El 'virus' d'aixecar-se i marxar

La tardor és època de virus. Les condicions climatològiques, les pròpies característiques del virus fan que en aquesta part de l’any es multipliquin amb més o menys virulència. La contaminació vírica port esdevenir una epidèmia i segon com variï el propi virus ens trobem amb una pandèmia.

Bé, als nostres representants polítics sembla que aquesta tardor els hagi agafat un virus quina característica més important és la d’abandonar la participació en els organismes col·lectius col·legiats. Les causes que produeix-ne aquest virus acostumen a ser més o menys l’anomenada  “manca de respecte institucional”.

En poc dies llegim que el portaveu del PSC a l’ajuntament de Canyelles, s’aixeca i marxa del Ple  perquè considera que rep un tracte gens adequat al càrrec que ostenta per part de l’alcaldessa. Sembla que en resposta a una pregunta del regidor socialista sobre un deute de la Generalitat amb l’Ajuntament  l’Alcaldessa no li va donar la resposta adequada  - o la que ell esperava- i a més va fer al·lusions personals impròpies del debat que en aquells moments es produïa. La sortida com és normal ha provocat reaccions a favor i en contra

Dies més tard al Ple de Vilanova és produeix també un abandonament del ple, però aquest cop, i de manera crec que insòlita en la història del municipalisme vilanoví, és el govern qui marxa deixant a l’alcaldessa sola i presidint el ple, tot perquè no està d’acord amb la presentació d'una moció del PSC que no volen debatre. Si es queden a la sala de plens i no voten compta com abstenció. Deu ser la primera vegada que un govern deixa els seus llocs per evitar un debat. No m’agrada el que s’ha de debatre i me’n vaig. Genial! Òbviament després de la sessió plenària els creuament de retrets entre uns i altres és viu i amb contundència. S’esmenten els clàssics retrets d’electoralisme per part del govern acusant als socialistes i aquest acusen amb el clàssic de que el govern manifesta la seva incapacitat de governar amb una certa solvència.

Però el virus no  coneix fronteres ni entén de territori ni d‘institucions i ens trobem en un Ple del Parlament de Catalunya que els grups de Ciutadans i PP també s’aixequen i deixen plantats a la resta de grups que se’ls miren amb una certa condescendència. La Presidenta fa callar al diputat Cañas de Ciutadans que agafa la paraula per respondre a una presumpta al·lusió i com que la Presidenta li ordena callar  C’S i PP no hi estan d’acord comencem a desfilar, mentre la presidenta amb cara de pomes agres diu: "Diputats i senyores diputades, s'ha acabat. No tenen vergonya de fer el que estan fent. S'ha acabat". I encara en mig del batibull i ja perden la mesura i l’equilibri que hauria de tenir una presidenta va dient de manera crispada "Perfecte. Marxin, marxin", tot animant-los a deixar l’hemicicle. Lleig, presidenta Gispert, lleig, no pot perdre els papers malgrat la provocació.

Tres moments exemplarment mediàtics de la política. Però no cal esquinçar-se les vestimentes. Ni és la primera vegada ni serà la darrera que a través de fugida es vol centrar l’atenció. La batussa segueix després amb declaracions creuades amb un discussió més o menys forta en les juntes de portaveus i segurament no hi haurà cap conseqüència notable. En el joc dialèctic polític  -com en tots els jocs dialèctics- hi ha una component de gestualitat i teatralitat que ens porta a episodis com aquets que em pogut seguir aquets dies. Ah! I aquest virus que porta com a conseqüència aixecar-se de la cadira  i guillar de la sala dels plenaris no te vacuna. Per tant acaba esdevenint un recurs finalista i de caire propagandístic de primer ordre i també en ocasions posen de manifest la mancança d’habilitat i mà esquerra que haurien de tenir els que dirigeixen els plenaris.

Però la sang no arribarà al riu, els que avui han marxat, demà tornen i segueixen batallant i discutint fins la propera vegada que calgui fer un gest. Però alerta perquè si el gest d’aixecar-se i marxar es usat masses vegades acaba perdent la seva efectivitat mediàtica i política i acaba convertint- se en una mena de reiteració pesada, avorrida i inútil. Que a vegades cal donar un cop de porta és normal si es vol denunciar alguna situació excessivament esbiaixada per part dels que han de dirigir amb equilibri i objectivitat els debats, però, alhora, també cal saber transmetre i explicar amb claredat els motius perquè l’acció de protesta no acaba veient-se com un rebequeria del “nen” consentit.

Però també cal que les “formes” no acabin tapant el “fons” de la qüestió que ha suscitat la posició radical d’abandonar els debats perquè es pot acabar tenint la sensació que és una renúncia fàcil per no tenir prou arguments o que es perd per incompareixença.

Veurem si aquets virus acaba convertint-se en una epidèmia i sovintegen accions d’aquest tipus i acaben convertint-se e en una practica política habitual.

No sé quin rèdit finalment pot tenir, més enllà de l’efímer moment de glòria amb foto inclosa.