren per les seves idees, i tant me fa que siguin de la minoria o la majoria. Sobren els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s’ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo; els que sobreviuen no per la seva lucidesa sinó per les crítiques contínues que donen munició a l’adversari; els que no accepten un projecte comú i ens volen fer naufragar en la incomoditat de les seves impossibilitats”.

No i ha cap dubte que el Secretari va fort!
Però també aixeca alguns dubtes
Està  segur que encara hi ha qui opina per vanitat?
Està segur que només hi sobren – si és que hi sobre algú, jo crec que no- aquest que pretesament descriu com a “sorollosos”, o altres amb responsabilitats que han estat incapaços de desenvolupar-les de manera efectiva i participativa
Considera tant nuls o fútils els criteris i arguments  dels que discrepen com per voler ser utilitzat pels adversaris?

Potser hi ha incomoditats, potser no per les impossibilitats d’alguns que han tingut responsabilitats i ara no en tenen sinó per les pròpies incapacitats de la mateixa direcció per integrar a tothom i a creure que la diversitat i la diferència és enriquidora i no un llast que es pugi llençar.

A les alçades que estem i amb la necessitat de transparència que es reclama prefereixo un partit  amb debat en el òrgans pertinents i també en públic, amb llums i taquígrafs i que no sigui només per mirar-nos el melic sinó per millorar la crua situació de la nostra societat. Prefereixo això que no pas els silencis servils que es donen masses vegades i en tots els partits, o els silencis oportunistes per optar a càrrecs.

Prefereixo estar en el límit de la dissidència i el cisma  que pugui comportar i que m’assenyalin la porta de sortida que no pas plegar-me a l’actitud que han reclamat alguns “capitans” de “fe ciega en el mando”.

A les alçades que estem el que em sembla que cal més enllà de seguir dient el que pensem del nostre partit en privat i també en públic parlem prioritàriament de projecte i alternatives, de conviccions socials i de conviccions nacionals, de com podem tornar a ser útils a  les persones intentant fins a l’extenuació resoldre els seus problemes  i a treure al país d’aquesta mena de “catatonisme”  en que ens trobem. I en aquest actitud hi ha molta militància, segur.

I personalment estic disposat a diferència del Secretari d’Acció Política a rebre cada dia lliçons de la Tura o de qui sigui, després ja interpretaré i em quedaré amb el que  em convingui i el que cregui que pot ser útil a les conviccions i al pensament propi. Les reaccions de la direcció sobre totes les opinions expressades amb llibertat em semblen una mostra de feblesa en el lideratge preocupant però també demanaria als anomenats sectors crítics que avui estan a la direcció, que pleguin de l’executiva i treballin a fons a les agrupacions per bastir una alternativa creïble i plausible. Del contrari sempre seran titllats de sorollosos i de voler aixecar polseguera sense tenir uns suports significatius, fet que interessa a determinada premsa, naturalment.

El PSC no és patrimoni de ningú i sí de tothom, de tothom de la mateixa societat i per tant no hi ha ningú que hi sobri i crec que no hi ha ningú que ho pugui dir i sí entre tots podem dir que encara hi falta massa gent.

A “currar” que el dotze de setembre ja és molt a prop.