Calendari d'instints

Podem veure els instints com manifestacions en nosaltres de nuclis d’energia que tendeixen a expandir-se en totes direccions. Si posem l’instint de comunicació sobre un paper, com fem quan escrivim, veiem com el traç que dibuixa les lletres va amunt i avall, a dreta i a esquerra, pren cos en l’espai. En la cal.ligrafia (una emanació de la nostra energia vital) podem llegir alguna cosa més del que hi ha escrit: en la disposició de les lletres sobre l’espai en blanc podem ‘llegir’ la direcció que pren l’energia transmesa per la mà i activada en el cervell. Per això hi ha cal.ligrafies ordenades i desordenades, cal.ligrafies clares o confoses, cal.ligrafies gràcils o pesants. 

Tots aquests pensaments em venien al cap mentre llegia Calendari d’instints (Tres i Quatre), de Vicenç Llorca. Fer-se un amb la pròpia energia, canalitzar-la correctament, sembla que ens duu a un estat de benésser, de plenitud. Per aquest motiu, modular l’energia alhora que es deixa fluir és un art, com sabien molt bé els grans poetes xinesos clàssics, que tant dominaven l’art poètic com l’art cal.ligràfic. No en va, Llorca dedica una part del seu llibre a les sis arts-ciències que havien de saber els lletrats (o homes de bé) des de l’època de Confuci.

A Calendari d’instints, de Vicenç Llorca, trobem recreats mitjançant el llenguatge poètic moments àlgids d’energia, és a dir, experiències humanes que en podríem dir límit i esdevingudes conscients. L’experiència conscient es nodreix de vivències subjectives, tanmateix com la memòria, aquesta gran constructora del jo. En base als estudis neurològics més recents, els científics actuals certifiquen allò que potser ja hem sabut sempre: que la memòria personal es fonamenta en la recreació dels nostres records. Més encara: cada vegada que memoritzem una vivència la recreem a la llum del moment present. És aquesta llum la que, en presentitzar el record, el transforma, el recrea, li dóna una altra vida a fi i efecte de dotar-lo de significació en el sentit que deia Blai Bonet: L’home, quan ha triat ser-ho fins a les últimes conseqüències, viu de voler veure el Tu de tot el que existeix. És clar. Perquè la vida humana no es completa si no és en el diàleg amb el Tu, que alguns anomenen Déu, altres la Humanitat, altres Existència, en realitat els dos pols d’aquest fenomen còsmic que és la creació, i que té com a vocació l’evolució de la seva estructura (misteriosa encara) en mil formes.

A Calendari d’instints trobem, emmarcats en les quatre estacions de l’any, i assenyalats aquests instints en un calendari de creació pròpia, l’energia, la libido que es manifesta en instants-vivències en el temps, i que, mercès a la poètica de l’autor, prenen una significació simbòlica personal, però també universal, ja que els lectors ens podem reconèixer en l’experiència de viure cristal.litzada en una bella imatge, com quan escriu: Entre el no-res/ del temps i la consciència/ (i el somni sense imatges/ de la mort), [som] una petita llum que camina.

Gilbert Durand, antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès autor del famós llibre L’Imagination Symbolique, distingia l’al.legoria del símbol d’aquesta forma: l’al.legoria parteix d’una idea per arribar a il.lustrar-la en una figura; el símbol és per ell mateix figura i, com a tal, font, entre altres coses, d’idees.

Una petita llum que camina... Aquesta idea-imatge de l’existència humana a la recerca del seu sentit és podria dir d’una altra manera, però no millor, com tampoc no es podria dir de manera més clara la consciència de la pròpia imperfecció, però que, impulsada per un ardent instint d’infinitud!, busca la completesa de la Vida: Quanta vida que mai no sabré ser,/ tanta vida que no podré estimar...! Una petita llum que camina cap al Tu o allò Altre que en realitat és ella mateixa... Deia Octavio Paz que l’experiència poètica, como la religiosa, és un salt mortal: un canvi de naturalesa que és també un retorn a la nostra naturalesa primigènia.