La pobresa no entén d'independència

Més enllà de que s’hagi hagut de forçar un Ple del Parlament per tractar aquest tema, que suposo incòmode pel govern i pel grup que li dona suport, crec que és important i cal valorar positivament que a la cambra catalana es tracti un dels problemes reals que afecten avui a la nostra societat. Quantes vegades al Parlament i a tots els parlaments hi ha enceses discussions i extenuants debats sobre temes superflus, i es posa poca atenció en els temes que realment estan sacsejant la nostra societat i que poden arribar a esberlar-la. No era un Ple fàcil i no ho era per ningú. Pel govern perquè és qui ha implementat tot un seguit de retallades que incideixen clarament en una part del deteriorament dels serveis socials públics i perquè amb un pressupost de més de 30.000 milions d’euros es fa difícil pensar que no es poden fer més coses. I des de l’oposició perquè no es tractava només de denunciar sinó de presentar alternatives i propostes concretes i també evitar caure en el fàcil populisme i la recurrent demagògia en que es pot caure en tractar temes de sensibilitat social i humana.

El debat venia però ja condicionat per unes qüestions prèvies, el Conseller de Presidència Francesc Homs ja havia manifestat que el govern tenia tota la disposició al debat però què el govern no posaria un euro més del que ja hi havia consignat, per tant ja es veia clarament que el govern no mouria la seva posició, més enllà de gestos, i deixar aprovar resolucions de baixa intensitat tal i com ha sigut en les votacions del final del debat. En segon lloc la negativa del parlament a que s’escoltessin les intervencions de les entitats socials que actuen en el camp de la lluita contra la pobresa, això va crear també una certa tensió. Quin és el problema d’escoltar a aquells que estan a les trinxeres quotidianes enfrontant-se a un sagnia social? De qui havia por?. I en tercer lloc la sensació que el govern actuava amb una certa obligació, ni volguda ni acceptada, ja que estava preparant, sembla, un Pacte Contra al Pobresa i es va veure sorprès i suposo que molest perquè es demanés que en seu parlamentària es tractés un tema que segur que genera incomoditat a tothom.

Que la crisi econòmica ha comportat un trencament de tot un seguit de paràmetres que fins avui semblaven garantits es prou conegut. Des de les rebaixes de sous tant els públics com els de les empreses privades, la pèrdua de llocs de treball i l’augment brutal de l’atur en els sectors que generalment ocupaven a més persones però també amb els sous més baixos, la crisi financera que va fer que els bancs carreguessin la seva pròpia imperícia en els seus clients executant les hipoteques de la manera més bàrbara i amb actitud gairebé de voltors, rodejant i marejant la presa fins a acarnissar-se amb ella. Els mateixos que oferien, gairebé obligaven amb les facilitats, a adquirir crèdits a dojo i per tot, després  reclamaven amb exageració i traïdoria el seu retorn immisericorde. Però a aquest aspectes més personals cal afegir que la caiguda dels serveis socials públics per la retallades indiscriminades han trencat algunes de les certeses que la ciutadania podia tenir. Només cal veure les xifres de les demandes de beques de menjador que ha pujat de manera exponencial en els darrers anys. L’administració ha actuat  -possiblement per imprevisió de tothom, especialment dels especialistes, i per la caiguda de recursos - tard i possiblement també amb voluntat de mirar cap a una altra banda creient que la crisis seria curta, o bé negant com va fer el govern la situació  –com en el cas de l’informe del síndic- respecte a la quantitat d’infants amb malnutrició fruit de al pobresa- o en la nefasta gestió del PIRMI del llavors conseller Mena -el recorden oi?, era del govern dels “millors”- que ha portat a una situació que avui encara no ha pogut ser resolta, deixant penjats a tot un seguit de perceptors, o, encara, deixant de concertar, el govern, places a les residències per dependents, ignorant que els preus que avui es paguen en aquestes residències només estan a l’abast d’un reduït sector de la societat.

A Catalunya algunes xifres són realment aclaparant , més de 300.000 persones han estats ateses pel Banc del Aliments, i moltes altres per organitzacions similars com Caritas o algunes associacions de veïns que en els seus barris han muntat xarxes d’alimentació solidària. Moltes persones encara poden resistir fruit de les xarxes familiars que intenten pal·liar la situació extrema en que algunes famílies estan. És cert que això no només passa a Catalunya, sinó a Espanya i també en alguns indrets d’Europa. Però segur que no havent-hi avui per avui respostes globals factibles si que calen respostes més locals que ajudin a recuperar o, almenys a no empitjorar a moltes famílies. Els serveis socials dels ajuntaments estan completament desbordats i és sens dubte el moment de prioritzar en els pressupostos.

Si en temps de crisi i convulsió social, en temps en que s’estan esberlant els fonaments de l’estat del benestar el governs haurien de donar seguretat. Però no ho fan i això aixeca un malestar profund de la societat en el sistema polític i en els mateixos polítics i sentir en el decurs del debat en el Ple al President dir que "Estem carregats de responsabilitats, però despullats d'instruments per lluitar contra la pobresa" crec que és d’un cinisme o d’una inconsciència i inconsistència que crea segurament dubtes sobre la capacitat de governar. Perquè aquest mateix govern és el que s’ha negat a determinada política fiscal en successions i donacions i aquest mateix govern pretén rebaixar els impostos sobre els casinos. I segurament no tenint gaires recursos els pocs que hi hagi es deuen poder prioritzar per evitar les situacions límits en que han caigut algunes famílies al nostre país. I ja sabem que “Madrid ens roba”, però ja no és excusa vàlida.

Per una vegada hom es pot sentir satisfet que el seu parlament afronti un debat d’un problema real. Però no se’n pot sentir del resultat final que no ha significat compromisos ni acords generals per combatre la xacra social més greus que segurament moltes generacions hauran vist que comporta, fins i tot, la desaparició de determinats sectors socials, aquelles classes mitges que eren les garants de la cohesió social. No sé si els que van forçar la convocatòria en van sortir satisfets, no ho crec, perquè poc van poder treure en nous recursos del govern, però tampoc sé si el govern i el seu aliat parlamentari consideraran que han vençut el debat, perquè de ser així serà una trista, ridícula i patètica victòria.

Per una vegada creiem que el Parlament trobaria acords reals, que ajudessin a combatre la pobresa, arribant fins a on es pugui – segur que molt més enllà que ara- però un cop més ens van decebre. Uns, el bloc governamental, per gasius davant el drama de, molta gent i perquè un cop més usar les arguments de Madrid, del deute del tripartit i acusacions de voler instrumentalitzar el Parlament són arguments que denoten una baixa categoria política alarmant. I els altres, potser ens van decebre, menys certament, però van ser poc realistes en algunes alternatives presentades.

I naturalment no podia faltar l’asseveració recurrent, màgica, gairebé com la pedra filosofal: Amb al independència ho arranjarem tot. Possiblement hauria de ser així, però vistes les actituds dels qui ens porten o assenyalen el camí cap a Ítaca no ens ho creiem.

La pobresa està aquí i ara, cal batallar perquè sigui sols conjuntural  i és el moment de combatre-la col•lectivament i plegats si pot ser, perquè per arribar a  la independència havent deixat pel camí una part del país no sé si val la pena arribar-hi. Per un quants , els de sempre,potser sí.