Visca la República!!

El dia 12 d’abril de 1931 s’havien celebrat unes eleccions municipals en que les candidatures republicanes d’esquerres van guanyar àmpliament.

El rei Alfonso XIII va entendre (o li van fer entendre) i va saber llegir els resultat i va deixar Espanya, potser amb un darrer actes que l’honorés.

A Barcelona és a la primera capital a on es proclama la República. Companys surt al balcó de l’ajuntament i penja la tricolor i Francesc Macià des de la Generalitat de Catalunya va proclamar la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica.

Macià llençava l’abrandat i històric missatge :

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alacal Zamora amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Barcelona, 14 d'abril de 1931.

El President

Després amb la proclamació e la República Espanyola i de negociacions Macià va rebaixar la seva pretensió confederal i entrava a negociar una amplia autonomia que donaria fruit a l’Estatut de Núria i més endavant, desprès del pas per les Corts espanyoles, l’Estatut de l‘any 32.

A Vilanova la coalició republicana-catalanista formada pel Centre Federal, Esquerra Republicana-Estat Català guanyà i va aconseguir dotze regidors contra els sis dels partits de dretes, Solidaritat vilanovina, vinculada al Cercle Catòlic i a la Lliga. Dissensions, entre els membres de la coalició guanyadora van fer que acabés essent alcalde en Josep Santmartí que era, com explica Casimir Martí en el seu llibre Vilanova i la Geltrú, 1850-1975, el cafeter del Cafè dels Pagesos i s’autoanomenava “l’alcalde de l’espardenya”. En les següents eleccions a l’any 1934 ja sota una llei electoral catalana la coalició republicana -catalanista torna a vèncer i el nou alcalde fou Antoni Escofet.

La proclamació de la República generà una enorme expectativa i una gran il·lusió entre les classes populars que van aconseguir arribar als governs municipals que fins llavors estaven pràcticament ocupats pels delegats dels grans propietaris agrícoles, dels grans industrials i també dels sectors vinculats estretament a l’església catòlica. La república generà un efervescència social extraordinària creant-se organitzacions, ateneus, centres socials que donaren un impuls de dinamització de la societat.

I certament els governs republicans – llevat del bienni negre- van impulsar una profunda reforma de l’estat. Lleis com la de la reforma agrària, eliminant el latifundisme, la de reforma de l’exèrcit amb una voluntat professionalitzadora, la llei de la llibertat religiosa, la dels diferents estatuts que descentralitzaren els poders i donaven competències a determinades “regions” espanyoles però si aquestes lleis eren de caràcter sectorials cal recordar profundes reformes socials com la millora dels treballadors, els avanços en els drets de la dona (el vot per exemple tot i que va costar o les lleis de l’avortament i divorci) impensables fins llavors i l‘ingent obra en el camp de l’educació. Millorant les escoles, la formació del professorat i donant-els-hi unes estatus social prou importants (el primers ciutadans de la república) i destaca per la seva originalitat en aquells moments de els Missions Pedagògiques que recorrerien el país portant les arts escèniques, plàstiques, la lectura i les tradicions populars, el cinema i la música arreu i naturalment l’església va perdre el gairebé monopoli de l’ensenyament i a les aules la religió va deixar de ser obligatòria.

Evidentment no tot es va fer tot bé, per descomptat però no es podrà negar ni oblidar que en quatre aspectes essencials de la societat va tenir un paper modernitzador: La millora de les condicions dels treballadors atorgant drets inherents a la condició de ciutadà, la millora de les infraestructures i vertebrar el país, la millora integral dels serveis públics, com la sanitat i l’educació i la potenciació de la cultura i l’ensenyament com un instrument bàsic per la igualtat de les persones.

Amb aquets pressupòsits en va avançar i retrocedir segon el govern, però potser no va saber neutralitzar prou els sectors històricament contraris a la modernització de l'estat com els gran terratinents, l’església i l’exèrcit que mica en mica van anar trobant espais per la confabulació i la conxorxa política amb els moviments feixistes que sorgien. S’ha volgut explicar – molt durant el franquisme- que la guerra civil va ser una conseqüència de la república i la seva manera d’actuar i no és així, la guerra és fruit d’un cop militar, d’un aixecament feixista amb el beneplàcit de l’església que havia perdut els seus privilegis i amb el suport de les grans fortunes econòmiques. No ens enganyem la història és clara i qui va  trencar la legalitat i la legitimitat no és la república sinó les forces reaccionàries de sempre.

L’alcalde vilanoví el republicà Antoni Escofet ho explicava molt gràficament quan escrivia que la República era “víctima dels que creien que avançava massa i dels que consideraven que anava massa a poc a poc” (1). Visió de qui va viure també en primera persona els avatars dels enfrontaments interns.

Celebrar doncs l’aniversari de la república amb llums i ombres però també amb la convicció que no trigarem massa a veure proclamar un altra república i esperar, això sí, també, que no acabi com la del 14 d’abril aigualida primer i uniformitzada després.

(1) Antoni Escofet Pascual. Retrat 23. Cèsar Rodríguez. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú