Elogi dels bons metges

En els meus anys de joventut vaig tenir una amiga amb la qual vaig compartir moltes complicitats de caire sensible i intel.lectual, entre elles l’estima per la música. Algunes tardes l’havia anada a buscar a la sortida del Conservatori, on també feien classe la seva germana Dolça i altres membres de la nostra colla, que anomenàvem ‘el grup’. L’Anna Maria Balil va morir massa jove i a peu d’hospital no perquè li haguessin portat sinó perquè era metge i va morir del cor al mateix lloc on treballava. Especialitzada en oncologia, havia fet molt per salvar les vides dels seus pacients, molts dels quals va acompanyar fins a l’últim alè, de nit si convenia i donant-los la mà. Jo coneixia de molt a prop la seva vocació, gairebé un sacerdoci. Per a ella els cossos dels malalts eren sagrats com un temple. L’exquisida sensibilitat espiritual de la meva amiga la dotava d’una gran humanitat. En els llocs on va exercir el seu magisteri encara hi ha una estela de reconeixement per la seva tasca. L’Anna Maria mai no tenia pressa… sabia que en una consulta mèdica les paraules també guareixen.

Aquesta concepció de l’exercici de la medicina com un sacerdoci i on la paraula salvífica es fa present com una eucaristia, també la tenia un dels metges més celebrats de Sant Sadurní d’Anoia: el doctor Antoni Nin, nascut al Vendrell l’any 1920 i mort en aquesta població penedesenca l’any 2008. Va ser metge de tres generacions de sadurninencs, que l’adoraven pel seu geni (tenia un ull clínic fabulós) i perquè agraïen el que deia ell mateix: Un metge no ha de mirar mai el rellotge ni els diners quan visita un pacient.

Ho sé de primera mà, que en les seves visites desapareixia el rellotge (a vegades per desesperació dels que s’esperaven, però prenien paciència), quan la família m’hi va portar als vint anys, quan jo no era conscient que patia els terribles efectes d’una anorèxia reactiva a un daltabaix amorós que m’hauria portat a la tomba. El doctor Nin es va prendre el temps que va caldre per conversar amb mi i treure’m de manera delicada del meu entotsolament fins a fer-me despertar les ganes de tornar a viure.

Aquesta experiència mèdica i moltes d’altres tan definitives ara han estat narrades amb cura i detall al llibre El doctor Antoni Nin, un metge peculiar, que, en homenatge a la seva memòria, ha escrit Pepi Pérez Albiol, amiga de la família Nin. El llibre de la Josefa és una biografia molt completa del doctor Antoni Nin, tan afeccionat a la música (va tocar el violí fins als vint-i-cinc anys) i melòman (estimava molt l’òpera) com la meva amiga Anna Maria Balil, que, enamorada de la música, va aprendre a tocar bé el piano. Inquiet intel.lectualment i deixeble destacat del doctor Agustí Pedro Pons i del doctor Josep de Letamendi, el doctor Nin mai no va deixar de formar-se com a metge ni com al gran humanista que va ser. Conversador afable i intel.ligent, llegia molt, va viatjar pels indrets més remots i va col.leccionar art i antiguitats. Per aquests camins de l’art i de la literatura em va atrapar, el doctor Nin, quan en aquella visita li vaig dir que dibuixava i escrivia. I, doncs, no t’agradaria tornar a dibuixar i a escriure? -em va dir. I va somriure també amb els ulls. I mentre aquelles paraules anaven amarant el meu ànim neulit, em va anar ensenyant bells objectes de la seva col.lecció, i em va recitar algun dels poemes que se sabia de memòria.

El lliurament d’Antoni Nin als seus malalts era fora mesura, com tot en el doctor, com diu en el seu pròleg el professor Jordi Estapé, que va treballar amb ell quan era un metge jove i va salvar la vida del seu primer fill: Si Hipócrates és el pare de la medicina, Antoni Nin va ser un dels seus més grans i millors deixebles sobre la terra.