'Viva er PSC manque pierda'

Ben aviat farà un any aproximadament que el Primer Secretari del Socialistes de Catalunya en el debat d’investidura sorprenia a amics, a coneguts i a estranys, quan afirmava que el PSC, el seu grup parlamentari, s’abstindria en tot allò que fes referència a l’anomenat “dret a decidir”. La posició de Navarro va sorprendre i alhora va aixecar suspicàcies en la mateixa militància. Com un dirigent pot abstenir-se d’un tema que, vulguem o no vulguem, s’ha situat en el marc de la centralitat política del país?. Després la posició es va anar matisant  fins que el diumenge 17 de novembre, en un Consell Nacional atípic, es va votar una resolució que en el marc teòric constitueix suport al dret a decidir però que a la pràctica esdevé paper mullat perquè en paral·lel  el PP  que governa avui o, el PSOE que pot governar demà, han negat insistentment i reiteradament aquesta possibilitat.

Quan la proposta aprovada diu: “És per això que el PSC seguirà participant activament en la recerca d'un ampli acord de les forces polítiques i socials a favor d’una consulta legal i acordada, i que seguim emplaçant els governs de Catalunya i Espanya per fer possible i negociar les condicions d’una consulta per tal que la ciutadania pugui decidir, i assenyalem la Comissió Bilateral Estat-Generalitat com a instrument idoni per a la negociació política d’una solució basada en el principi democràtic, com a pas previ per definir els mecanismes i continguts de la seva realització.”, manté la voluntat de fer la consulta, reconeix el dret a de fer-la però no dóna un instrument viable per fer-la. Fins ara quan es reconeix un dret es dóna l’instrument per poder-lo exercir. I el que em sembla més paradoxal es que tot això s’aprovi perquè s’intueix que el Parlament de Catalunya portarà a debat i aprovació una resolució que encara no és coneix, però que se suposa, i existeixen prous elements perquè al suposició sigui certa, que demanarà el traspàs de la competències en referèndums per poder fer la consulta. Tot legal i amb voluntat de fer-ho on resideix la sobirania popular pactant una fórmula que possibiliti la votació referendària.

La votació del Consell Nacional no ha estat cap sorpresa, suposo que ningú imaginàvem que les propostes dels anomenats crítics guanyarien. Mai cap dissidència ha guanyat en el Consell Nacional del PSC. La seva composició ha estat majoritàriament de persones que combreguen amb la direcció com en la resta dels partits politics, per cert. La votació ha tingut els resultats coneguts, 83 % a favor de la proposta del Primer Secretari i la resta a favor dels crítics. Aclaparadora doncs.

Feia dies que s’anava intuint aquest canvi de posició respecte a la possibilitat de votar a favor de la proposta de reclamar la competència per exercir-la en un referèndum, pactat i legal. Algú ho ha definit com la torna de la Conferència del PSOE i ara els aplaudiments que es van fer a Pere Navarro em sonen a l’aplaudiment que es fa al fill pròdig que, després d’intentar emancipar-se de veritat, torna a la casa del pare perquè en el moment clau ha tingut por i s’ha fet enrere. Semblen més aplaudiments d’un paternalisme controlador que no pas d’aplaudiments per la valentia i gosadia del primer secretari. Per comptes de tornar de la Conferència amb el Grup Parlamentari propi es torna amb una renúncia per no posar al PSOE entre l’espasa i la paret.  Sigui com sigui quan un dirigent a l’ombra però altament influent com Miquel Iceta anunciava que el PSC baixava de l’autobús del dret a decidir doncs ja només calia escenificar-ho degudament en el Consell Nacional. Ara caldrà veure si aquesta baixada és positiva pel partit. Recordo que quan era petit hi havia la llegenda urbana que explicava que l’entrenador del Barça Helenio Herrera abans de jugar un partit contra el Betis va afirmar que “ Ganaremos sin bajar del autobús” i la resposta del bètics era també clara i gairebé èpica “viva er beti manque pierda”. Em sembla que el PSC baixarà de l’autobús sense haver guanyat i desorientat anirà cridant  “viva er PSC manque pierda” perquè perdrà i molt.

D’entrada perdrà la centralitat i la capacitat d’influir en el procés i cedirà el protagonisme i l’espai polític a altres forces. El PSC era un clar referent de l’esquerra catalana perquè assumia una transversalitat natural. Al seu sí hi convivien persones que, provenint de les diverses tradicions del catalanisme d’esquerra des de Pallach, fins el POUM, passant per sobiranistes i federalistes i potser fins i tot, senzillament autonomistes amb absoluta normalitat. Fins avui tothom s'hi havia sentit còmode o raonablement incòmode com per seguir batallant per una societat molt més justa i molt més lliure. És a dir molt més cohesionada socialment i nacional. Ara amb l’emergència del sobiranisme exteriorment i amb el constant convit, des de dintre mateix del PSC, de que les portes estan obertes és possible que els “raonablement incòmodes” se sentin “ofegadament incòmodes” i acabin marxant per trobar un projecte clar d’esquerra nacional que avui encara no existeix i caldrà crear.

Perdrà perquè l’arrenglerament amb les forces clarament espanyolistes – sense cap mena de menysteniment pel terme-  no el portarà, malauradament, a refer-se electoralment i crec que seguirà amb la pèrdua de vots i d’influència política en camí sense retorn cap a la irrellevància política i la nul·la influència en la societat catalana.

Perdrà perquè encara que el procés, que ha de portar a que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin votar el seu futur fracassés, l’alternativa que espera el PSC de la reforma de la constitució, fonamentada amb el document de Granada  - molt per sota de la mateixa posició del PSC i del document per una reforma constitucional federalista- no serà cap alternativa i la societat catalana no acceptarà ja martingales que només servirien per mantenir el status quo potser mínimament maquillat però que no respondria al que avui, crec, que majoritàriament s’espera col·lectivament. No li valdrà, doncs al PSC, esperar a que fracassi una alternativa per presentar-se com un salva pàtries perquè la seva credibilitat ja estarà llavors sota mínims. Creure, que amb l’actual posicionament ens pot anar malament ara però en un futur, a mitja termini, el PSC es recuperarà quan no hi hagi consulta i calguin trobar altres solucions i serà altre vegada en l’espai central, crec que és un error i, puc estar, naturalment, equivocat. 

Perdrà perquè acceptant la clara i contundent votació del Consell nacional hi ha un convenciment, jo crec que molt estès, de que bona part de la militància i els simpatitzants del que se’n diu “territori” eufemisme que indicar el que hi ha més enllà del nucli capitalí i la seva conurbació, no avalarien la posició de la direcció. Pura intuïció, quedi clar, però segurament els que crèiem en el nou PSC que ens presentava Pere Navarro (algun hi vam creure menys de tres mesos) pensàvem que podríem ser partícips en els decisions cabdals que prengués el partit. I aquesta decisió sobre com afrontar el “dret a decidir” ho era. No se que han votat els consellers nacionals del nostre territori, més ben bé igual. Però tampoc en aquets tema han tingut cap interès, crec, en saber el que pensaven la majoria de les agrupacions i de la militància i després que votessin el que creguessin més oportú. En el anys que vaig estar en aquest organisme mai es va presentar, que jo recordi,  un tema de la delicadesa i estructural pel PSC com aquest . Un cop més hem perdut l’oportunitat de començar a canviar les coses, d’aplicar el dret a decidir al sí del mateix partit. Després quan arribin les primàries s’ompliran la boca de transparència i participació i reclamaran implicació de la militància.....

Tot plegat porta al dilema. Hi ha qui ja l'ha resolt i ha marxat deixant el vaixell i embarcant-se en altres opcions més o menys possibles per crear l’alternativa d’esquerres necessària al País. Altres seguint a contracorrent i batallant perquè les avui minories acabin essent majoria. I encara altres estan en un dilema dolorós (des d’un punt de vista intel·lectual) ja que no  creuen en la direcció però tampoc en els anomenats crítics, perquè no els veuen amb massa credibilitat per la seva actuació i perquè la majoria d’ells portent anys i panys en la mateixa direcció del PSC malgrat hi pugui haver una certa  coincidència ideològica i estratègica, i en conseqüència es senten orfes de projecte i de partit.

Qui ho havia de dir que acabaríem així.

Això sí, malgrat tot se sent : “viva er PSC manque pierda”.

L’últim que apagui el llum