Símbols i gestos: Allò de l'imperatiu legal

Ha estat notícia recollida en aquets planes de l’Eix Diari i ho ha estat també per algunes televisions del país: “Sant Sadurní penja la placa 'En aquest ajuntament s'hissa la bandera espanyola per imperatiu legal”

La Llei de banderes estatal en el seu article tercer, deixa clar que: La bandera de España deberá ondear en el exterior y ocupar el lugar preferente en el interior de todos los edificios y establecimientos de la Administración central, institucional, autonómica provincial o insular y municipal del Estado. Per tant em sembla redundant i innecessària la placa que l’ajuntament de Sant Sadurní ha penjat a la plaça de la vila on diu “En aquest Ajuntament s’hissa la bandera espanyola per imperatiu legal”. Clar, és una obvietat posar-ho en la placa com innecessari posar la placa, ja que si la llei ho diu, ja és doncs un imperatiu legal.

La mateixa llei diu:

Article 5
Quan els ajuntaments i les diputacions o qualsevol altra corporació pública utilitzin la seva pròpia bandera, ho faran juntament amb la bandera d’Espanya en els termes que estableix l’article següent.

Article 6
1. Quan s’utilitzi la bandera d’Espanya ocuparà sempre un lloc destacat, visible i d’honor.
2. Si s’hi posen altres banderes al costat, la bandera d’Espanya ocuparà un lloc preeminent i de màxim honor i les altres no podran tenir dimensions superiors

Altre cosa, ben legítima, és voler dir nosaltres no la posaríem, no voldríem posar aquesta bandera i en posaríem una altre, o cap. Si aquesta és la voluntat majoritària de la institució la placa hauria de ser molt més explícita. De plaques amb obvietats en podríem penjar moltes, potser masses. Perquè si l’exemple que ens dóna l’ajuntament el seguíssim els veïns ben aviat les parets de les cases, les entrades estarien plenes de plaques de cartró, les més barates, de metacrilat o bé, fins i tot, de metall ben lluent a on aniríem posant imperatius legals diversos i diferents: “ Aquesta casa paga l’IBI per imperatiu legal”. I més avall, “Aquesta casa paga la brossa per imperatiu legal”. I en un altre carrer fins i tot podríem trobar al·lusions supramunicipals. “Aquí circulem per la dreta per imperatiu legal” o “Paguem la declaració de la renda per imperatiu legal”. I així qualsevol normal derivada de l’aplicació d’una llei o reglament tindria el corresponent “imperatiu legal” i la corresponent placa. Fa molts anys que ens alguns rebedors de les cases s’hi podien veure plaques de ceràmica (un pèl horteres, certament) amb la llegenda “Aquí hi viu un del barça” o altres llegendes similars, ara hi podríem posar plaques que diguessin “Aquí  hi viuen uns/es que per imperatiu legal complim la llei” o fins i tot respectuosos com són en aquets país en que els usos i costums esdevenen normes podríem arribar a trobar plaques en que es digues “Aquí ballem el ball de bastons per imperatiu moral” o  “Aquí regalem la mona per imperatiu moral” i/o fins i tot algunes de més identitàries “En aquesta casa es fa cagar el tió i venen els reis per imperatiu moral”.

Vaja que hi hauria un ampli mostrari, una enorme gamma, un infinit glosari de les possibilitats que dóna això de l’imperatiu legal i ja no diguem del moral.

I quedi clar que s’entén que a Sant Sadurní una  part de la població representada per uns quants regidors no vol que es pengi la rojaigualda amb una clara intencionalitat política, segurament hi ha una part de la població que sí que la vol penjar i altres que romanen indiferents davant les banderes siguin les que siguin. Això a Sant Sadurní i molts altres municipis, però la coartada de l’imperatiu legal em sembla poc seriosa i massa recurrent i fàcil a aquestes alçades. Que s’expliciti amb claredat perquè no és vol penjar la bandera espanyola i que es deixin de formes reiterades, que per òbvies no deixen de semblar excuses per no posar-hi el que debò es vol dir.

Personalment els símbols no m’importen massa, els respecto i respecto a aquells que si els importen. En l’exercici de responsabilitats politiques també vaig despenjar-la bandera rojaigualda i la vaig guardar curosament, no en vaig fer ni ostentació ni cap mena d’acte de suposat heroisme inútil i innecessari ni va caldre cap declaració pseudo-èpica, senzillament vaig entendre -i potser m’equivocava- que el símbol que ens pertanyia a tots era la bandera del país i va onejar i davant alguns requeriment afirmàrem que a la façana hi penja la bandera de l’alcaldia i al saló de plens es complia la llei –amb l’imperatiu corresponent -. Res d’especial ni res que tingué cap mena de mèrit

Els símbols, a vegades, però també van carregats de sentiments i sobre sentiments és força difícil legislar ni imposar res i menys les banderes que finalment masses vegades en la història han servit per enfrontaments violents i masses vegades, en nom d’elles, es justifiquen  masses coses.

Respecte, ja ho hem dit, tot, no ens agradava veure la bandera catalana com a faldilles dels empostissats, perquè enteníem que no era el seu lloc, tot i acceptant que en temps passats era una manera d’exterioritzar un sentiment, com tampoc ara m’agrada veure l’estelada (que no deixa de ser un símbol sectari, enteneu-ho de sector, que puc penjar tranquil·lament al balcó de casa meva, amb l’estel vermell això sí) en determinats indrets que haurien de representar a tothom. Si la rojaigualda no ens representa a tots l’estelada tampoc. I ambdues representen per força gent, sentiments i estimes. El símbols han estat usats sempre per despertar els sentiments i també òbviament els patriòtics, però aquest símbols no ens haurien –cosa difícil, potser impossible- de portar a generar enfrontaments absurds i actuacions que més enllà de la satisfacció d’uns quants per la suposada èpica que representen no deixen de ser una acció innecessària per irrellevant mes enllà d’omplir fugisserament uns espais de notícia.

No ens sentim interpel·lats però tampoc és que m’agradi si cremen una bandera espanyola, catalana o francesa, no em sento commogut si serren els pals on hi pengen estelades o banderes espanyoles ni em sento especialment representat per aquells que aixequen els símbols –aquest especialment- a l’altar del que és intocable i immutable. No vull els símbols com elements de confrontació

I naturalment penjar la placa és un gest que  tampoc és que sigui especialment rellevant almenys amb l’obvietat del que diu. Qualsevol acció regulada per la llei està sota aquest imperatiu legal, al marge de que personalment m’agradi el que diu la llei o no m’agradi el seu contingut. Potser queda bé, potser es un sentiment profund però llavors diguis el que realment és vol dir i no amb una frase recurrent que de tant usar-la ja s’ha banalitzat.

Ara, respecte als símbols i al gestos, però potser que caldria aprofundir una mica més en els imperatius legals.