Mercè Rodoreda i els clàssics

En la línia de les edicions dedicades a la pervivència dels clàssics grecollatins en l’obra d’escriptores catalanes –fins el moment: Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal-, l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona va dedicar l’edició del 2011 a Mercè Rodoreda.

Ara, amb un pròleg de Carles Miralles, i sota el títol Mercè Rodoreda i els clàssics, hem pogut llegir en una acurada edició de les publicacions de la Universitat de Barcelona les intervencions de les jornades que van tenir lloc els dies 4 i 5 de juliol de 2011. Hi van participar els especialistes: Carme Arnau, Rosa Cabré, Giuseppe Grilli, Anna Maria Saludes, Marina Gustà, Roser Porta, Jaume Pòrtulas, Maria Salvador, Meritxell Talavera i Joaquim Molas, que va pronunciar la conferència de cloenda.

Sens dubte els clàssics grecollatins fertilitzen l’obra de Mercè Rodoreda, com queda ben demostrat en els treballs d’altíssim nivell, cal dir-ho, que s’apleguen a Mercè Rodoreda i els clàssics. Referències clàssiques, imatges i personatges que evoquen aquell món que il.lumina el nostre horitzó filosòfic i estètic, s’entreteixeixen en la literatura rodorediana, tant en la seva narrativa com en la seva poesia. Més encara, i voldria destacar-ho: l’obra de Mercè Rodoreda, que amb la seva imaginació creativa va saber donar vestits del segle XX a tants arquetips de la tragèdia grega, està impregnada de l’esperit de les Muses, sense el qual tanta literatura és com una carcassa buida.

En aquest conjunt de treballs d’investigació excel.lents hi ha el treball de Meritxell Talavera: De la inspiració i l’ofici en la poètica de Mercè Rodoreda, que semblantment a les Cartes a un jove poeta que el gran poeta Rainer Maria Rilke va adreçar a un aprenent d’escriptor, el jove Franz Xaver Cappus, convida meditar en profunditat sobre la vocació i l’ofici d’escriure a qui en aquests moments pensi dedicar-s’hi.

Mercè Rodoreda va parlar i va escriure força sobre el fet d’escriure, que era la seva vida, i al qual atribueix una funcionalitat múltiple: vital, hedonista, estètica, catàrtica o terapèutica, i transcendent. Recordem aquí les paraules del clàssic Píndar, que semblen haver ressonat a les orelles de Mercè Rodoreda: Cegues són les ànimes dels homes [i de les dones] quan exploren el camí de l’art amb la saviesa dels mortals, sense les Muses.

Sembla clar, doncs, que la saviesa humana (formació permanent i aprenentatge de l’ofici, tasques a les quals Mercè Rodoreda es va aplicar de valent) no és prou per a dur a terme una obra artística o literària ja no dic genial sinó de nivell: cal la inspiració, cal la participació de l’alè diví que les Muses personifiquen, ja que són filles del mateix Zeus. És evident que ens estem referint de les Muses com a figures arquetípiques de la veu (que es convertirà en una poètica), ja sigui que la qualifiquem de divina, de sobrenatural, o de veu interna de les coses –la seva ànima- que ressonen al propi interior. I és que els mites contenen una veritat immarcescible. D’aquí ve la seva pervivència i constant reactualització. La mateixa Rodoreda parla d’aquest treball intern incansable: Una novel.la es fa (…) amb agonies i ressurreccions de l’ànima… tota una alquímia… És clar. Tota l’ànima metabolitzada en l’escriptura, és imprescindible aquesta donació integral de si. Per aquest motiu, en acabar una novel.la, Mercè Rodoreda es trobava com una partera al final dels treballs del part: exhausta. Escriure em serveix de sedant, d’excitant, és angoixós, és… Escriure em cansa molt.

Deia Paul Valéry, que també va reflexionar molt sobre el fet d’escriure: Com en la majoria dels meus poemes, [aquest també] ha nascut de la presència inesperada d’un cert ritme en el meu esperit… La paraula literària (no vana, no funcional, s’entén) no advé així com així: és treball i és inspiració, és la manifestació del diví o de l’etern en el món, o allò que roman. La pervivència de l’esperit dels clàssics en el nostre imaginari col.lectiu n’és un exemple. I la literatura de Mercè Rodoreda, tan altament simbòlica, està amarada d’aquest esperit.