I a vegades ens en sortim

Rebo una publicitat d'una caixa que va ser intervinguda pel govern i se li va insuflar diner públic (ara ja no és caixa, però encara ho dic) a on tinc uns quants, pocs diners. M’ofereixen en crèdit personal de 15.000 € per si tinc alguna necessitat, perdo uns minuts en la lectura del prospecte i quan arribo als interessos llegeixo que em concedirien el crèdit a un 11 i escaig per cent m’emprenyo. I m’emprenyo perquè fa poc he anat a posar, els repeteixo pocs diners a termini i m’han ofert un 1,75 % d’interès. Ja entenc, no som del tot il·lusos, que els bancs cal que facin algun negoci amb els diners dels impositors, però la diferència del que cobren per deixar i et donen pel que deixes és realment gran, massa gran per la situació econòmica en que ens trobem. I això cal afegir-hi que pel cap baix pel concepte manteniment” de la llibreta (de la que he fet un dotzena d’operacions al llarg de l’any) et cobren més del 30 € cada any. No és nou, per descomptat, aquesta voracitat dels bancs. Caldria veure a quin percentatge  d’interessos reben ells els crèdits entre entitats i ja no parlem dels diners públics que moltes d’ells han rebut, algun retornat i altres condonats com perquè la seva actitud fora una mica més oberta i més favorable als impositors i usuaris.

No descobrim la sopa d’all si afirmen que el diner no coneix ni fronteres ni amistats. Sempre ha estat així, però no sabem si sempre serà així, perquè comença a haver-hi un moviment de fons que qüestiona amb profunditat els sistema bancari.

Potser encara són minoria però el ciutadà normal i corrent comença a combatre el que semblen abusos més que contrastats d’una bona part de bancs i caixes. Primer va ser la PAH amb una extraordinària feina i amb una voluntat de denúncia que va posar en evidència l’actitud de moltes entitats bancàries que es van acarnissar sobre els deutors d’hipoteques sense cap mena de mirament ni contemplar les situacions d’aquestes persones, la majoria de les qual volia seguir pagant però amb condicions pactades i possibles d’assumir en temps de crisi, o senzillament, que si el prenien el pis o la casa el deute prescrivia. Amb el pas del temps han hagut de reaccionar i refer els seus pressupòsits inicials de matar tot el que semblava gras. I la paradoxa creixia, moltes caixes “rescatades” amb diners públics, per tant de tothom i en canvi eren incapaços de trobar solucions als problemes de la gent que els devia la hipoteca, de “rescatar-los”. I podríem entrar en les causes de tot plegat, però amb dades a la mà ningú pot seguir afirmant allò de que la gent ha estirat més la mà que la màniga. No és cert. Paral·lelament a aquesta situació dels desnonament a dojo hem vist també les actituds de les cúpules directives de moltes entitats que van llençar les preferents, que si eren llamineres des del punt de vista dels interessos, la realitat ha portat a coses tant curioses com que un nen de quatre mesos ja tingués preferents. En fi aquí si que la justícia hi ha jugat un paper. I fa pocs dies llegíem com tota la cúpula de l’antiga Caixa Laietana era imputada per la justícia per l’afer de les preferents i Bankia ha estat condemnada per endossar preferents a un client afectat d'alzheimer. I capítol a part mereixen els “mails” creuats entre la cúpula de Caja Madrid, integrada en el projecte fiasco de Bankia i alts dirigents el PP. En fi conèixer els tripijocs que mantenien és de vergonya aliena i requeriria que es depurin les responsabilitats que segurament hi ha.  

Però en mig d’aquest maremàgnum confús i en part envilidor dels banc i caixes hi ha algunes esquerdes que fan pensar que l’edifici que ha crescut amb desmesurada ambició, pràctiques poc recomanables i artificialment comença a flaquejar.

Si han passejat per la Rambla hauran vist en els darrers temps (mesos) una parella protestant  davant de Bankia. Protestaven pel tracte que rebien per part de l’entitat en el procés d’impagament de la hipoteca. Com tantes altres persones treballaven, es guanyaven relativament bé la vida i es van aventurar a comprar el pis. Després la pèrdua del treball els ha portat a una situació complexa, inimaginable en el seu dia i difícil d’afrontar. Embargats, de manera inmisericorde i, fins i tot, els volien embargar la petita pensió que rep el fill amb un cert grau d’invalidesa. Recolzats inicialment  per la Plataforma, i per aquells que podien fer alguna cosa encara que fos simbòlica. Signar una demanda de llei, fer alguna gestió, acostar-s’hi un moment per parlar-hi quan feien guàrdia davant l’entitat bancària o a la cruïlla entre la Ronda i Zamenhoff. Per petita que fos o per inútil que semblés qualsevol acció comptava. Han patit també la solitud, han estat en alguns moments menystinguts pel sistema, però finalment han aconseguit, pel que diuen, un tracte que els permet pagar un lloguer social i seguir vivint i seguir batallant per millorar al seva situació. Són molt bona gent, treballadors, honestos, no han estirat més el braç que la màniga, han hagut de pagar, en part injustament, els dispendis de la gran banca, els sous desmesurats dels directius i les pensions vitalícies de luxe asiàtic. Han guanyat en part la batalla, però encara en queden moltes de batalles  per guanyar la guerra!

Els Manel canten allò de:

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Sí a vegades ens en sortim. I en aquest cas no tonteria ni carambola, molta tossuderia, constància enorme, lluita sense defallir i segur que un angoixant patiment, i també malgrat les mostres de solidaritat la solitud, però al final aquest família se’n ha sortit. Els ha costat però ara  ensenyen orgullós el seus papers d’acord raonable que els ha fet el banc. Queda clar que el lema de la PAH si es vol es pot, és possible. Oi tant que sí!

Que tinguem un 2014, millor que el 2013.