Sol com un mussol però tossut com un ruc

Sol,perquè no va aconseguir cap més suport que el del seu grup. Tenen majoria absoluta i per tant cap problema perquè la llei tiri endavant però la soledat parlamentària va més enllà de la majoria que puguis tenir. Es tracta no sols de vèncer sinó de convèncer i tossut perquè Wert no ha escoltat cap de les advertències que des del mateix Consell d’Estat fins a les associacions de pares i mares li han fet sobre els inconvenients de la llei que ha portat la disconformitat patents en tots els actors que participen en el món educatiu.

Aquest país en matèria de lleis d’educació ja en té el cul pelat. Aquesta és la setena llei de caràcter estatal que s’ha promogut d’ençà que la democràcia es va establir a l’estat espanyol. Set lleis, set models, set canvis d’estructura curricular i set vegades que els i les professionals s’han hagut d’adequar a les noves normes. Les lleis han durat poc a diferència de la resta del món en que una llei d’educació té un recorregut llarg i només s’efectuen canvis quan la societat ho demanda massivament o quan alguns aspectes concrets han quedat superats pels canvis socials i reclamen modificacions per adequar la llei a la realitat i a la dinàmica social.

Aquí ja veiem que això no és així. El Congrés va aprovar la llei gràcies a la majoria absoluta del PP i l’encaparrament del ministre Wert de portar-la malgrat aquesta oposició tàcita de tot el món educatiu. La llei té almenys tres dubtosos honors, el primer, és la primera vegada que una la llei d’educació només ha rebut el suport del grup que la proposava, el segon el govern només ha acceptat una esmena (de UpyD que tractava encara de manera més restrictiva el tema de la llengua) i n’ha rebutjat més de tres-centes i el tercer ,és la primera vegada que aprovada una llei la totalitat de l’oposició s’ha conjurat perquè si arribessin a governar derogarien la llei. El rebuig és doncs total i la seva aplicació més que dubtosa ja que de moment ja hi ha tres comunitats que tenen clar que no la portaran a la pràctica i segurament en faran recurs de constitucionalitat. Per tant pots ser una llei que desprès de tot l’enrenou acabi tenint un recorregut més aviat breu.

El rebuig a la Llei creiem que ve per dues causes fonamentals. La primera i potser menys important (sense menystenir-la) les formes. El ministre Wert ha tingut una actitud, uniformitzadora, prepotent, i superba. No ha escoltat a ningú que no fos favorable a les seves tesis, ha anorreat la discrepància i la visió diversa. La seva actitud d’ignorar les recomanacions del Consell d’Estat que veu elements de possible inconstitucionalitat per invasió del marc competencial, o l’afirmació que la llei que portava a aprovació resolia el problema del fracàs escolar fruit de les polítiques del PSOE, no l’ha ajudat a fer “amics” parlamentaris sinó que li ha fet perdre al poca credibilitat que li restava.

Però el rebuig ve fonamentat pels contingut de la llei, per la qüestions de fons. La LOMCE  no és una llei que cerqui una certa neutralitat política en favor del consens educatiu,  és una llei clarament polititzada i amb una voluntat clara i manifesta de recuperar bona part de  les competències per part de l’estat. La pèrdua competencial en la decisió de currículums de matèries i de l’avaluació i el finançament bàsicament autonòmica és una clara voluntat d’uniformització de l’estat i tallant de soca rel qualsevol respecte a la diversitat i a la pluralitat. Això afecta de manera negativa arreu, però a Catalunya especialment, per una banda la LOMCE lamina en bona part la LEC pel que fa a temes sensibles com la programació curricular i els nivells d’avaluació i com a conseqüència esdevé, un cop mes, (i en van...) un perill pel sistema d’immersió, que tants èxits ha aconseguit ja que el govern de l’estat és qui determinarà les hores i la llengua en cada matèria. El que no han pogut fer fins ara, que és dinamitar l’estructura educativa a Catalunya pel que fa a la immersió lingüística, la LOMCE ho vol tornar a fer des de l’àmbit de recuperació de competències que Catalunya té en exclusivitat.

Hi ha altres aspectes que són un evident retrocés dels avenços en matèria educativa i social que s’havien aconseguit. Ara amb la LOMCE la religió torna a tenir un pes important com matèria avaluable o la potenciació de recursos a les escoles privades fins i tot a aquelles que segreguen en funció del gènere o amb la possibilitat de construir escoles privades en terrenys públics. O aspectes més de fons com la pèrdua de capacitat de participació de les famílies i la pèrdua de pes dels Consells Escolars. En fi una regressió clarament ideològica.

En definitiva rebutjar la llei es tractar de seguir la batalla per preservar alguns principis bàsics del que ha estat històricament a Catalunya els fonaments de l’escola :

La garantia de la universalitat i de les oportunitat per tothom

La garantia de la continuïtat de la immersió lingüística no sols com una eina pedagògica sinó també de cohesió social al nostre país

La garantia de que el treball dels professionals es pugui seguir exercint amb les garanties de poder treballar amb plenitud de possibilitats i amb una formació cada cop millor i amb els recursos que calguin.

La garantia de que l’educació esdevé una instrument cabdal per la cohesió de la nostra societat i de sortida de la crisi de manera potencialment millor.

S’ha quedat sol com un mussol però tossut com un ruc, Wert passarà a la història com el ministre que va tenir la possibilitat de millorar l’educació i va acabar fent una llei que segurament no s’acabarà portant a la pràctica.

Així ho desitgem.