La Murga

La murga (Lapislàtzuli Editorial), un excel.lent treball experimental en el camp de la poesia, és el quart llibre de Montserrat Costas (Capellades, Anoia, 1976).

Hi ha un aspecte fonamental a l’hora de valorar un autor, una autora, i és que tingui un món propi, una cosmovisió personal. A La murga hi emergeix la particular visió d’una autora gens convencional ni en el fons ni en la forma del seu treball creatiu.

La murga –aquell run run d’alguna cosa impertinent, que molesta, que fa nosa, que incomoda- posa de relleu d’una manera intel.ligent i subversiva que la bellesa no rau en la perfecció, ideal de la nostra estètica occidental, i que a vegades vol fer passar el clau per la cabota, sinó que la bellesa rau en una naturalitat no exempta d’una certa formalització, però amb el resultat que aparegui natural, molt del gust d’Orient.

D’aquest tipus de bellesa que presenten les coses imperfectes (per exemple les peces raku, un tipus de ceràmica japonesa) aparentment modestes, humils, inacabades i, sobretot, no convencionals!, al Japó en diuen wabi-sabi, un concepte difícil d’explicar fins i tot pels mateixos japonesos, però que en els seus viatges al Japó Montserrat Costas ha copsat meravellosament amb la seva intuïció desperta.

A La murga la ‘japonesitat’ no hi és evident, hi és d’aquella manera subtil que tan estima precisament la mentalitat japonesa, la clàssica per descomptat, però també la moderna. A La murga no hi ha haikus ni tankas, però hi ha poemes igualment sintètics que reflecteixen el mateix esperit que es troba en afirmacions com la budista que proclama: Viu el moment present, ja que la vida flueix sense repetir-se mai. Viu la realitat, accepta tot el que sorgeixi, fins i tot allò que més enutja…

És a dir: la murga. La murga forma part de la realitat i no la podem obviar com fan els nens petitons, que es posen les mans davant dels ulls i creuen que no veient-hi ells tu no els veus… A La murga Montserrat Costas ens posa davant dels ulls tot allò que és, encara que sigui impertinent, no agradi i no l’hagis convidat: Qui ha convidat la murga a aquesta festa?, diu al poema Pèl a la sopa, de títol prou explícit.

La dicció poètica de Montserrat Costas en aquest poemari excel.lent ens fa respirar l’atmosfera de la ‘japonesitat’ actual, la del drama ecològic de Fukushima, encara que no s’hi esmenti explícitament, al costat de la fràgil bellesa dels pètals de la flor de cirerer, o la bellesa d’una capsa buida, pur wabi-sabi escrit a Barcelona per una poeta impregnada encara de la vivència intensa d’aquella cultura que d’un tros de paper en fa un origami, un avió de paper (m’entretinc amb el paper d’embolicar./ i en faig les ales amb què fujo).

En una edició molt acurada (l’estilitzada il.lustració de la portada, realitzada en un sol traç, és de Rocío Rodríguez), els poemes de La murga de Montserrat Costas es presenten acompanyats de la seva traducció al japonès per part de Ko Tazawa (Creu de Sant Jordi, 2003) i d’un pròleg de Màrius Sampere en el qual es refereix als ‘minúsculs adversaris’, o les murgues que habiten els poemes de Montserrat Costas. Tot i que el wabi-sabi es complau en la elusivitat i en la creació d’un cert misteri, a La murga trobem a plena llum de neó, com en un carrer comercial de Tòkio, aquestes presències aquí molestes, allà incòmodes, per mostrar-nos la realitat de l’existència, que és imperfecta per naturalesa.