Galope y canto, una reflexió

A rel de la lectura del darrer poemari de Cristina Grisolía, Galope y canto (Olifante. Ediciones de Poesía), m’he sentit cridada a reflexionar sobre el fet poètic. Al meu parer, el poema sovint és una resposta, de les moltes possibles, a una crida que arriba des del més profund de l’ésser, fruit d’un interrogant existencial, sense pretendre, qui podria, donar una resposta concloent, ja que la vida és un procès.

Però també pot ser que escriure poesia sigui una resposta individual a una invitació a tot allò que la vida té tant d’ordinari com d’extraordinari en tota la seva amplitud i profunditat, encara que aquestes dimensions siguin una abstracció, més encara: siguin un pur misteri, i, per això mateix, tant difícils de traslladar al paper.

I això no obstant, com qui s’empara en el fil d’Ariadna, el poeta, la poeta, es posa en camí per entrar en aquesta realitat abscòndita. Desvetllar aquest misteri és un pelegrinatge en tota regla i es constitueix en una via de coneixement les fites de la qual són expressades en cada poema. Un poemari doncs, vindria a ser el testimoni d’un tram d’aquest camí, com es desprén de Galope y canto.

En aquest camí de coneixement, l’acte d’escriure poesia és fruit d’un trànsit d’impulsos i de seduccions que van de dins cap a fora, o de fora cap a dins. Un vaivé de sentiments i crides intel.lectuals es balanceja en el nostre interior com es balanceja la vida, en el ritme sístole/diástole de l’existència.

Sigui com sigui, escriure un poema és una resposta personal, però també és una resposta impersonal en la mesura que emergeix d’allò universal que tots contenim, i que Carl G. Jung va definir com l’insconscient col.lectiu, aquest gran magatzem dels símbols i mites que la humanitat ens hem donat per generacions en herència.

I en aquest obrar, en sigui conscient o no, el poeta, la poeta, resintonitza amb els arquetips universals, formes de l’inconscient col.lectiu darrerament oblidades per les nostres societats tan materialistes. D’aquí ve que el mitòleg Joseph Campbell digui que en les psiques dels artistes d’avui es troben les llavors de les mitologies de demà.  

En aquest vaivé de sentiments i invocacions intel.lectuals que la vida en tota la seva extensió i profunditat ens ofereix, es dóna un ritme que podríem dir que va del galop al cant, i del cant al galop, com en el bell i suggeridor títol que Cristina Grisolía ha posat al seu llibre de poemes: Galope y canto.

Sabem que la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben, la realitat humana transita en aquesta polaritat, diguem-li galop i cant, moviment i contemplació. Per aquest motiu, Cristina Grisolía acorda amb la intel.ligència sensible que la caracteritza, aquests dos moviments en una unitat de sentit, que és l’ésser del poema. I ho fa amb aquella veu que li és pròpia, com la poesia ha de ser pròpia (perquè hi ha poesia impròpia, mercenària), tal com volia James Joyce, i que per la mateixa raó d’autenticitat i risc en escriure-la, José Corredor-Matheos en diu poesia necessària.

El poemes de Cristina Grisolía degoten en l’ànim del lector com aigua de pluja en el desert. Són poemes nítids, essencials, despullats de retòrica; poemes medul.lars, com diu el prologuista del llibre, Ignacio Echevarría.

Els poemes de Cristina Grisolía beuen de la contenció, sensibilitat i l’elegància dels poetes xinesos de la dinastia Tang; o de l’espiritualitat, gairebé mística, de Mestre Eckhart; o del desnuament anímic d’Alejandra Pizarnik; o de la metafísica en clau femenina d’Emily Dickinson. És per tot això que els poemes de l’autora es presenten amb la bellesa i la nuesa que devia tenir el món en els seus orígens, apareixen amb la resplendor dels temps aurorals que remeten al naixement de tots els universos possibles. Tot poema és un món nou, un món ressuscitat a través de la poesia, sembla voler dir-nos l’autora. 

A Galope y canto, al mateix temps que la poeta hi canta geografies properes –hi ha poemes inspirats en coneguts indrets del Garraf-, també hi canta paisatges interiors, els moviments de la seva ànima, com en l’extraordinari poema d’amor dedicat a la seva filla Violeta; o el que dedica, solidària, a la poeta Marina Tsvietàieva, de vida tan tràgica.

Un dolç sentiment de melangia travessa de cap a cap la poètica de l’escriptora nascuda a Rosario, Argentina. Transplantada d’un continent a l’altre, d’Amèrica passant per diversos països d’Europa, la poeta arriba a Vilanova i la Geltrú, arriba a les costes de la mar Mediterrània. En aquest indret, Orient i Occident es donen les mans en el diàleg fèrtil que ens ha nodrit des dels temps d’or de Grècia. Aquesta fertilitat cultural que enllaça mons tan diversos: Amèrica, Europa, la Mediterrània, amara uns poemes de síntesis i harmonies.

Així, entre el galop i el cant, la poesia de Cristina Grisolía avança com avança la vida en una planura oberta a l’exploració del misteri de l’existència, i avança en la creació d’un art que transmet una emoció que, deixeu-m’ho dir, inspira reverència. I és que a Galope y canto, la veu poètica de Cristina Grisolía ha arribat a un alt grau de plenitud creativa.