Trencar silencis

Fa poc dies commemoràvem els setanta cinc anys de l’ocupació franquista de la nostra ciutat. L’ocupació i l’establiment del règim dictatorial del general va comportar un canvi radical en la vida dels vilanovins i vilanovines i de la majoria de la ciutadania del país. Un canvi tant en la vida pública com en la privada. En la pública perquè l’anomenat nacional catolicisme va marcar les pautes de comportament moral i social i en el privat perquè la repressió i la necessitat d’acreditar-se davant les noves autoritats va condicionar la vida de moltes persones. També evidentment hi ha haver els que compartien les “noves  idees”, i eren fervents defensors del nou règim. Aquest foren naturalment els que marcaren i, ho feren de manera fèrria, la vida política d’aquells primers anys de la postguerra.

Sempre passa en els règim totalitaris que es creuen que ho controlen tot i no és així , sempre hi ha esquerdes i escletxes que permeten que vagi sorgint  tímida, amagada, petita encara primer, la dissidència i la discrepància que lentament va creixent. S’explica que el mateix març de l’any 39 es va publicar a  Vilanova la primera revista en català després de la guerra, Superació, que era una publicació de caire juvenil amb treballs de creació artística i crítica literària, en van sortir sis exemplars i es repartien a mà casa per casa. No podem qualificar aquesta aparició de la revista com un acte de subversió sinó com una voluntat de seguir amb la normalitat que s’havia trencat el 21 de gener de l’any 1939. Evidentment la normalitat es veia clarament alterada per les imposicions del règim i de les mateixes autoritats locals.

La repressió franquista va fer emmudir durant uns quants anys a l’oposició que encara hi havia, per més que quedaven a l’interior persones amb voluntat de mantenir una certa resistència no estaven encara prou organitzats, almenys de manera que els permetés ser massa actius. Però existien i així, a grans ciutats, es veieren moviments clarament de reivindicació més endavant com la vaga dels tramvies de l’any 195 i també en altres ciutats es donaren els primers passos per estructurar la resistència i també la visibilitat més o menys tolerada d’una certa dissidència encara que fos dins d’un ordre. Foren molts els represaliats a la nostra ciutat, no se’n escaparen ni  els artistes ni els intel·lectuals vilanovins amb una certa ascendència pública. Patiren les conseqüències de la seva adscripció republicana personatges com Marti Torrents o el Mestre Montserrat  i fins i tot Joaquim Mir va patir la persecució a partir de denuncies i delacions anònimes, fet que el va deixar forçà trastornat. Altres vilanovins s’exiliaren i des de l’exterior van seguir fent feina, però una minoria va quedar-se a la ciutat i van anar reconstruint relacions i fent la viu-viu fins que la tenalla de franquisme va afluixar una mica i de manera clandestina, naturalment, es van organitzar les primeres mostres de la presència d’un incipient antifranquisme. A l’any 1954 hi ha la primera vaga de treballadors que va afectar la producció de Pirelli, una plataforma reivindicativa molt modesta, un augment de cinquanta cèntims diaris, va generar un conflicte davant la intransigència del llavors director Carlos Terzi  que va acabar amb l’acomiadament de quatre treballadors, del quals dos van recuperar els seu lloc de treball a l’any 1978 quan el Comitè d’Empresa va negociar una amnistia laboral. Deu n´hi do!

Antics sindicalistes de la UGT i membres de les organitzacions catòliques l’HOAC i els joves de la JOC van tenir un paper important en la vaga com la va tenir la creació a la fàbrica del Griffi i a la seva pedrera d’una xarxa de militants de l’UGT a càrrec de Marià  Solanes que fou membre de la direcció del MSC i detingut a l’any 1958. Més endavant amb la campanya Pujol-Catalunya, a rel del consell de guerra a que va set sotmès Jordi Pujol pels fets del Palau de la Música i també en la famosa manifestació de les galledes reclamant un funcionament adequat dels servei municipals que va acabar amb diverses multes governatives, o la penjada d’una senyera al Pic de l’Àliga per vilanovins l’onze de setembre en acomplir-se els 250 aniversari del 1714,  foren fites dels anys seixanta que mostren que hi havia una activitat clandestina que començava a treure el cap. Organitzacions com el PSUC, el FOC i els socialistes van estar presents en aquets primera accions encara que fos des d’un segon cercle.

El cert és que a la nostra ciutat més enllà dels cercles més oficials i dels cercles associatius més tolerats pel sistema i en alguns casos beneïts i potenciats per l’omnipotent alcalde del moment Ferrer Pi hi havia un substrat de dissidència i de posicionament polític encara força clandestí però actiu.

Al final dels seixanta i a principis els setanta començaren a emergir amb força les organitzacions i els seus principals líders eren coneguts i reconeguts per una bona part de la població que començava a estar farta del règim i albirava que tard o d’hora s’haurien de consolidar lideratges més sòlid, creïbles i honestos però per damunt de tot mot molt més democràtics.

Sense aquests precedents, sense moltes persones moltes vegades poc conegudes i algunes encara en l’anonimat no hagués estat possible la transició democràtica, que amb tots els seus errors i encerts ens va portar una democràcia perfectible, però democràcia. Ara sembla que hi hagi una mena de barra lliure per carregar contra la transició, que alguns mal anomenen transacció per les cessions que es van fer als anomenats poders fàctics. Segur que s’hagués pogut fer millor, però entre la reforma o la ruptura majoritàriament es va adoptar per la reforma i passant molts anys es pot opinar, i és molt fàcil fer-ho, que era millor la ruptura, però els que la van pilotar i molta altre gent ho vam acceptar amb mancances incloses.

Però per arribar fins aquí hi va haver un camí llarg, penós i perillós hi va haver molta gent que va lluitar en silenci, amb por i també amb tossuderia per anar canviant els coses i obrir escletxes per l’esperança col·lectiva. S’anuncia pel dia 14 de febrer un acte a la Unió Vilanovina que sota el títol de l’Esperit del “Lilas” pretén rememorar la tertúlia d’aquell bar de la Rambla Vilanovina a on s’aplegava un estol d’antifranquistes que cafè i cafè debatien sobre la cultura i els aspectes socials i polítics del país. Noms com els de Josep Albà, Pepe Rubio, Jaume Bertran, el Rovira recader.... i molts d’altres constituïren nuclis de l’avançada de la transició democràtica. El bar Lilas en fou un focus. N’ hi hagué d’altres ben segur en altre llocs, com hi hagué d’altres persones que més calladament van fer la feina que els pertocava. El coneixement de la nostra història col·lectiva de la ciutat està en deute amb els que van fer possible el manteniment d’unes xarxes polítiques a la clandestinitat enllaçant els defensors de la república amb les generacions que portarien la democràcia i també amb posterioritat en representar institucionalment i democràtica a  la societat vilanovina.Sens dubte cal trencar silencis, recuperar noms, dates, llocs, fets, la baula que uneix les generacions de la postguerra amb les de la democràcia cal fer-ho perquè que mica en mica van caient en l’oblit i recupera-ho per conèixer-ho i naturalment per reconèixer-los la feina important que van fer. I ho van fer segurament no per cap reconeixement sinó per convicció. Tot i així rememorar-ho ja és un primer pas. Entenc l’acte sobre “l’esperit del Lilas” com els que es puguin fer més endavant, com un acte d’apropament de la història, d’una part, d’una fracció de la història de la lluita democràtica de la nostra ciutat , als nostres dies.

Com deia aquell cal fer-ho, i, sí, és  de justícia.