Felicitació del nou any

M’ha sorprès, tal i com recordava fa pocs dies en un article al Periódico en Jordi Mercader, que el PSC no hagi fet cap recordatori de que fa deu anys de l’arribada de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat. I no parlo ni de celebracions nostàlgiques ni de recordar-ho per obrir encara més les ferides que sembla, ara, que va portar el tripartit, sinó senzillament com un acte d’homenatge a qui fou el President i també per treure’n algunes lliçons que traslladades en el temps potser ara ens servirien. No hi ha dubte que l’arribada de Maragall i el govern d’esquerres el país va fer un sacsejada crec que altament positiva. Es van trencar dinàmiques clientelars instal·lades després de tants anys de pujolisme, es van apuntar clarament propostes en matèria social, educatives i sanitàries, i es va intentar un pas endavant molt sòlid i important en l’autogovern que va acabar escapçat i tocat de mort pel Tribunal Constitucional sense que hi hagués cap mena de reacció en el camp polític. És va demostrar que era possible governar d’una altra manera i per tothom.

Bé, tornem a  la felicitació del Pere Navarro.

Aquesta no és queda simplement en els desig de salut i justícia sinó que portava algunes afirmacions que no em resisteixo a comentar perquè crec que en el contrast de propostes i idees hi ha moltes vegades el camí més vàlid.

El primer secretari afirma en la seva felicitació que  “En l'any 2014 els i les socialistes continuem sent imprescindibles. Continuem sent la garantia de justícia social i oportunitats per a una ciutadania que pateix les conseqüències d'una crisi econòmica brutal i les polítiques de dretes de governs, tant a Catalunya com a Espanya, completament aliens a les necessitats i demandes, a la vida quotidiana d'aquells als que representen”.

Completament d’acord, la presència del socialistes és imprescindible en qualsevol societat, perquè representa una part important de persones amb una ideologia que lluita contra les desigualtats i vol transformar permanentment la societat cap a millor. I és evident que a Catalunya cal un partit socialista que representi la posició socialdemòcrata de caràcter nacional i que ocupi aquest espai d’esquerra nacional que avui està orfe. Però per això, per ser imprescindibles, caldrà que la ciutadania ens reconegui la utilitat i crec que ara no és així. Cal reformular la nostra posició davant els temes econòmics, ens caldria fixar el que creiem que són les garanties socials a les que no podem renunciar, la ciutadania caldria que ens veiés com una solució a part del seus problemes i no com una causa més d’aquest problemes. Però per ser imprescindibles cal que també connectem clarament amb el que la ciutadania avui reclama. I al nostre país es reclama també la voluntat de poder decidir. I aquí grinyolem. L’absència del socialistes del procés de trobar la pregunta no ens ajuda a res. Aportar la nostra visió crítica, posicionar-nos amb claredat sobre el fet  de la consulta, fins i tot, si cal, trencant amb el PSOE en aquest tema. Per tant confio que quan arribi el Parlament la proposta d’enviar la demanda de la consulta al Congrés dels Diputats per tant amb voluntat de fer-ho acordada i legal, hi votem a  favor.

Avui no som garantia de res, sinó de res, de ben poca cosa. I les expectatives tampoc són massa afalagadores per tant analitzem a fons les nostre pròpies febleses davant la societat i inserim-nos plenament en ella i sabrem trobar les alternatives al governs de dretes actuals .   

Segueix la felicitació: Un govern paralitzat i completament lliurat a un soci a qui només preocupa un procés cap a una teòrica independència plena d'incertes i de nefastes conseqüències per als catalans i les catalanes. Ni la crisi, ni l'atur, ni les retallades en educació, salut i atenció a la dependència són prioritats per al govern de Catalunya i això també serà el que aquest 2014 els i les socialistes haurem de combatre.

I segueixo estant d’acord en part, però amb una discrepància que crec fonamental. La independència crea incertesa, d’acord, per tant  es feina dels politics crear certeses. Però en el que no estic gens d’acord és que la “independència  tindria nefastes conseqüències”. No es pot fer una afirmació d’aquest tipus i no esmentar algun exemple clar. Quines? Quantes? conseqüències nefastes. Aquí no valen ambigüitats. Puc entendre comprendre i acceptar que avui, majoritàriament, el PSC estigui en contra de la independència però d’aquí a cridar al mal temps parlant de conseqüències nefastes em sembla que es caure en el parany d’usar la por com argument, i la por, ja no és argument, potser ho podia ser fa un anys però ara ja no ho és. Si no és vol la independència que es ben legítim facis pedagogia de l’alternativa. I aquí potser és a on rau el problema que l’alternativa del PSC és poc creïble o potser inexistent. Si l’alternativa era una proposta federal de reforma constitucional que proposava el PSC es va acabar diluint en el famós document de Granada que no contempla l’eix central com és la capacitat de consulta de Catalunya. En fi que si es creu que la independència serà nefasta (jo no ho crec) el que cal es il·lusionar de nou amb un proposta de relació entre Espanya i Catalunya que s’arreli en l’històric catalanisme del PSC, es desenvolupi amb el respecte amb les decisions majoritàries del poble de Catalunya expressada amb una consulta o un referèndum i tingui suficients aliats en l’àmbit de l’estat per fer-la possible. Mentre això no sigui així poca cosa tenim a fer i a dir. 

I conclou la felicitació de l’any nou afirmant que: Els i les socialistes som l’esperança de que aquesta societat és possible. L’esperança de que hi ha una altra manera de fer política, més transparent i propera; de que hi ha alternatives per sortir de la crisi sense que ningú no quedi enrere. En definitiva, els i les socialistes som l’esperança de que una Catalunya millor és possible.

Tant de bo fos així, però molt em temo que aquesta esperança que hauríem de ser ha quedat diluïda i difuminada en l’àmbit social  amb unes posicions d’excessiva dependència de les polítiques de gestionar la crisi per comptes de posar damunt la taula mesures transformadores d’aquesta crisi i fent recaure en qui la desfermada bona part de les responsabilitat i no socialitzar-ne les conseqüències, i en l’àmbit nacional hem trencat amb el nostre posicionament històric de representar la part més progressista del catalanisme, aquell posicionament que ens va portar fa deu anys a governar el país amb Maragall al capdavant. No n’hi ha prou en dir que l’independentisme portarà nefastes conseqüències, el que cal explicar és perquè, des del catalanisme, es valora millor una altra opció, opció que naturalment es pugui portar a terme.

Mentre no resolguem alguna d’aquestes qüestions anirem navegant sense un rumb i definits, desnortats i perden llençols a cada bugada.

I com correspon també vull desitjar un bon 2014 al primer secretari i a tothom, clar. I m’agradaria que a més de desitjar-me felicitat intentés que aquesta “felicitat” fos una realitat, treballant amb claredat per recuperar els drets socials que ens estan retallant i per la consulta i que aquesta es pugui fer el 9 de novembre, segur que pot trobar els punts d’acord amb la resta de partits. Després els matisos ja els explicarem.