Vam tenir

Com he escrit altres vegades, faig molta atenció als títols dels llibres. Són la seva porta d’entrada i sovint indiquen, tot suggerint-lo, un possible itinerari de lectura, això sí, sense exhaurir cap vial, ja que qualsevol creació artística és sempre un paisatge obert. L’expressió verbal vam tenir, o tinguèrem, indica un temps passat que vol posar el focus en alguna cosa que vam tenir i que ara no tenim…, llevat de la memòria, que no és poc. A més de donar consistència i raó de ser al jo, la memòria és una obra de creació d’aquest jo. La memòria, que recrea fets que van tenir lloc en un moment determinat, els presentitza passats pel sedàs de la nostra experiència personal, ella també una veritable obra de creació, sigui o no posteriorment reflectida en una obra literària de nivell, com és el cas de Tuvimos.  

A Tuvimos, un intens poemari que es presenta com una ferida que es cauteritza a través de la memòria, Rosa Lentini hi presentitza membres ja desapareguts de la seva família. Els pares tenen un gran pes en alguns dels poemes més emblemàtics, durs i corprenedors del conjunt. Amb tot, el que la poeta hi declara de personal pot ser llegit de manera impersonal. La ratlla que separa el jo poètic de l’autora del jo del lector s’agermanen en l’àmbit intemporal de les figures arquetípiques.

Si som humans és precisament perquè som éssers simbòlics. La humanitat comparteix els símbols essencials de la vida. D’aquí ve que, tot i les diferències geogràfiques i culturals, els humans ens poguem identificar en semblants sentiments. Cal remarcar que aquestes diferències es donen també en cada constel.lació familiar, que constitueixen tot un món, el propi de cada família. Això no obstant, les figures que el componen sempre són les mateixes: pares, fills, germans i avis, tot extenent-se en la família més àmplia.

Tota forma artística que supera l’anecdotari i se serveix dels símbols i de les figures arquetípiques travessa els ponts del temps i l’espai.  Tuvimos, de Rosa Lentini, n’és un exemple. Certament els nostres progenitors són al nostre començament, els pares són els iniciadors de la nostra biografia perquè ningú no pot escriure res d’ell mateix sense parlar dels seus pares, en la nostra psique hi ocupen el mateix lloc, ja siguin presents o absents. Però és en aquest lloc intemporal d’on sorgeixen els arquetips del nostres orígens, sigui com sigui, l’origen de tot. La percepció de la nostra vida comença i acaba en un mateix.

Cal entendre el poemari Tuvimos, de Rosa Lentini, com un treball alquímic de transformació de la matèria base, sovint lacerant per a la poeta. Cal entendre Tuvimos com bell destil.lat d’allò que en un moment es va tenir, i era tota la vida, encara que fos (o fos percebut, pel cas és el mateix), com una casa plena d’esquerdes. Més sovint del que voldríem les nostres vides són com cases esquerdades i el nostre afany –una necessitat de l’esperit- és reconstruir-les i donar-les un sentit de llar que escalfi les quatre parets. Aixó en la realitat moltes vegades no és possible. Però en una obra d’art, sí. En l’obra artística pot haver-hi una reconstrucció no només mental del material de base sinó també espiritual, que uneixi allò que estava separat o dispers. D’aquí ve també la voluntat de l’autora de donar unitat al seu poemari, de conformar-lo com un tot.

Un treball de les característiques de Tuvimos –em ve ara al cap Rainer Maria Rilke, un poeta que també va deixar-se la pell per transformar la seva realitat en un plus de consciència- no és només una creació artística estilísticament innovadora sinó un acte d’amor dels més purs. Més enllà de l’impuls primari, l’amor és també un treball de creació. Per aquest motiu, després de llegir Tuvimos comprenem aquest tipus d’amor no només en la seva capacitat de curar ferides sinó com a engendrador d’una vida en un altre pla de l’existència, on al final la tristesa pugui tornar-se serenor i la desolació companyia.