Música en primer pla

La manera com al llarg de la vida he anat aprenent a escoltar música no ho sé, perquè amb la música no hi valen raonaments, com ens va descobrir amb el seu llenguatge musical el gran Beethoven. Amb Beethoven sempre es té la sensació que la seva música no podia ser escrita d’una altra manera, no es veu com reescrivia i reescrivia, fins a trobar la nota justa… El seu esforç passa desapercebut quan escoltem qualsevol de les seves creacions, propi dels grans mestres.

Escoltar música és alguna cosa més íntima que sentir música. És una comunió amb uns sons que tan poden volen dir alguna cosa com no, i no crec que sigui el més important ja que, en realitat, la música s’escolta segons cadascú, i és la imaginació de cadascú la que construeix el relat. D’aquí ve que per a mi la música no sigui d’acompanyament com la banda musical d’una pel.lícula sinó un pur centre d’acció, com una pantalla en primer pla on el protagonista, amarat d’emoció, la diu amb els ulls.

Parlar de música no és fàcil, com no és fácil parlar d’experiències estètiques o religioses, tan intangibles. Una experiència intensa és més que una cosa que ens passa: és una cosa que vivim en primera persona i fins al moll de l’os. A l’experiència musical intensa la traspassa l’emoció. També és difícil definir l’emoció, però podem provar-ho tot dient que és un corrent d’energia cordial que ens sacceja de dalt a baix, que ens fa sentir vius, uns amb el cosmos, és a dir, abraçats estretament a l’existència.

És per aquest motiu que podem dialogar amb Beethoven més enllà del temps, com fa Ramon Gener al seu llibre Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara llibres). Des del 2009, Ramon Gener, entusiasta de la música i baríton professional gràcies al mestratge de Victòria dels Àngels, acosta el públic a l’òpera a través del seu fantàstic i gens convencional programa de televisió, Òpera amb texans.  

Amb Ludwig van Beethoven hi parlem sense paraules cada vegada que escoltem la seva música. Els dos-cents anys que ens separen del gran músic que tan va patir amb la seva sordesa, són tan sols un somriure en el rodar del món. No tinc cap dubte, com expressa Ramon Gener al seu llibre testimonial de la seva passió per la música, i escriu Aldous Huxley al seu originalíssim llibre de viatges, Carretera enllà (Adesiara), que escoltar Beethoven ens fa millors, si més no, momentàniament.

En un capítol del seu llibre de lectura tan recomanable, explica Ramon Gener que l’última vegada que va escoltar en directe la cinquena simfonia de Beethoven, el seu referent a imatge dels herois grecs, va mirar entorn seu i va adonar-se que molts dels escoltadors feien cara d’estar totalment captivats i transportats per la música de Beethoven, tots tenien un somriure inconscient als llavis i una brillantor molt especial als ulls. Estaven literalment en una altra dimensió. 

Alexandre de Cabanyes escoltava Beethoven en el seu estudi de la Masia en Cabanyes, sovint la Pastoral i la Novena. Beethoven és com un pintor de  sentiments i d’estats d’ànim, devia dir-se un pintor tan vitalista com Cabanyes, però alhora tan dramàtic, amb aquells cels majestuosos que pintava com si fossin una simfonia de colors.

La música de Beethoven és romàntica abans del romantiscisme, psicologista abans de la psicologia, real i transcendental sempre. Res del que és humà no és aliè a Beethoven, que va haver de lluitar contra els elements. És interessant llegir les biografies dels creadors per aprendre de la seva determinació malgrat les maltempsades. I perquè va sobreposar-se al dolor sense endurir la seva ànima, ens podem identificar amb el millor de nosaltres mateixos. Al cel hi sentiré, sembla que van ser les últimes paraules de Beethoven. I nosaltres, traspassats per la potència, bellesa i noblesa de la seva música, tastem un bocí de cel.