Instal·lats en una 'normalitat' indesitjada

Sovintegen les notícies de que enguany ja veurem la recuperació econòmica, que ha augment el consum, que la macroeconomia funciona i que les exportacions sembla que van bé. Els ministres del ram econòmic treuen pit i ja parlen de que s’ha sortit de la recessió, que la recuperació ja és un fet. Mostren amb orgull les dades de l’atur que ha baixat (fantàstic!), però no diuen, o ho fan amb veu baixa, que encara no es crea ocupació i que els afiliats a la seguretat social encara baixen. Però la realitat és que la majoria dels mortals no notem ni el canvi de tendència ni que hàgim sortit de la recessió. Al contrari constatem un cop més que els sous i pensions no s’han apujat que és el que han fet el servis bàsics i els preus. I naturalment una mostra de que realment les coses van millor hagués estat que el Salari Mínim o les Pensions haguessin pujat ni que fos un miserable 1%. Possiblement haguéssim percebut que la recuperació ja és una realitat encara que fos molt precària.

Paral·lelament apareixen notícies que segur que fan, sinó emprenyar, si, almenys, un rau-rau molest, que hem de dir quan es llegeix que el sou dels alts directius de la banca està 176 vegades de promig - en els gran bancs és molt més gran la diferència- que la del sou base dels treballadors i que el sector ha acomiadat a més de cinquanta mil treballadors. O que hem de pensar quan llegim que la fortuna de les 300 persones més riques del món ha augmentat milions i milions d’euros enfront la precarietat i pobresa cada cop més estesa i més generalitzada. En definitiva cada cop més, els guanys més desaforats, es concentren i privatitzen en uns quants i es socialitzen les pèrdues entre molts, sense que aquest “molts” que reben les conseqüències, en la seva immensa majoria, no tinguin res a veure amb els causes que ha provocat el desastre econòmic que ha portat com a seqüela la pèrdua de bona part de les prestacions de l’estat del benestar tal i com s’havia pactat en el moment històric en que va néixer. 

L’apuntalament de la banca amb diners públics, que inicialment es retornaven amb interessos, però després ja no. Ajuda  possiblement necessària en algun moment en una mesura menys generosa, ha esdevingut però la minva de part dels ingressos de l’estat aplicables a altres necessitats que tindrien segur una funció social molt més evident i molt més necessàries en els temps que corren. I si contraposem ajudes públiques a sous i altres beneficis de les altes direccions d’aquesta banca, doncs acaba resultant que part dels impostos que paguem no van a salaris social sinó a les butxaques d’aquells que amb les seves especulacions i previsions falsejades i inflades interessadament han generat una part important de la crisi. I també caldria analitzar la política fiscal i sobre qui recau amb major impacte les dobles pujades impositives en les rendes del treball i en el valor afegit dels productes.

Quan es parla ara de recuperació es parla de les grans xifres econòmiques i no pas de l’economia real de cada un de nosaltres. La majoria de la ciutadania seguirà amb el seu sou congelat i el funcionariat seguirà sense percebre part del seu salari. Sobretot però és més greu el fet de que la situació genera una incertesa personal respecte a la feina que es fa i a les  necessàries i justes reivindicacions s’obvien pel temor a perdre la feina que ara es te. I aquesta situació d’incertesa és amb la que juguen algunes empreses per reduir, cada cop més, les condicions de treball que s’havien aconseguit en  les negociacions col·lectives i, no sols de diners, sinó de qüestions més socials, com podria ser la igualtat de salaris respecte al gènere, o la conciliació laboral i familiar en  horaris, per posar dos exemples de reivindicacions que han costat de guanyar-se i ara es tornen a qüestionar o simplement a  eliminar. I junt amb al precarietat laboral i amb la incertesa consegüent  hi ha la pèrdua de qualitat i quantitat dels serveis públics. La situació de l’accés a l’habitatge o als consums bàsics està en condicions difícils. Ara les escoles malden per poder oferir els serveis addicionals a les aules que van qualificar la nostra escola. O la sanitat; sembla que enguany no patirà retallades, però cal recordar que ens movem en paràmetres de fa un decenni amb augment de les llistes d’espera, precarietat en els serveis i proves mèdiques i, això sí, amb una subtil però constant  tendència a potenciar la medicina privada i les mútues. I segons diuen els consellers corresponents, no hi ha pèrdua de qualitat  però la poca fiabilitat que mereixen tampoc seria d’estranyar que seguissin retallant-se els serveis públics i perdent encara més qualitat de la que ja hem perdut. En definitiva que la recuperació sembla que és el manteniment de la precarietat en els serveis públics i el distanciament a favor de les grans fortunes i els alts directius i en contra  dels treballadors i treballadores trencant-se les politiques que identifiquen la cohesió social i la igualtat d’oportunitat que seria el més just.

I el problema està en que de tant de repetir-ho ens creguem de veritat que hi ha recuperació però alhora que ens creguem també res serà com ha estat i ens instal·lem en la “normalitat” de que les precarietats d’avui estan aquí per quedar-se per sempre i ser el paradigma de la nova societat trencant el pacte social que fa anys l’estat i la societat van fer com a mútua garantia de crear benestar per afermar la cohesió. Veient les dades que proclamen que la diferència social i la repetició de del errors i pràctiques del passat segueixen no és creïble allò de que la crisi en sortirem millor. De moment però la sortida de la crisi sembla que està en l’economia especulativa, aquella que ens va portar a la crisi. Valenta paradoxa.

Segurament cal reformular moltes coses però fer-ho des del valors de salvaguardar la cohesió i no minvar el serveis que són els que igualen a les possibilitats de les persones. Res pitjor per la majoria que instal·lar-nos en la nova “normalitat”  que prediquen les polítiques dels govern de Madrid i també, i molt, del d‘aquí quan no parla de sobirania.