Haurem d'esperar una altra ocasió

Si no fos que cronològicament el 27 d’octubre, diada de Santa Úrsula, va abans del primer de novembre, diada de Tots Sant, i sabent que els castells no són programes televisius podríem arribar a dir que Vilafranca ha contraprogramat a Valls.

Certament l’actuació dels vilafranquins per la Diada de Tost Sants torna a posar en evidència la continuïtat del domini exemplar dels castells i torna a qüestionar els límits raonables d’executabilitat  .

I això ho vam poder constatar els milers de persones que  ens varem concentrar a la plaça de Vilafranca tot esperant trencar registres i viure la tòpica però real jornada històrica.

I diem això, tot i que els verds vilafranquins no van assolir els objectius que s’havien plantejat a la plaça. Els quatre de deu amb folre i manilles no es va deixar vèncer i va fer llenya quan els setens tot just s’estaven col·locant. Un intent millorable tanmateix però donada la complexitat del castell i la dificultat de la seva construcció i segurament en ser la primera vegada a la història (que coneguem) que s’intentava doncs ja ens podem donar per satisfets per haver-ho vist. Encara haurem d’esperar per veure’l coronat. Però podem esperar asseguts i tranquils perquè mentre veiem actuacions com la que van fer ahir els vilafranquins seguirem satisfets i en ocasions bocabadats d’haver convertit la realització de castells del que ara s’anomena gamma extra en una excel·lent i animada rutina. 

Els castells han tingut en els darrers anys – una vintena potser?- una evolució extraordinària. L’ampliació del nombre de colles, la depuració de la tècnica, assumint reptes impensables, una presència mediàtica creixent i de qualitat i també amb un augment de la bibliografia sobre el fet casteller més que notable, la incorporació en l’imaginari col·lectiu del fet casteller com un fet social amb capacitat d’integració, intergeneracional i amb una presència de la dona rellevant i clau en la construcció dels grans castells. Tot això i més que segur s’hi podria afegir han fet que els castells esdevinguin un element viu, dinàmic i en ocasions transgressor del seu propi estatus històric.

Els que ja tenim una edat i hem freqüentat forces places castelleres - per edat, entre altres coses, naturalment -encara recordem quan veure uns quatre de vuit era ja una proesa i què dir quan a aquest castell s’hi afegia un tres de vuit o un pilar de sis. La satisfacció era total. Ara sense menystenir cap castell ni cap formació, les colles que estant al capdavant de les classificacions que es fan, uns quatre de vuit és un castell d’escalfament en un assaig, i això que el castell té dificultat i requereix una bona tècnica. La transformació dels castells, aquesta evolució tant accelerada és fruit de la irrupció cap a finals dels setanta d’algunes colles formada majoritàriament per gent jove que va fer evolucionar tècnica de manera ràpida la i també van trencar alguns mites, fins aquells anys, inqüestionable de com muntar les estructures castelleres. A partir dels vuitanta ja hi ha una acceleració inaturable de gran construccions i colles que trenquen i superen els seus límits una i altra vegada.

Ara segurament el debat és si els castells seran més alts o més amples. No hi ha resposta encara de quins poden ser els límits de les construccions. En veiem de noves, estructures de set, però tampoc s’ha dedicat masses comentaris ni segurament esforços treballar en construccions més amples i el paradigma de guanyar en alçada ha estat aquets intent esperançador dels quatre de deu, inèdit fins ara i, per tant, a la dificultat del castell hi ha també la dificultat de dissenyar-lo, d’estructurar-lo sobre el paper.

No m’han interessat mai els rànquings castellers que s’han popularitzat en els darrers anys. Ni els mètodes ni la classificació en sí mateixa m’atrauen massa. Potser encara, xapat a l’antiga, crec que un castell és un repte per la mateixa colla sense voluntat de comparar-lo amb cap altre colla, potser agafats com a pur espectacle –i més coses, evidentment-  no hi ha dubte que una tres de deu té molt més atractiu; indiscutible, però un tres de set d’una colla novella té també per ells un significat especial quan es fa per primera vegada i quan costa esforços mantenir-lo. Però tampoc ens podem mostrar contraris a acceptar que la competència ha estat un motor de millorar les castells -seria absurd- ni tampoc es pot ignorar  que hi ha colles que han obtingut resultats espectaculars pels castells assolits però també per la manera de fer-los.

I és inqüestionable que entre aquestes colles que excel·leixen hi trobem els Castellers de Vilafranca que en la darrera dècada han estat al capdavant.

Deia ahir, a la plaça, i amb tota la raó, crec, un veterà cap de colla sitgetà que els tres de deu s’havien descarregat per convicció. I la convicció és el resultat d’un treball col·lectiu de planificació ben executada, de potenciar els valor col·lectius i també les potencialitats individuals de cada casteller, de cercar una cohesió com a colla, d’aglutinar la diversitat dels castellers i castelleres, de fixar objectius prou estimulants perquè s’enforteixi el sentiment de pertinença a un grup social que representa una ciutat, fer castells però fer civisme i mantenir un sentiment i un referent nacional i, si volem ser agosarats, fins i tot mundial. La convicció és credibilitat en les pròpies possibilitats i potencialitats i creure en lideratges compartits i escollits col·lectivament

Els Castellers de Vilafranca, i altres colles també, han assumit en el món de la cultura popular un lideratge inqüestionable. I ho han fet esdevenint un món integrador, un món que tracta, valora i respecta la diversitat. Fer realitat allò que de que tothom té un lloc al castell ha estat també clau per sentir-se partícip d’una gran empresa col·lectiva com són els castells.

Imparables els darrers anys, cal felicitar els vilafranquins i esperonar-los en els nous reptes. Esperarem delerosos els quatre de deu... i mentre reclosos ja els castellers en els seus locals d’hivern, segur que preparant una nova temporada, que serà sens dubte esplendorosa novament.