Passes enrere

El serveis públics es considera que són aquells sectors que graviten damunt dels poders públics. La voluntat d’aquets serveis són satisfer les demandes i necessitats de la societat . Varien segons la concepció del propi estat o varien també, moltes vegades, en funció de la voluntat política de qui els controla. Els serveis públics poden ser també garantits a través del propi estat que assumeix la seva gestió o delegat a través de concessions a empreses privades que generalment tenen un sostre en la seva despesa o un control sobre els pagaments que els ciutadans hagin de fer.

Seria infinit parlar dels propis serveis, de com es gestionen i de com es podrien gestionar o si signifiquen també, avui encara, part del salari social o si són drets d’aquells que anomenem amb el concepte republicà de ciutadania.

Hi ha una gamma àmplia de serveis, des del subministrament de l‘aigua potable i l’electricitat  fins a temes com l’educació i la sanitat. Cadascú pot valorar, i segurament seria diferent, aquells que haurien de ser monopoli dels estats i per tant garantir-ne una distribució o aplicació igualitària o aquells que poden ser subjecte d’especulació – relativa-  en la seva aplicació o distribució.

Hi ha però una certa coincidència en que sense monopoli – ja que existeix també sector privat- que en matèria educativa i en matèria sanitària i de dependència hauria de ser matèria clara de serveis que haurien d’estar sota el domini públic. En part ja és així tot i que els mateixos estats en veure la magnitud de la situació van optar en moltes ocasions per cedir espais al sector privat amb determinats controls. Els serveis públics tenen (haurien de tenir) el control democràtic. En la majoria dels casos en els Parlaments i en els debats pressupostaris es fa un exercici pobre el funcionament i els recursos destinant a aquets serveis. Les pròpies comissions parlamentàries tenen cura d’analitzar la seva situació i els necessitat que tenen de millores.

Però d’aquets sectors és en el Camp de l’educació que fins avui el control democràtic es podia exercir des de la proximitat, des de la cèl·lula base de la seva aplicació com és l’escola.

Això s’acaba.

A partir d’ara les regles de funcionament democràtic de les escoles variarà.

Les noves lleis d’educació, la de l’estat coneguda per llei Wert, però també en part la LEC treuen capacitat de decisió en aquells temes transcendents sobre l’escola als Consell escolars del centres educatius.

Els Consells Escolars cal dir eren una “rara avis” en el conglomerat de l’administració, un òrgan participat per tots el sectors implicats en els processos educatius, des de l’administració fins el personal no docent inclosos l‘alumant, si bé aquest, amb alguna restricció. Algú s’imagina un consell decisori participat pels integrants del sector en temes de sanitat?, entenc que no fos sobre les prescripcions facultatives –en educació també ho és en els línies generals-  però sí sobre l’organització per exemple. Seria tota una experiència

Fins ara el Consell Escolar de cada escola decidia, i decidia en aspectes tants estructurants com en l’aprovació del Projecte Educatiu de centre, la carta d’identitat de l’escola, a partir d’ara només serà un òrgan consultiu, que ja és important però perd la capacitat clau en qualsevol funcionament democràtic, el “decidir” que tant bé coneixem i reclamem  i reivindiquem.

La nova legislació deixa només capacitat decisòria en el tema del pressupost però ni en el projecte educatiu que passa ser responsabilitat dels directors i per tant trenca la línia de que el projecte era un element participat i decidit per tots els estament, com així mateix impedeix la moció de censura i revocació sobre l’equip directiu que fins ara era possible i en el cas de l’escola concertada s’elimina el representant municipal per tant l’administració pública perd la possibilitat de conèixer com es gestionen diners públics. A Catalunya ja és va treure la capacitat de decisió d’elecció del director que ara passa per altres paràmetres més vinculats a l’administració que no pas a la voluntat col·lectiva de l’escola. Aquesta decisió ha estat contestada des de diversos sectors educatius per evitar que es pugui caure en l’amiguisme i en no fer prevaldre altres mèrits davant altres factors. La mesura vol garantir a priori equips sòlids i consolidats i també una certa cohesió en l’aplicació del Projecte Educatiu de Centre. Serà això així? No hi ha encara experiència ni casuística suficient per avaluar-ho, però d’aquí uns anys en parlarem, d’això n’estic més que segur 

Els consells Escolar tal i com han vingut funcionant han estat raonablement positius ja que han permès per una banda estimular la participació de les famílies en la construcció del projecte a on els seus fills es formen i per altra banda aquesta participació creiem que ha trencar l‘històric corporativisme que el professorat seguia mantenint en algunes escoles. Al principi costava activar la participació de les famílies però, ara per ara, ja són moltes les famílies que ja participen com a representants del seus sector en la presa de decisions a nivell d’escola i això ha esdevingut molt important. I per altra banda la participació dels representants dels ajuntaments ha portat a l’administració de proximitat com són els ajuntaments a saber de primera mà quin són els problemes que les afecten i poden actuar i també el funcionament, voluntats i realitat de l’escola de la ciutat i com poden actuar encara més en l’entorn social.

Les decisions preses col·lectivament tenien un major legitimitat i aconseguien que l’activitat de els famílies fos molt més reconegudes en tant que la implicació del centre era molta.

Deixar als consells amb la funció “d’avalar la programació general del centre, sense perjudici de les competències del Claustre del professorat, i conèixer les candidatures a la direcció, dels projectes de direcció presentats pels candidats...”  és ,creiem un retrocés que debilitarà l’escola i difuminarà el paper que fins ara han tingut en els gran decisions de les escoles que per ser col·lectives tenien una legitimitat inqüestionable. 

Acabarà aquesta crisi – si és que algun dia acaba- hi hauran deixat l‘escola als nivells que tenia als anys setanta. Entre les retallades econòmiques que afecten els serveis educatius de manera ja constatable ara decapiten els òrgans de decisió que fins ara han funcionat correctament però es tracta de jerarquitzar un sistema i de treure-li la capacitat transformadora, simplement sembla que vulguin que sigui corretja transmissora del sistema més que una escola qüestionadora i per tant que avanci i que formi a l’alumnat com a veritables ciutadans, amb els canvis i les retallades altre cop volen súbdits.

Fem passos enrere. Sembla que tornem als temps de la transició. La lluita doncs per recuperar el que es tenia serà llarga altra vegada.