I si dos més dos no sumessin sempre quatre

Aquesta noticia aquets dies ha fer córrer tinta i ha generat moltes, moltes paraules, omple tertúlies, debats, reflexions, a favor i en contra.

Aquest dies el món de la política catalana ha tingut un cop més algunes turbulències amb suposades “opes” i amb intercanvi de retrets entre els dirigents del PSC i d’ERC. Res però que faci trontollar l’estatus quo.

Alguns partits ho volen ignorar o minimitzat, -El PSC- i altres ho han volgut magnificar, els d’ERC. Però tot plegat observat amb una certa distància, que a vegades és una posició còmode i d’un subjectivisme que pot condicionar l’opinió.

La notícia no és irrellevant. La notícia té crec força importància, no tant pels protagonistes sinó pel significat que pot tenir de fons.

La notícia també crea dubtes, almenys a mi me’ls crea. Molts, però en voldria significar tres.

El primer dubte és si el moviments entre ERC i NeCat és el principi del procés de la necessària reestructuració d‘una esquerra nacional catalana que de cara al futur. Espai, que ja sigui amb un estat independent o amb una comunitat autònoma dependent, és del tot necessari clarificar i consolidar com un alternativa clara a les polítiques neoliberals imperants. L’esquerra catalana i catalanista històricament ha tingut un pal de paller. Aquest pal de paller ha variat en el temps. Durant el franquisme va ser el PSUC, ningú pot negar-li el paper cabdal que va tenir d’articular i mantenir una oposició clarament d’esquerres, en la transició i en els primers anys de la democràcia el PSC va jugar aquest paper aglutinador per la seva emergència i també pel procés de fragmentació de l’espai de l’eurocomunisme. El PSC va acollir a molta part de la militància i va a més el paper cabdal de mantenir una cohesió social al país, va evitar la fragmentació del poble català en catalans d’origen o de naixement. Ara no hi ha pal de paller que sigui el referent de l’esquerra catalana. Cal veure en la recomposició del mapa polític català qui podrà jugar el paper d’aglutinar l’esquerra nacional. Hi crec que hi ha molts dubtes de que ERC ara jugui aquets paper, perquè no crec que aixecar legítimament i honestament la bandera independentista sigui excusa per abonar les pitjors retallades que s’han produït en aquets país afectant sobretot els serveis públics i derivadament afeblint la cohesió social del país. El suport cec a unes xifres que fan trontollar el model del que s’havia donat la societat catalana. I és així que les altres forces d’esquerres i catalanistes tenen dubtes del paper que juga ara ERC.

El segon dubte és si la coalició o sigui la suma de sigles (i de partits naturalment) ajudarà a sumar més vots dels que separadament haurien pogut tenir. En matemàtiques es clar que dos més dos sumen quatre però en política no és clar que la suma de sigles afegeix votants, i potser els resta. Vull dir que sincerament crec difícil que els socialistes desencantats amb el PSC – entre els que m’hi  compto- votarem ERC pel fet que Maragall o altres mediàtics i il·lustres socialistes com Toni Comin, Montserrat Tura, puguin anar a la llista. Alguns desencants ja van marxar, com els seguidors de Maragall, i altres segurament cercaran altres opcions que puguin defensar millors els valors de l’esquerra socialdemòcrata o senzillament s’abstindran. Separadament  podria votar a NeCat, però a l’ERC d’ara, amb el comportament actual en matèria de suports pressupostaris a Mas, difícilment ho faria. Podria votar en les europees a l’Ernest Maragall, però difícilment ho faria a una llista d’ERC ara per ara  – no dic ni que no ho hagi fet ni ho pugui tornar a  fer en l’àmbit local-. Crec que encara  pesa més en la balança per no votar-los el compromís incondicional  d’ERC amb els pressupostos de Mas. És una opinió estrictament personal, per tant sense cap mena de valor ni estadístic ni científic, que tampoc no esta contrastada amb cap més socialista desencantat  però la intuïció per opinions i converses van per aquí.

Com tampoc crec que a alguns  militants de NeCAt els plagui aquets acord perquè per “ampliar i enfortir el projecte de l’esquerra nacional”, que és un dels arguments per la coalició electoral, cal que el projecte d’esquerra es basteixi des de l’oposició a les polítiques de volguda retallada que porta a terme CiU, i avui part d’aquesta suposada esquerra les avala i les permet. Com no crec que no hi hagi alguns i algunes republicans o republicanes que hagin oblidat el paper de Maragall en la confecció de la Llei d’Educació i els enfrontament que això va suposar entre bona part del sector educatiu i les forces que formaven el govern en aquell moment.

I un tercer dubte és que davant de bona part de l’electorat sobiranista que propugnava i es delia per una sola candidatura l’aposta estratègica d’ ERC de potenciar i prioritzar en aquets moments la pretesa refundació de l’esquerra nacional per damunt de la unitat transversal del sobiranisme no serà ben vista ni apreciada com un intent, crec, de normalitzar un futur estat català amb una distribució de les forces entre un centre dreta i un centre esquerra com eixos vertebradors del futurs governs. Però aquesta legítima prioritat potser desfermarà rebuig entre aquells que avantposen la independència davant qualsevol aspecte ideològic o qualsevol diferència en aspectes fonamentals de concepció social o programàtica.

Amb aquesta aposta sembla que ERC també vulgui distanciar-se de CiU, a qui fins ara ha donat tota la confiança i l’ha ajudat a fer les retallades i a salvar a alguns els seus dirigents encausats. Pot restar vots això? Potser sí

Les coses avui estan així i ja veurem com acaben, segurament l’opció que es planteja és una bona sortida per l’Ernest Maragall – i jo me’n alegro i tampoc m’ha agradat el menysteniment i algunes ironies sobre la persona i l’edat del mateix Maragall provinents de les files del PSC - i la seva pervivència en la política, no tinc tant clar que sigui bo per NeCat ni tampoc per la necessària refundació de l’esquerra nacional ara que el PSC possiblement ja ha deixat de ser la centralitat i la referència de la socialdemocràcia d’obediència catalana al país.

Amb tot té raó quan Pere Navarro assenyala que la situació aclareix el paper del PSC com a força que defensa el federalisme – un federalisme difús, inconcret i canviant segons el vent que bufa al PSOE- i entra en una dinàmica de pèrdua, en pocs temps, d’alguns dels referents intel·lectuals i històrics que havien marcat pautes al sí del PSC.

Veurem doncs si el fragmentat espai d’una esquerra nacional transformadora es capaç d’aglutinar-se al marge d’un PSC que haurà en algun moment de corregir el seu rumb si no vol perdre bous i esquelles en forma de davallada de vots que el pot portar a esdevenir una força residual, fruit de la seva pròpia imperícia en calibrar la realitat del nostre país després de la sentència del TC sobre l’estatut. Tot plegat  ha portat a l’orfandat política a força gent. Molts i moltes militants hem perdut els referents de cohesió política del partit i crec que encara anem a futur pitjor. Per tant és fàcil, que davant d’aquesta situació i la que els diversos corrent d’opinió van mantenint. que les “opes” per part dels altres partits de l’espectre de l’esquerra siguin constant.

El dubte és si la suma d’aquestes operacions polítiques portaran a més de rebomboris valor afegit en nombre de vots i en la creació de l’espai d’esquerra que requereix un país.