Llegir amb Simone Weil

En aquest sentit, afirma la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943) que no s’ha d’agredir el text… Llegim-ho al seu escrit “La font que brolla de la roca” amb les seves pròpies paraules: “Un mètode per comprendre les imatges, els símbols, etc. No tractar d’interpretar-los [inicialment] sinó simplement mirar-los fins que hi brolli la llum…[…] Més val córrer el risc de prendre’ls literalment que quedar-se curt. D’entrada s’han de prendre de manera literal i contemplar-los així molta estona [vet aquí el secret del mètode]. Després fer el mateix de manera menys literal, i així de manera succesiva i gradual. Fins a tornar de nou a la manera completament literal. I aleshores beure’n la llum, la que sigui que brolli de totes aquestes contemplacions…”

Aquesta reflexió va al cor mateix del fet de llegir, però també va al cor mateix del fet d’escriure. Simone Weil va parlar de la lectura en aquests termes perquè formava part de la seva experiència llegir recorrent el mateix camí que prèviament ha fet l’escriptura. Estem parlant d’escriptura amb contingut simbòlic. La visualització en el nostre interior de les imatges simbòliques revela a la ment el ple contingut del missatge que es vol emetre. Cal dir que no hi ha voluntat d’hermetisme en un text amb contingut simbòlic, sinó que és a través del llenguatge simbòlic com es pot escriure el que per la seva mateixa naturalesa és tan indicible, com bé sabia Joan de la Creu, i només és un exemple, ja que l’experiència mística només pot ser traslladada a l’escriptura a través d’imatges simbòliques. Al respecte diu la mateixa Simone Weil: “Com els místics renans, deixar caure [del text] tot allò que vela l’essència.” 

També el pensament complex sovint queda perfectament sintetitzat en una imatge que a mesura que se la contempla molta estona, o molts dies, es va desplegant a la comprensió com un ventall. És just el que s’esdevé amb l’escriptura filosòfica de Simone Weil: a mesura que es va llegint no una vegada sinó moltes vegades, i contemplant paraula per paraula des de la seva literalitat fins a percebre els besllums de la seva claror, es va desplegant un pensament que surt del cor mateix de l’existència. Un pensament que busca mostrar el Real, que, com se sap, no necessàriament és el més visible ni l’aparentment més transcendent: “Ni tan sols la crucifixió de Crist està més carregada de sentit que la caiguda de l’agulla d’un pi”, escriu Weil. D’origen jueu, Weil va desenvolupar, perquè el va viure, un pensament religiós cristològic.

Aquesta reflexió en veu alta escau perquè fa uns pocs mesos va publicar-se un llibre que entenc de lectura necessària: “Lectores de Simone Weil” (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament va establir-se amb algunes de les seves lectores contemporànies, filòsofes com ella: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en el treball creatiu de narradores i poetes com Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

Llegint els treballs publicats a “Lectores de Simone Weil” s’aprecia fins a quin punt el pensament (original i irreductible) de Simone Weil, morta tan prematurament, és com el gra de blat que fructifica en terra fértil, en aquest cas les lectores estudiades en el Seminari Filosofia i Gènere de la UB, totes elles figures de primer rengle en el panorama europeu del pensament i de l’escriptura de creació, com la mateixa Simone Weil.