Hospital ja, i públic!.

Llegeixo a l’Eix-Diari unes declaracions de l’Alcaldessa de Vilanova que ha fet en el programa Sessió Plenària. Parla de l’hospital , vaja del projecte d’hospital, que comença a ser un element recurrent d’una certa fantasia política.

Destaquen però un seguit d’afirmacions entre els que les que es diu que “l'executiu està treballant amb una empresa privada que estaria disposada a assumir econòmicament la construcció del nou equipament municipal, que es construiria a l'Eixample Nord, a canvi de la gestió del servei sanitari.” I seguim llegint que: ”la fórmula de l'hospital semipúblic no és nova, ja que actualment el Consorci Sanitari del Garraf ja està aplicant aquest sistema de gestió del servei públic a través d'empreses privades”.

El mes de juny de l’any passat en aquest mateix diari fent referència a unes declaracions del regidor de salut de l’Ajuntament de Vilanova manifestàvem la nostra desconfiança amb el Conseller de Salut per encapçalar la construcció de l’hospital.

Vuit mesos més tard descobrim que la proposta és fer un hospital privat.

No és la primera vegada que aquesta proposta es verbalitza, fa anys una de les potents mútues del país ja va intentar, amb l’apadrinament d‘alts càrrecs de la conselleria, fer un OPA amistosa a l’Hospital de Sant Antoni i també s’ha comentat  que en alguns moments, d’ençà de la voluntat de fer un nou hospital, hi hagueren algunes converses amb algun grup empresarial amb ramificacions sanitàries que ara és portada dia sí, dia no, perquè  travessa un etapa judicial encara per tancar . Per tant l’Alcaldessa segueix ,sembla, aquets camí de voler construir un hospital privat.

I és cert que ara ja hi ha una part del Consorci que és privada i la sanitat pública li compra serveis, és una de les realitats dels sistema sanitari català dominat per poques empreses i que decideixen en masses ocasions les polítiques a portar a terme.

Els mateixos hospitals del territori són fundacions de caràcter privat, en el cas de Sant Antoni amb presència pública però masses vegades amb uns patronats adversos a aquesta presència però  fruit de la seva històrica insolvència econòmica -a vegades volguda per les mateixes autoritats de la Conselleria amb un no explícit però implícit assetjament econòmic- va acabar adaptant-se de fet a una condició d’ens públic. Si més no, amb voluntat  pública.

Però ara es tracta de començar de nou, de crear una nova condició, de recollir la feina feta per La Plataforma i, per tant, que millor que garantir que l’equipament i la gestió de la salut al nostre territori i l’atenció a la ciutadania es faci des de la condició de l’àmbit de la gestió pública .

No cal fer recordatori detallat de la batalla que va significar el mantenir uns mínims a l’hospital de Sant Antoni davant l’anomenada reorganització hospitalària del Garraf, que era, ni més ni menys, que aniquilar els serveis de Sant Antoni i traslladar-los la Camils amb la complicitat de la Conselleria i amb també la incomprensió de diversos sectors professionals i administracions. La batalla del treballadors per mantenir els llocs de treball però també de salvaguardar l’atenció sanitària al Garraf va aconseguir apaivagar el que podia haver estat el final tràgic d’una institució. Les accions de la Plataforma, ja fos mobilitzant la ciutadania, com amb una lloable tasca d’informació i de documentació van ajudar i molt, com va ajudar l’oposició temprada de treballadors i de sindicats que mai van estripar res sinó que van cercar solucions que anaven més enllà de reivindicacions gremialistes i corporatives, l’acció conjunta i sense fissures dels grups polítics de l’ajuntament. Tot plegat  va servir per aconseguir salvar el mobles. Poca cosa més i endavant. Amb el tripartit es van arrencar compromisos diversos, sobretot amb el tema de potenciar i millorar sensiblement els serveis d’urgència i també de la construcció d’un nou espai hospitalari amb continguts diversos, que dissortadament tampoc es van complir tot i que hi havia documents signats entremig. Posteriorment es van crear els Consorcis Territorials amb poca capacitat de planificació i també amb la voluntat d’estendre i per tant aparentment aigualir les competències i la responsabilitat de la Generalitat que permetien diluir les responsabilitats, sense tenir en compte ni el marc competencial ni les responsabilitats pròpies del govern, que han de ser clares en matèria de planificació. Tampoc cal fer un exhaustiu relat de com en les eleccions municipals del 2007 el PSC proposa la construcció d’un nou hospital superant l’acord amb sanitat pactat i signat de construir un hospital anomenat llavors “lleuger” i arribem fins avui en que més enllà de declaracions d’uns i altres, promeses, reiteració de compromisos trencats cada cop que convingui, el més calent és a l’aigüera.

No es tracta de menystenir els serveis privats que tenen i han de tenir el seu paper, no és tracta de pensar que tot el que sigui privat o concessionat és dolent – a l’inrevés tampoc ,eh! - però hi ha aspectes claus dels serveis, i sobretot en els serveis que generen la igualtat que han de ser públics perquè possiblement des de l’òptica privada, el doble objectiu de qualitat i benefici es massa esbiaixat cap el segon en voler estalviar per tenir major beneficis sense poder, des de les administracions, intervenir de manera directa per matisar la relació qualitat–preu. A la sanitat catalana les interseccions són permanents i costa a voltes dilucidar que hi ha de públic i que hi ha de privat. La reivindicació de l‘hospital de la ciutat ha estat sempre clarament fonamentada en la defensa de la sanitat pública, de gestió púbica, malgrat es pugui arribar a acords en el sentit d’oferir serveis al privat i no a l’inrevés. La reivindicació de l’hospital pretenia precisament superar la situació en que es trobava el territori amb dos centres, amb un desequilibri d’ajuts i compra de serveis per part de la Generalitat, i amb desequilibri d’ubicació respecte al conjunt de població a qui es donava servei. Per tant era capgirar en sentit positiu la situació i des de vessant pública gestionar un nou hospital amb una clara vocació de serveis integrals de salut i de referència per prop d’un quart  milió de ciutadans i ciutadanes.

És evident que les mesures del govern Mas portades i executades pel Conseller Boi Ruiz van clarament determinades a afeblir la sanitat pública en benefici del sector privat – molt potent i del que Boi Ruiz n’era un dels representants més paradigmàtics-. I les estadístiques ja comencen a evidenciar que això és ja una realitat. Més de cent mil catalans en els darrers anys ha contractat serveis mèdics privats.

Les xifres són prou evidents i posen de manifest el deteriorament en els darrers anys del sector públic sanitari a Catalunya  -país en el que sempre ens hem vantat del nostre sistema.- que ha fet  un descens continuat en aportació a la sanitat d’ençà el 2011, el càlcul arriba fins 1.400 milions d’euros – xifra que es diu ben aviat -. I la comparativa amb les aportacions de la resta de “Comunitats Autònomes” deixa a Catalunya  en quart lloc per la cua amb una aportació per càpita de 1.150 € inferior a al mitjana espanyola i més de 500 € per sota de la primera El País Basc. Per no parlar de les retallades als sous dels professionals. Les xifres ja mostren la voluntat de govern en matèria sanitària. Com pitjor la deixem més fàcil i barat  serà privatitzar amb la falsa i ja desmentida excusa de la eficiència en la gestió del sector privat . No és d’estranyar doncs que darrera les declaracions de l’alcaldessa de fer un hospital privat hi hagi la mateixa voluntat política del Conseller.

Estaria bé escoltar el posicionament de la resta de forces polítiques i potser, potser pensar en que cal ressuscitar La Plataforma.

No valen excuses. Hospital ja, i públic per descomptat.