Tres vegades immortal

Em sembla que Pere Navarro s’equivoca quan afirma per analitzar la crisi que viu aquests dies el socialisme gironí: “Comprenc que hi hagi persones que no estiguin d’acord amb els processos de democràcia interna, que és veritat que són un canvi radical en la vida del partit”. Ho sento, però crec que Pere Navarro no té cap autoritat moral per fer aquesta afirmació, ja que ell mateix, desprès del que havia promès i compromès, va obviar fer primàries – amb excuses poc creïbles-, va evitar fer–les per triar el candidat del PSC a la Generalitat.

I encara crec que erra més quan segueix ja amb una deriva clarament menystenidora. : “I si hi ha algú que no comparteix les primàries i la democràcia interna del parit és el seu problema”

Només és el seu problema? Insòlit.

Que això ho afirmi algú que a la primera de canvi es va saltar espectacularment el seu compromís electoral sobre el dret a decidir, vol dir que ja dissortadament els socialistes hem perdut el nord que és greu però, encara més greu és perdre i fins i tot la vergonya.

No estic prou situat – informat força- com per analitzar la situació del socialisme gironí en profunditat. Alguns afirmen que es pur tacticisme i que hi ha poca base ideològica, altres, com el mateix primer secretari de la Federació Juli Fernández, que personalment crec que és un excel·lent  polític i millor persona i poc donat a actuar com un “aparell” clàssic, ho atribueix a la revolta del vell PSC i per altra banda hi ha els que ho han  volgut titllar com la fi del “nadalisme” o el “ vell PSC”, com dèiem,   - i quin és el nou?-. Crec que  afirmacions “simplistes”, com que tot aquets enrenou és per evitar fer primàries a la ciutat de Girona – a on els enquestes pronostiquen una esfondrada  socialista- o bé afirmar que tot això passa per la manca de protagonisme d’alguns ex-càrrecs orfes ara de representació institucional, és, em sembla, poc rigorós, clarament esbiaixat i d’una manca de visió de la realitat alarmant. No dic que no hi hagi alguns substrats d’això, però el que es dilucida a Girona és el futur del propi PSC, o es fa una opció trencant el continuisme i s’adequa al moment actual d’un projecte socialdemòcrata d’estricta obediència catalana amb els vincles que es vulguin tenir amb el socialisme espanyol, o bé la confirmació de la pèrdua de la personalitat pròpia del PSC i acabar essent una federació més del PSOE. Ambdues posicions són legítimes i són a més plausible.

En el seu moment, gener del 2012 vaig intuir i afirmar modestament - com molts d’altres- que el Congrés del PSC es tancava en fals, masses martingales internes, masses aliances poc clares van concloure en una executiva que mantindria les tensions existents en el mateix congrés com ja s’ha vist ara. La posterior renúncia a les primàries de manera vergonyant i els incompliments del propi programa electoral en el tema central del “dret a decidir” amb confuses justificacions ha portat a que hi hagi un descontent crec que molt més generalitzat del que voldria i diu la pròpia direcció del partit que va negant la crisi interna una vegada i altre.

I en aquests sentit el que passa a Girona hauria de ser una mostra clara del que hauria d’haver anat passant en molts altres indrets i que modestament també varem escriure aquí mateix. Els sectors anomenats crítics han de deixar les estructures de poder orgànic al sí del partit i “patejar-se” les agrupacions per exposar les seves idees, propostes i alternatives i enfortir-se per poder reclamar un congrés extraordinari que rectifiqui la deriva -no se ben bé cap a on- que avui té el PSC. Si no és així difícilment es podrà calibrar l’autèntica força que pot tenir aquesta voluntat d’un PSC en que la C de Catalunya no estigui per sota del S socialisme sinó que sigui una simbiosi com la que històricament ha existit al país.

L’exemple de Girona caldria  seguir-lo i forçar nous congressos en els territoris a on també s’ha plantat cara amb arguments, amb solidesa i rigor polític, a una direcció que, en masses ocasions, s’ha vist superada pels esdeveniments i per les pressions del PSOE de manera manifesta. No cal anar massa lluny. On eren  els del PSC el dia 8 d’abril al Congrés dels Diputats? El que va dir Rubalcaba, negant el dret a decidir, que diuen que defensen, és el que el que pensa el PSC?. Creiem  que no. Qui és la Sra. Valenciano per dir si els “crítics“ de Girona són perdedors o no?.

Si la voluntat era oferir una alternativa creïble entre el creixent independentisme –en part aquest creixement també és responsabilitat del PSC, per inhibició davant la sentència del Constitucional- i l’unionisme i immobilisme dels partits constitucionalistes espanyols ha fracassat. Atrapats, doncs, en una indefinició massa evident pel que passa avui, i sembla que voluntàriament aïllats dels nous corrents que han sacsejat el mapa polític català, podem acabar essent un residu, si es vol brillant, del que havia estat el PSC, transversal, obert, i amb capacitat de compaginar les diverses veus dels socialisme català.

I és una certesa contrastada que hi ha un espai en la política catalana per una socialdemocràcia moderna que adeqüi els valors històrics de l’esquerra i s’adeqüi també a les realitats nacionals. Aquest espai que tenia i ha tingut una base electoral tant sòlida com els resultats que va aconseguir Pasqual Maragall, ara està fragmentada i segurament orfe de referents. Un espai que encara no ocupen ni ICV ni ERC, un espai que ofereixi una oferta clarament compromesa amb el país i en la millora de les condicions socials des d’una vessant transformadora realista.

I aquest espai encara el pot ocupar el PSC, si realment al seu sí hi ha un canvis substancials, són segurament els canvis que reclamen en bona part els sectors crítics i si no és així,segurament cal d’una vegada per totes, crear, de bell nou, una nova organització o aprofitant ja alguns partit creat que aglutini aquestes sectors crítics i més gent per construir un alternativa a un socialisme ancorat en l’immobilisme d’una reforma impossible de la constitució com el PSOE.

Ara el PSC pateix el pitjor que li pot passar a un partit per afrontar els reptes electorals, presentar-se com un guirigall, com un partit fracturat perquè això no crea les certeses necessàries per confiar-hi. I quan un partit ja no serveix a la societat del qual va sortir ho té malament.

Possiblement encara manquin lideratges clars en els sectors crítics, -que no han de ser necessàriament els més mediàtics – que en bona part tenen responsabilitats clares en la situació actual- però segur que sortiran.

La ciutat Girona, que se l’ha batejada com tres vegades immortal per les seva resistència a ser derrotada en els setges que va patir i a l’adversitat ara potser ens podria aportar també solucions des de la resistència davant la voluntat de diluir el PSC, en una mena de marca del PSOE al país.

Ara caldrà estar amatent a com evoluciona tot plegat, perquè sembla que de moment de Congrés extraordinari a Girona res de res. Congrés que certament seria un revulsiu, pel PSC a nivell nacional, i que haurà d’esperar.

Temps, de fet no n’hi ha gaire i si no espavilem, per la mateixa sagnia continuada de militància desapareixerem i algú haurà d’apagar el llum abans de tancar la porta.