Participar, aquesta és la qüestió

És evident que amb els temps que corren la participació ciutadana és, per una banda, un instrument cabdal per millorar els procediments de les institucions polítiques, però per altra banda també en masses ocasions és un tema recurrent i de fàcil ús per aquestes mateixes institucions per maquillar els seus procediments o, senzillament, per  dissimular algunes carències de legitimitat. La necessitat d’acostar el procediment de prendre decisions a la ciutadania és cada cop més evident. Els polítics en actiu volen aproximar-se als electors per motius diversos però evidents i per altra banda la ciutadania que està a l’avantguarda de la voluntat d’incidir, des del que anomenem societat civil, veu en la participació una clara possibilitat de generar biaixos en els decisions que prenen els representants de la mateix ciutadania.

Participar en el sentit més ampli és segurament una obligació cívica i aquesta obligació alguns se la prenen com una “professió”. I aquest és l’altre perill dels sistemes participatius, trobar-se sempre els mateixos i dient el mateix sense cap mena de representativitat – representant-se només a ells, com passa tantes vegades-. És un risc però val la pena corre’l si l’objectiu és generar transparència, confiança i complicitat en la presa de decisions que poden afectar a la col·lectivitat .

Cada govern estructura la participació en funció de les seves necessitats i la seva voluntat de cedir algunes parcel·les del poder decisori i es concreta en aspectes determinats de la seva gestió o puntualment en aspectes que generen o poden generar determinada controvèrsia. En definitiva blindar les aparences. Es plausible, per exemple, la voluntat de l’ajuntament de Sitges quan apel·la a la participació per canviar els noms de carrers (i a mi ja m’estan bé els canvis) quan diu que s’ha votat pels veïns i quan mires la lletra menuda no ha votat ni els tres per cent. Sobre el paper la participació s’ha promogut però la realitat desmenteix la voluntat i qüestiona el fet mateix de la participació.

S’han assajat mil i una fórmules de participació. Des de les Comissions consultives sectorials fins als Consells, passant per les obligades i normativitzades exposicions públiques. Totes tenen els seus peròs i les seves contres. Totes poden ser positives si hi ha una voluntat receptiva per part de qui ho promou i una voluntat de crítica activa i positiva per part dels participants.

Totes les fórmules evolucionen en funció de  la seva pràctica. Totes les fórmules van millorant a mesura que es practiquen i algunes potser fins i tot ja han quedat superades per la realitat d’altres maneres d’entendre el fet  participatiu.

Hi ha comissions per tot, des de preveure els noms del carrers, fins, en ocasions, debatre una part dels pressupostos o determinar quines obres en un espai concret es prioritzen.

Pels governants la majoria de les vegades els passos fets ja són suficients i per part de l’avantguarda activa de la societat mai n’hi ha prou, sempre  volen ocupar nous espais. Totes dues posicions són legítimes i fins i tot lògiques, qui té l’aval popular manté que la seva posició és més legítim i pels “participants” invoquen que el càrrec no és una patent de cors sinó una servitud cap els votants. Part de raó hi ha en els dos plantejament. La participació és una mena de recordatori que el poder que hom pugui tenir és una delegació dels ciutadans i per tant matisable i revocable en cada moment.

Aquest dies  he rebut a través del registre ciutadà el convit a participar en la primera Assemblea Municipal Oberta.

La mateixa informació defineix l’Assemblea i dóna alguna pauta del seu funcionament : “L’AMO serà una nova eina de participació que permetrà que les entitats i ciutadania a títol individual puguin presentar propostes d’interès general per la ciutat que, si s’aproven a l’AMO, podran ser elevades al Ple municipal per a la seva discussió i aprovació.

A partir d’avui mateix, s’ha obert un termini de presentació de propostes que finalitza el 16 d’octubre. Un cop finalitzat aquest termini, una Comissió formada pel Defensor de la Ciutadania i el Departament de Participació serà l’encarregada d’agrupar ponències sobre un mateix tema i valorar aquelles que no siguin d’interès general. Finalment d’entre les acceptades, es realitzarà un sorteig per establir l’ordre de les 6 ponències que aniran a l'AMO.”

Aquest nou sistema va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament després d’una moció de les CUP. Benvingut sigui un nou sistema de participació. I si ajuda a que més persones s’interessin pels temes municipals o que facin propostes per debatre, millor que millor.

Tinc interès per veure el seu desenvolupament i quin és el nivell d’assistència i sobretot quin és el nivell de receptibilitat en l’assumpció dels acords que es prenguin que tindrà per part del òrgans col·legiats de l’Ajuntament de Vilanova.

No obstant del procediment que es presenta m’assetgen alguns dubtes. Potser són deguts a que els que tenim una certa edat i possiblement per aquesta qüestió d’edat una assemblea és un procediment molt més espontani del que avui se’ns planteja. L’assemblea era el súmmum de la participació i la decisió però també francament manipulable i francament millorable

L’AMO tendeix un cop més a un procediment burocràtic que a l’hora de la veritat pot minvar el real interès del mateix.

D’entrada els temes a tractar. No seria més real, potser no pràctic però mes versemblant, que els temes a tractar per comptes d’escollir-los el Defensor del Ciutadà i els tècnic de Participació es fessin per votació  (secreta, eh!) a l’iniciï de l’assemblea tractant-se els més votats més enllà de si la presentació del mateix és individual o col·lectiva. I naturalment deixar en mans de l’assemblea si el tema és d’interès personal o col·lectiu. A vegades un tema dit “personal” pot mostrat les deficiències col·lectives.  

Llegeixo al reglamentat del funcionament que l’AMO: Estarà presidida pel Defensor de la ciutadania. I em pregunto què el fa el defensor presidint?. Crec que el Defensor de la Ciutadania en aquest procés de l’AMO no hi hauria de fer res. Si presideix es vincula a l’acceptació i defensa d’un acords que poden generar desprès acords municipals que puguin ser recorreguts davant del mateix Defensor. Art i part, doncs. No dubto de la seva imparcialitat i neutralitat però en aquest processos a més de ser-ho d’imparcial i neutral, s’ha de ser curós en preservar la imatge del procediment. Crec que fora millor en el principi de la primera assemblea que es presentessin candidatures de la mesa. La candidatura que sortís guanyadora podria presidir els que es fessin al llarg de l’any per una qüestió de continuïtat institucional. Crec que és millor una mesa escollida  que imposar la figura del Defensor quina funció no és aquesta.

En el mateix reglament hi ha altres qüestions que crec podrien ser variats per accentuar el sentit participatiu de les assemblees i les seves decisions. Però en fi,segurament -no sé s’hi n’hi va haver- això ho hauria d’haver fet en el període d’exposició pública del reglament .

Com que tot és opinable (bé, potser tot no) el reglament de l’assemblea crec que rebaixa les expectatives que una fórmula oberta i espontània com entenem l’assemblea pot aportar al debat de temes que preocupin a la ciutadania i es vulguin debatre col·lectivament.

Potser la pràctica esvairà aquest dubtes que avui genera la pròpia estructura organitzativa. De tota manera benvinguda sigui qualsevol fórmula que generi la possibilitat d’incidir de manera directa en temes que ens poden afectar a tots plegats. De la pràctica se’n desprendrà la seva validesa i també amb la pràctica segur que s’aniran afinant els procediments.

En parlarem més, si cal, quan la visquem.