Adéu a la Constitució

La constitució consagrava el rei com a cap de l’estat, atorgava a l’exèrcit un paper de garant de la unitat de la “pàtria”, negava el dret d’autodeterminació i no permetia la federació entre comunitats (somni dels Països Catalans). He de dir que era molt fàcil des d’un radicalisme molt verbal posar entre l’espasa i la paret als defensor de la mateixa. Però finalment va guanyar el sí. Cal dir que des de l’extraparlamentarisme amb vocació d’esquerres en el fons ja es desitjava que el sí guanyés, ja que difícilment es podia bastir una alternativa creïble i viable. Després els atzars de la vida m’han portat a prometre complir-la i fer-la complir. L’he promès sense l’afegitó de l’imperatiu legal (perquè si la promets és una obvietat legal) ni hi he afegit cap frase èpica ni cap invocació patriòtica, em limitava a prometre-la ràpidament sense cap orgull ni ostentació especial i “marchando....” Complir-la no m’ha costat gaire i fer-la complir  tampoc m’ha provocat excessiu neguit.

Canviar-la ja em va costar una mica més, potser a contracor i amb més pena (i també una mica de vergonya, no ho negaré) que glòria vam votar la reforma exprés a l’any 2011 per comprometre que es pagaria el deute espanyol. Vagi aquesta introducció de memòria més personal del que hagués volgut per afirmar que el marc constitucional, com per a molts i moltes, ens és un marc que considerem més superat que vigent amb tot el de positiu que al llarg d’aquesta anys ha tingut.

Crec que això ningú no ho pot negar. Com tampoc es pot negar que els votants del no des de posicions qualificades de progrés han estat molt respectuosos amb el text constitucional cercant-ne les màximes possibilitats i per contra els que van votar sí i governen l’estat alternativament, crec que n’han fet una interpretació restrictiva i coercitiva. Un marc que pretén regular la connivència entre persones i entre els territoris ha de ser flexible i adequable a les realitats que es van succeint. I amb trenta cinc anys han passat moltes coses, molts canvis socials, moltes i noves ambicions politiques legítimes i també moltes frustracions “constitucionals”.  Potser durant la transició va ser l’únic marc possible, el denominador comú més baix per garantir un esdevenir més democràtic i cívic (civilitzat, potser millor?) del que teníem. Avui però ja no serveix

En definitiva que al llarg d’aquest trenta cinc anys han passat moltes coses i ara les paraules del Secretari General del PSOE quan d’adreça a la militància socialista el passat dia 1 de desembre en un míting "Us dic que d'aquí a uns dies, el dia 6, quan celebrem la nostra Constitució, ho fem amb orgull, amb l'orgull del treball ben fet. La Constitució, aquí a Catalunya i a tot Espanya, hem de celebrar-la, companys i companyes, perquè ho hem fet bé, amb els nostres errors, amb els problemes que tenim ara, però ho hem fet bé. I avui som un país molt millor que fa 35 anys. Amb orgull hem de celebrar aquest dia" em cansen una mica i em sembla que no tenen massa sentit. I, també, em dol quan el primer secretari del PSC Pere Navarro aixeca la copa en honrar el text que avui ens encotilla i s’usa per evitar el pronunciament col.lectiu.  Em disgusta molt  veure la imatge del encara meu primer secretari brindant per la Constitució (fins aquí ho podria  comprendre) però que ho faci al costat dels representants del PP que són els que van recollir signatures, fer campanya en contra i presentar recurs d’inconstitucionalitat a l’estatut de Catalunya votat i referendat pel poble de Catalunya em sembla un despropòsit . Cal cuidar les companyies i la foto en qüestió crec que és un insult a la molta gent del propi PSC que un 10 de juliol va sortir al carrer a defensar l’Estatut, instrument que segurament d’haver-se aplicat tal i com el varem votar no estaríem en l’embolic que estem (almenys per ara).

En política el missatge és molt  important però les formes i els gestos  també.

Repeteixo que avui la Constitució em sembla que ja no té cap recorregut. Les voluntats de modificar-les han arribat malament i a destemps, masses vegades els organismes que han de valorar-la i interpretar-la han donat l’esquena al nostre país com per ara creure que és possible fer-ne una modificació satisfactòria. Vegis la sentència contra l’estatut, polititzada sectàriament i, per tant, fent un mal ús de la Constitució, els constants atacs a la immersió lingüística, les sentencies que laminem les actuacions de la Generalitat en favor de l’estat..... per no parlar de la bateria de lleis que està promovent el govern del PP que no deixa de ser, en el fons, una reforma encoberta de la mateixa Constitució que per altra banda ho han estat capaços de reformar-la per enquibir-hi, entre altres coses, la voluntat del nostre país de reclamar una major capacitat de decisió col·lectiva sobre els seus afers, neguits, problemes i aspiracions.

Quan no hi ha la voluntat d’iniciar un procés de reformar el text Constitucional que aculli els canvis i les realitats politiques actuals, quan encara es vol presentar com un marc inqüestionable i percebut com un instrument que encotilla voluntats i frustra aspiracions legítimes, el més lògic és voler deixar aquest marc que aquesta Constitució regula.

No ens serveix ja, és el temps d’altres propostes, i la tercera via ja no és ni possible ni plausible.

Reconèixer la feina que ha fet, agrair-li els servis prestats però dir-li adéu amb carinyo i començar a oblidar-la evitant retrets i cercant noves propostes. Trenta cinc anys han donat molt de sí en el positiu i en el negatiu. És el moment de cercar nous horitzons que ens aniran bé a uns i a altres.