Canviar pressupost per data i pregunta

El govern, a través del seu Conseller d’Economia el sr. Mas Colell, ha presentat l’esborrany dels pressupostos pel 2014 de la Generalitat al Parlament.

Ara, aquest esborrany ha de seguir el corresponent tràmit parlamentari i s’inicia el període d’esmenes dels grups parlamentaris. Tot però fa pensar que el tràmit serà ràpid ja que, de bell antuvi, les xifres estan pactades amb ERC ( tot i que aquest partit diu que no l’acaben de convèncer les xifres les beneeixen per poder tirar endavant la consulta) i per tant existeix la majoria suficient per aprovar-los i posar-los en funcionament el proper primer de gener de l’any vinent.

Presentats els pressupostos comença el ritual de defensar-los o criticar-los en funció de les posicions que es mantenen. El govern i els seu aliats amb els respectius mitjans de comunicació afins al capdavant han llençat tota la seva artilleria propagandística per anunciar a bombo i plateret que les retallades s’han acabat. Pel contrari l’oposició burxa en les xifres i escateix fins el darrer número per veure com s’han confegit les partides pressupostàries hi trobar-hi els punt febles. La consigna governamental és clara: Un pressupost sense cap retallada més. Aquesta màxima reiterada, repetida fins al cansament pretén òbviament presentar a l’opinió pública, a la ciutadania, una pretesa voluntat de fer uns pressupostos que  aturin la caiguda en picat de les polítiques de benestar aplicades fins el moment pel govern Mas.

Evidentment aquesta afirmació es contestada des del rengles de l’oposició i també des de moltes entitats de caràcter social i també sindical. Les xifres que han publicat certament donen gairebé dos terços del pressupost a matèries socials, entenguis educació, sanitat, serveis socials, dependències. Es parla d’augment de les partides però el tema no està tant en les xifres sinó que les partides es situen en valors de l’any 2005 o 2006. Per exemple en despesa sanitària per càpita es situa al nivell de l’any 2005 i així podríem anar seguint amb altres partides destinades al que s’anomena l’estat del benestar. Però el gran tema està en que mentre s’anuncia el final de els retallades enguany, en els pressupost prorrogat des de l’any 2012 en la  seva execució hi ha hagut retallades com per exemple en salut es situa un 20 % menys que en el període de l’any anterior al pressupost, en educació i en serveis socials també la retallades de l’actual i vigent pressupost respecte a l’anterior es situa en una mitjana del 12 % menys. En definitiva les xifres que presenta el govern aparantment no fan més retallades (que en fan i si no que els hi preguntin als funcionaris) però té la clara voluntat de consolidar les ja fetes en els anys anteriors. I aquesta voluntat és clarament ideològica. Si repasséssim les declaracions dels darrers pressupostos aprovats les retallades eren qualificades de mesures excepcionals i conjunturals, molt ens temem que, fins i tot desprès d’anunciar el Conseller Puig que la crisi s’havia acabat, les retallades fetes es mantinguin i ja es quedin com elements estructurals. Segur que hi ha la possibilitat de fer passos enrere en algunes mesures preses anteriorment en matèria social i no es fan i es prioritzen altres qüestions que segurament no ajuden a millorar les condicions socials d’aquells que han estat més afectats per la crisi.   

Tot pressupost, a més de xifrar en diners els voluntats polítiques, és també un exercici especulatiu – i ho dic amb el millor dels sentits- ja que es pressuposen uns ingressos que es correspondran després en la distribució de les despeses. En qualsevol exercici pressupostari de les administracions es consignen ingressos que segurament tenen una certa dificultat de ser reals. Per això després es poden fer les modificacions oportunes. En qualsevol pressupost segurament hi trobaríem partides que després no es correspondran amb el que hom havia previst. Però en aquest pressupostos que ha presentat el Conseller d’Economia en el capítol d’ingressos hi ha un seguit de vendes de patrimoni que no s’especifiquen ni es concreten. Incògnita doncs. Ja veurem si s’executa amb la previsió feta – fins ara en cap pressupost no s’ha fet amb les previsions anotades- però hi ha la sospita de que entre el patrimoni a vendre hi ha bona part de les depuradores d’aigües, i sembla que algú ja ha dit que alerta que aquestes són en part propietat dels ajuntaments. O sigui que hi ha dubtes més que reals que no arribin els ingressos consignats. Per tant caldrà equilibrar-ho amb les consegüents retallades o com segurament es podia fer fa anys amb un dèficit controlat, ara situat en l’1%. De tota manera caldrà veure quan s’especifiqui allò que es vol vendre si hi ha alguns serveis públic – potser hospitals- de base com serà segurament la seva voluntat.

En definitiva uns pressupostos que no sols no acaben amb les retallades sinó que graven algunes taxes com ara tramitacions i per altra banda es desprenem del patrimoni – pa per avui i fam per demà- col·lectiu que el govern gestiona. Semblen senzillament uns pressupostos presentats per poder tenir partida pressupostaria per poder fer el referèndum. Però sempre s’havia dit – ho havíem escoltat moltes vegades, sense que ens acabéssim de creure, clar - per part del govern i dels seus socis de pressupost, ERC que el dret a decidir calia que anés acompanyat dels drets socials. Aquests xifres desmenteixen, un cop més, aquest discurs.

Ens trobem davant uns pressupostos antisocials que segueixen carregant la “factura” sobre els menys afavorits i els que menys responsabilitat tenen sobre l’actual crisi. Calen altres prioritats i sobretot calen decisions, per en el context econòmic actual, garantir les  prestacions necessàries per garantir la cohesió. La data i la pregunta són pel que sembla el cromo que serveix per aprovar els pressupostos.  

Estaria bé també que en els temps actuals i per guanyar credibilitat que les partits de l’oposició, almenys els que des de posicions d’esquerres fan la necessària crítica presentessin una alternativa pressupostària clara i fonamentada en la defensa de l’estat del benestar. Seria sens dubte una manera de veure amb claredat qui assumeix amb convicció i decisió, més enllà de la retòrica, que la qüestió del dret a decidir va associada i és inseparable  dels drets socials.