Setanta-cinc anys més tard

“Les circumstàncies per els quals travessa Catalunya i la situació de la nostra Vila coma població de reraguarda, fa que s’hagi d‘intensificar el màxim de la nostra defensa; però de manera positiva per tal de fer-la eficaç, esperant que l’esforç abnegat de tots ens conduirà, ultra a salvaguardar les nostres vides, a la consecució de la victòria. Els propòsits de la Junta de Defensa Passiva cal que siguin secundats sense excuses i amb el convenciment de servir a la causa justa, com és al de la independència de la Pàtria, i el que així no ho facin se’ls consideraran com obstaculitzadors de l’obra d’esforç col·lectiu i els seran aplicades les sancions que mereixen”.

Això ho signava el President d’aquesta junta de Defensa Passiva, Rafel Rovira en el darrer Full Oficial de l’Ajuntament de Vilanova que sortia publicat el dia 16 de gener de l’any 1939. El 15 de gener havien caigut Reus i Tarragona i el mateix 16 Tortosa, Falset, Reus, Valls eren ocupades per les tropes Franquistes, però a Vilanova de manera ja purament i estrictament retòrica es cridava a la “consecució de la victòria”. Cinc dies després d’haver sortir el darrer Full, el dia 21 de gener, després de una lleugera activitat bèl·lica, d’algunes explosions a la fàbrica Pirelli amb voluntat de inhabilitar-la i d’algunes passades dels avions franquistes ja sense cap mena d’oposició, les tropes comandades pel llavors tinent coronel Yagüe al front del “Cuerpo del Ejército Marroquí” entrava  a Vilanova, en el seu llenguatge “liberaba” la ciutat i segons Puig Rovira (1) reproduint unes paraules de Sever Coll, ferm defensor del franquisme “A las diez de la noche Radio Burgos daba nuestra ciudad por tomada”. A partir d’aquell moment tot canviava donava un gir transcendent, de l’absència de guerra de combats formals es passava a una repressió deliberada, a una eliminació sistemàtica i ben programada de qualsevol vestigi de l’anterior època. Els franquistes ja entraven a les ciutats amb tot un seguit d’imposicions que d’alguna manera ja marcava la pauta del que després serien els quaranta anys de franquisme.

Aquest final de la guerra i els anys del franquisme han estat documentats amb diverses publicacions i des de diversos angles diferents. Autors com Puig Rovira, Xavier Garcia, Albert Virella, Conxita Ventosa, Bonaventura Orriols, Xavier Canalis, Antonio Francisco Canales i algun altre autor han donat la seva visió sobre els fets que van convulsionar la nostra ciutat durant aquells ignominiosos tres anys. Val la pena llegir-los per tenir una visió de les situacions que es van produir a Vilanova en aquell temps amb les virtuts i els vicis, amb els errors i els encerts dels qui van governar i amb els horrors que produeix una guerra civil, la més  incivil de totes les guerres.

Pertanyo a una de les generacions que durant forces anys cada 21 de gener a les set de la tarda escoltàvem primer amb por i desconeixement, desprès ja amb coneixement i per tant amb un desdeny i rebuig, com les sirenes de les fàbriques i les campanes de les esglésies proclamen la commemoració, la celebració de la entrada dels “nacionales” i “la liberacion”  sabíem que cada any, el 21 de gener anys els entusiastes i valedors –amb el pas dels anys l’entusiasme es va anar apaivagant i cada cop eren menys-  del règim franquista celebraven les seves consegüents cerimònies excloents de tributar honors a “los caidos por dios i por al patria” amb un Presente! Carregat d’un evident sectarisme. Els “altres”, els que havien caigut defensat la legalitat i la legitimitat de la República i s’havien oposat als colpistes i feixistes eren sistemàticament ignorats, amagats, desprestigiats i condemnat a un obligat oblit.

Encara amb el final del franquisme i la transició va costar de recuperar la memòria de tantes persones que ignorades per la voluntat dels “guanyadors” i encara avui costa de fer. Part de les històries personals dels assassinats o morts víctimes de la repressió franquista romanem indesxifrables perquè encara alguns representats de la llei neguen la possibilitat de  desenterrar persones víctimes de la borratxera venjativa dels franquistes i enterrades a foses sense senyalitzar adequadament, costa encara desenterrar silencis (com diu Sergi Bernal) silencis que colpeixen, crec, la consciència col·lectiva. Fou necessària doncs la recuperació de la memòria democràtica.  

Aquesta recuperació no cal que tingui cap ànim de passar comptes amb el passat, però tampoc d’oblidar. Mai l’oblit del passat pot ser el peatge del futur. No pots ser el preu a pagar per generar una necessària concòrdia amnèsica. Setanta cinc anys desprès del final de la barbàrie queden encara llacunes per omplir. És una obligació, i un deure fer-ho per restablir l’honor de les persones que van morir injustament per unes idees que mai s’haurien d’haver resolt amb un aixecament militar contravenint la legalitat i instaurant un règim de terror. Cal que tinguem el passat esclarit, assumit i ubicat correctament en el moment històric que ajudarà a que el present i el futur es faci més comprensible i, per descomptat, molt més civilitzat i més categòricament contrari a tot possible totalitarisme o populisme d’arrel i tendència feixista.

Rebo un targetó de convit de l’Ajuntament de  Vilanova que convida el proper dia 21(aniversari de la caiguda en mans del franquistes de Vilanova) a la inauguració de “l’espai commemoratiu en record de les persones que van morir la llibertat i la democràcia”. Desconec en el moment de redactar aquestes ratlles en que consisteix però crec que és important i d’agrair que es faci aquest homenatge. Ara en complir-se els setanta-cinquè aniversari d’aquell nefast 21de gener del 1939 i donat que som força propicis a commemorar dates emblemàtiques (altres parlen de que ens agrada celebrar derrotes) i tres quarts de segle són prou emblemàtics com perquè al llarg d’aquest any podéssim estructurar un programa de treball a l’entorn d’aquella data i anys posteriors i també d’ordenar documents i records (encara sortosament queden algunes persones que poden tenir una memòria clara i lúcida). Recuperar i transmetre la memòria com un plantejament educatiu i de restablir d’una certa història que ha estat manipulada i tergiversada masses vegades.

Setanta cinc anys són una bona excusa per posar en valor novament aqueles paraules esperant que l’esforç abnegat de tots ens conduirà, ultra a salvaguarda les nostres vides, a la consecució de la victòria. Canviant naturalment vides per memòria i que la victòria sigui simplement dignificar a les persones i la seva memòria i la dels que van lluitar lleialment pel país, per les idees i defensant la legalitat democràtica.

(1) Vilanova 1936/1939. El govern Municipal i altres coses aspectes. Francesc Puig i Rovira. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilanova i al Geltrú. 1994