Trobar el lideratge

Enguany es compleixen deu anys de la signatura de l‘anomenat Pacte de Sant Martí. Era un acord en que hi van participar  els governs de les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf amb una clara voluntat d’obrir una línia de reflexió debat i  treball conjunta per implantar en un futur una xarxa d’infraestructures i serveis de comunicacions integrada, eficient i sostenible, en definitiva que servís al territori i alhora permetés aprofitar el valor afegit que representava treballar conjuntament. D’aquella declaració - el mes de juny en farà deu anys-  i en la fotografia del l’acte de signatura d’un acord, qualificat d’històric al castell de Sant Martí Sarroca, es veu que hi participaven els alcaldes de les respectives capitals de comarca –Igualada, Vilafranca del Penedès, el Vendrell i VNG- i els quatre presidents dels consells comarcal. Del signants de manifest en queden ja pocs en actiu en la política institucional.

Els representants de les vuit institucions, llegim en les notes d’aquells moments, demanen que el territori tingui un paper més decisiu en les grans infraestructures que han de passar per aquestes comarques. Segons van manifestar, l’objectiu és encaminar una sèrie d’estudis tècnics i de debats ciutadans sobre el desenvolupament del territori en àmbits com l’economia, la societat i el medi ambient.

El Pacte tenia una voluntat clara de treballar per aconseguir que la planificació tingués una visió global d’un territori que per raons de veïnatge, de relació social i econòmica i amb voluntat política de treballar plegat calia interpretar en el seu conjunt. També el document en aquell moment deia que no volia ni interferir ni qüestionar els treballs del Parlament que debatia la divisió territorial del país. Era doncs una element instrumental, un acord que pretenia posar en solfa les infraestructures de tots tipus sense més agressions exagerades al territori i també augmentar les actuacions que portessin a una relació en tots els sentits de les quatre comarques.

Encara un any més tard es va activar un grup de treball que s’encarregués de fer un document sobre el futur del territori que comprenen aquestes comarques i ciutats pel que fa a infraestructures, desenvolupament econòmic, sòl industrial, serveis, transport de viatgers i mercaderies, i protecció mediambiental, entre d’altres temes.

El pacte es va anar diluint suposem que per la voluntat dels propis dirigents polítics.

Ara, amb el temps transcorregut – per tant molt més fàcil opinar i jugar a pilota passada- i veient que l’evolució en la divisió territorial ha portat la creació de l’Àmbit Penedès, que agafa territorialment el que era el pacte de Sant Martí, encara la lamentació per la feina perduda podria ser mes gran.

Però vaja tampoc és temps de lamentacions, no serveixen per res.

Esmentem el Pacte de Sant Martí com un element amb voluntat d’estructurar el territori – ho fem perquè compleix el desè aniversari-  com podríem haver parlat i analitzat d’altres iniciatives politiques també lamentablement  periclitades que tenien el mateix objectiu. Pacte del Penedès, a l’any 1987, en que ja volia estructurar el Penedès com una única comarca. I més endavant els treballs de l‘Eix Diagonal o la feina feta en per les ciutats de l’Arc Metropolità, o de l’AMTU…

En definitiva veiem que al llarg d’aquest darrers anys del hi ha hagut diverses apostes, apostes estratègiques que, en no reeixir, han fet que, no només es perdessin esforços, sinó també possibilitats de trobar elements de planificació que possiblement haguessin ajudat a tenir avui com a mínim algunes reflexiones, debats i decisions preses.

No es tracta avui de recrear el passat ni enyorar el que podia haver estat, és inútil. No es tracta de creure que abans tot es feia millor, és fals. No es tracta tampoc de creure que tot el que es va fer no serveix, seria d’ignorants, però sí que possiblement en aquets moment caldria un lideratge clar en la planificació territorial de l’Àmbit del Penedès. Caldria possiblement un lideratge compartit que avui no crec que sigui possible d’identificar ni en les administracions, ni el camp d’allò que n’hem dit societat civil.

Hem vist darrerament que hi ha moviments interessants pel que fa a la definició de l’estratègia del Territori, per una Banda el Consell Comarcal del Garraf tira endavant  El Pla de desenvolupament econòmic i social del Garraf és un projecte, amb l’objectiu d’analitzar i programar accions i projectes estratègics per al desenvolupament comarcal i per la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. Per una altra banda fa pocs dies es presentava a Vilanova un document sobre l’organització territorial de l’àmbit a càrrec de la Fundació Pro Penedès, aquesta document s’emmarca en el Pla Estratègic que elabora la Fundació.

Interessant, sens dubte, molt. Però em sobta una paradoxa que ve a demostrar aquesta manca de lideratge que crec que avui existeix. Si hom entra en la plana web del Pla de desenvolupament del Garraf entre els “enllaços d’interès” no hi he sabut trobar la Fundació Pro Penedès que és avui per avui qui ha fet més feina en el camp de la planificació. Però veig, així mateix, a la plana web de la Fundació Pro Penedès i entre la composició de la seva direcció t’adones que hi ha, una més que minsa  -sindicats i patronal pel seu àmbit orgànic hi són com a Garraf també - representació ja no només del Garraf, sinó del Baix Penedès i de l’Anoia.

Evidentment això no invalida en absolut els seu treball ni les seves aportacions. Però els treballs que s’estan fent al Garraf i a la Fundació Pro Penedès són compatibles? No ho se, però segurament hi hauria mecanismes per compatibilitzar-los. Però la sensació de dispersió d’esforços i recursos s’evidencia un cop més i certament els temps no estan per aquesta dispersió.

És moment  de trobar els elements que facin possible el treball conjunt, comú i global del nostre àmbit i a més fer-ho d‘una manera participada des del seu inici. Masses vegades ens hem queixat inútilment, això sí, de que els treballs que es fan als despatxos sense cap mena de participació acaben imposant-se per absència d’altres alternatives.

El “dret a decidir” ha entrat amb forces a les nostres vides i segurament hi ha entrat per quedar-s’hi, però ara que ja està aquí el volem aplicar,aquest dret, a totes les vessants de les coses públiques, i lògicament d’aquelles planificacions que ens són més properes. I naturalment el dret decidir reclama lideratges compartits que promoguin precisament el treball transparent  i també la més àmplia participació possible. No deu ser fàcil assumir aquest lideratge. La necessitat de fer els treballs necessaris per planificar aquest territori – de documents n’hi ha i segur que encara vàlids- i planificar-ho amb la doble visió d’equilibris interns en totes les vessants  possibles i de generar potencialitats competitives respecte al país, fa que sigui urgent que alguna institució, administració assumeixi el repte d’encapçalar i si es vol de manera col·legiada els treballs, per planificar amb un ampli consens, fruit d’una real participació de la ciutadania, el nostre territori.

La sensació que tantes vegades hem tingut de que  si no ens  ho fem ens ho fan caldria que aquets cop no hi fos.

Ara per ara però, encara, sembla que ens ho facin....