Tercera via: via morta

Vagi per endavant que, el meu respecte pel President de la Generalitat com a màxim representant del meu poble, és total  però això no amaga que ni me’l crec ni em mereix cap mena de confiança en l’àmbit polític, en l’àmbit estrictament polític. Ara bé he de dir que quan va afirmar en el debat de política general que la tercera via és una via morta hi coincideixo.

La tercera via neix com a teoria quan el periodista Rafel Nadal publicava a la Vanguardia fa unes setmanes un article que amb el títol Tercera via, oportunitat o parany?. En l’article intentava analitzar perquè damunt el tauler polític català hi ha la manca d’una posició que entre el sobiranisme i la recentralització apostés per un pacte que trenqui l’status quo actual i s’avanci cap a una via molt més profunda de marc competencial i nacional. Nadal en el seu article deia: El reclamen des d’Unió al PSC, passant per Iniciativa i sectors minoritaris de Convergència, però a l’hora de la veritat, ningú sembla estar entestat a convertir aquesta tercera via en un projecte estructurat i realista, capaç d’aglutinar als que encara creuen possible un pacte polític i econòmic que reconegui els drets de Catalunya sense necessitat de trencar amb Espanya.

I acabava l’article aclarint que calia perquè aquesta tercera via fos creïble: Declarar-se partidari del dret a decidir per votar a favor del pacte exigeix aclarir com i quan s’ha d’exercir aquest dret si Espanya s’hi segueix oposant. Exigeix explicar en quins terminis, com i amb qui arribarà raonablement el pacte invocat. Exigeix projecte, programa i lideratges. En cas contrari, quan la tercera via es faci més visible -que es farà – i se’ns ofereixi com l’alternativa realista, no serà més que un parany falsari, que haurem de denunciar i combatre.

És Duran i Lleida qui llença una resposta al periodista concretant una proposta sobre la tercera via, també en un article des de el diari La Vanguardia. Ara la consulta! Després. En l’article s’aposta clarament per una consulta legal i amb possibles diversitat de respostes a la pregunta i defineix clarament la seva posició confederal. La legió mediàtica de l’independentisme s’ha mobilitzat i a Duran li han caigut clatellades fins el DNI (encara espanyol), com es diu popularment  (popularment més que de  clatellades es parla d’altres coses...) . I, fins i tot, des de CDC ja li han respost indicant-li en quines planes del programa electoral es descriu la posició de la coalició davant el procés.

Però em sembla que aquestes propostes, les terceres vies tenen poc recorregut, primer perquè potser es concreten tard i malament (entenent malament com poca explicació i poca credibilitat) i perquè en la polarització de la societat en aquest moments es validen posicions més extremes com podrien ser (diem  podrien) l’independentisme o l’unionisme perquè són molt més visibles i més entenedores. És la simplicitat de la visualització el que pot generar adeptes dels de sempre i els conversos que ja sabem que tenen actituds més radicals, potser per autojustificar-se.

Hi ha qui visualitza i identifica la tercera via amb l’aprovació de l’Estatut a l’any 2007. Era un estatut que avançava respecte  l’anterior (que diguem-ho també, tampoc s’havia acabat de  desenvolupar) i generava un nou pas en l’aprofundiment i amb l’assoliment de noves fites de l’autogovern. I hi ha un cert consens- i hi coincidim – que d’haver-se desenvolupat aquell estatut avui la situació seria diferent.

La sentència del constitucional és el canvi d’agulles que porta la tercera via a una via morta. La sentència i naturalment l’estat d’inacció dels principals partits catalans per resoldre per la via de modificacions legals el que el constitucional tombava per la manca d’un marc legal que ho emparés. Uns (CiU i també ERC)-  perquè els anava bé electoralment  i altres (PSC) perquè es trobàvem orfes de propostes i un cop més vetllant pels interessos del PSOE i vinclats al jacobinisme disfressat d’aquell “ Aprovaré el estatuto que salga del Parlament” i no els convenia un enrenou legislatiu al voltant de l’estatut  per la seva constant batalla amb el PP per veure ui era més “español”  com a partit.

Però la tercera via és una via morta perquè no té cap més recorregut que estavellar-se contra la posició inamovible (almenys avui) del Partit Popular que juntament amb el PSOE haurien de validar un primer pas clar com és el d’exercir el “dret a decidir". I perquè no se’ls veu amb cap voluntat de variar la seva posició no ja sols contrària a votar sinó amb una actitud, aquí el PSOE potser no tant, clarament recentralitzadora i anorreadora de qüestions que ja havien estat consolidats. Què és sinó la llei Wert? Què és sinó la reforma de  l’administració local?. Què és sinó el debat sobre la protecció cultural de les corrides de toros? Què és sinó l’ofec econòmic permanent?

Si la tercera via és el federalisme del PSC (sense que avui el PSOE encara estigui en el primer pas que és assumir la consulta) o el confederalisme d’Unió, tenen poques possibilitats reals si hi ha un procés sobiranista tranquil, pedagògic, transparent, informat, explicant la realitat i la veritat sense amagar possibles entrebancs i dificultats em sembla que la ciutadania valdria un procés de secessió  però sí pel contrari hi ha l’anomenat xoc de trens, llavors la tercera via seria una via possible, però només una via de servei que segurament portaria a un retrocés del que fins avui s’ha aconseguit en matèria de competències i d’aprofundiment dels drets nacionals.

Però sigui com sigui el títol de l’article de Duran i Lleida és clar i segurament assenyala el camí a seguir.

Primer decidir i després quan tinguem clar que votarem que sorgeixen les posicions i si hi ha la tercera via cal que es visualitzi ja, amb proposta concreta, amb les forces polítiques que l’avalin i quin és el temps polític per desenvolupar-la.

Ara aquesta via està rovellada inservible i crec que morta.

Però diuen que hi ha miracles i alguns han propiciat resurreccions.