Per un Big-Bang creatiu

Fa temps que un bon “col·lega” em va repetint cíclicament que això del PSC acabarà com l’UCD, diluint-se, desfent-se, volatilitzant-se com un glaçó al sol del juliol, o explotant en mil pedaços. Quan jo repetia la tesi del meu estimat col·lega a alguns dels dirigents actuals del PSC em miràvem amb una certa condescendència i deurien pensar que, com sempre, la meva perspectiva política era més aviat desenfocada.

Quan veiem els darrers moviments al mateix PSC i en aquest entorn líquid, difús i desdibuixat que venen a ser els entorns socialistes, des dels crítics ben estructurats fins els franctiradors (que  tenen la seva importància) passant pels legítimament ambiciosos de torn, el acomodaticis de sempre i els trepes que van apareixent també cíclicament, quan veiem tot això ens adonem que sembla que ja s’ha entrat en els procés agònic de trobar o una sortida o tancar la barraca. La tesis del final “UCD” ja no és estrany pot arribar a ser una realitat en poc temps....

L’explosió podrà ser retardada però al final serà una mena de “big-bang” del que naixeran altres opcions, segur

La darrera convulsió ha estat la publicació d’un nou manifest - i en van....-. El manifest aporta però una novetat significativa, fa un pas més en els procés de desencontre entre les diverses posicions que avui es confronten al sí del PSC.

El manifest està signat pels habituals sota signants que ja han firmat els altres manifestos que d’ençà fa un any i escaig van intentant millorar el PSC o alertant dels perills que comportava la deriva de l’actual direcció del PSC, intentant, també legítimament, no ens enganyem intentar ocupar la mateixa direcció del partit per canviar-ne el rumb.

Ser sotasignat ja gairebé ha esdevingut una opció dins del PSC i potser fins i tot  una nova manera de fer política. De fet ja al nostre país havia existit. En aquest sentit es molt recomanable llegir el llibre de Santos Julià Nosotros, los abajo firmantes. En fi, ploma o bolígraf i joc de canell per anar signant

El manifest centra part de la crítica en el que fa temps que es va dient i que l’entorn de Pere Navarro sembla que no vulgui escoltar, o ho escolta i creu que no és el seu problema. Clar i català: “Que ens ratifiquem en el mandat sorgit de l’assemblea general, celebrada a les Cotxeres de Sants el darrer 21 de març, per tal de contribuir a la reconstrucció d’un espai socialista, d’esquerres, de vocació majoritària, d’obediència catalana, implicat en la regeneració democràtica, i en la preservació de les polítiques socials en un moment de creixents desigualtats, i també a favor de la consulta o referèndum.” Però segurament el que és novedós es que els sotasignats convoquen pel mes de Juliol a crear un moviment que donin suport a candidatures municipals. És obvi que hi ha un cert neguit entre els actuals alcaldes socialistes que vulguin repetir candidatura i els candidats, que veient que la marca PSC està francament en caiguda lliure, necessiten plataformes més o menys estructurades que doni suport a les seves candidatures. Aquesta voluntat d’amargar les sigles del PSC ja es va donar en les anteriors eleccions municipals creient que un candidat podria sumar més que les sigles. Els resultat van ser relativament poc positius, Vilanova n’és un exemple. De tota manera s’entén perfectament, donats els resultats electorals de les europees, que hi hagi molts militants de més enllà de l’àrea metropolitana que creuen que calen girs radicals per poder presentar-se a les municipals amb mínim de garanties, però també cal recordar que la gestió feta en cada municipi i la personalitat i l’actuació del candidat pesen força en les eleccions municipals.

Per tant ens podem trobar que el mes de juliol es creï una marca nova (es parla d’Unió Socialista de Catalunya) que fent un gir en l’eix nacional apostant clarament pel dret a decidir reculli les propostes de politiques socials dels socialistes actuals. Veurem que dóna de sí. Però els comunicats i l’intercanvi de papers en forma de cartes no acaben aquí.

El primer secretari del PSC ens ha enviat una missiva en la que fa una certa reflexió sobre la situació del partit després de la clamorosa estavellada de les eleccions europees. Una vegada més ens parla de reflexió. Ens diu el primer secretari: “Per tot això, com a Primer Secretari del PSC he iniciat un procés de reflexió col·lectiva àmplia conjuntament amb els companys i companyes del partit, ampliat a diferents àmbits de la societat catalana. Vull comunicar-te la meva voluntat expressa de mantenir reunions i compartir diagnosi i accions amb tots els sectors del partit, també amb aquells que són crítics, però que continuen tenint un objectiu comú amb mi: que el PSC, un partit d'esquerres, catalanista i federalista, torni a ser fort i cohesionat, alhora que obert i permeable a la societat catalana.”

Em sembla que fa temps que reflexionem i potser ja hauríem d’haver tret conclusions, però encara estem on estàvem. Després de les eleccions al Parlament del 2012, descol·locats, perduts però amb l’agreujament de que de res va servir aquella pèrdua, perquè encara hi anem sumant els incompliments programàtics, i la permanent submissió a les necessitats del PSOE a Espanya, però vaja ara ni per això servirem. Caldria, per descomptat, al nostre entendre un Congrés extraordinari i un canvi radical de la direcció amb votació directa de la militància (que ja ho demanàvem en el darrer congrés sens cap mena d’acolliment) i de reconstruir un projecte que de veritat connecti amb la ciutadania i que  situï el PSC novament en la centralitat política tant en l’eix nacional com en l’eix social. No hi ha masses alternatives, o  el PSC es limita a ser la Federació Catalana del PSOE que és ben legítim o es decideix per ajudar a crear un espai socialista català i d’obediència estrictament catalana. Difícilment termes migs en aquets moments valen o són creïbles. Hi ha moments en que cal decidir i ara és un d’aquets moments. La reconstrucció de l’esquerra catalana necessita un PSC clarament vinculat al dret a decidir i clarament vinculat a oferir alternatives socials i econòmiques plausibles al govern i als partits que li donen suport.

Però la reflexió a que crida el Primer secretari queda aigualida, vaja inútil quan ell mateix ja afirma que ni plegarà i que no hi haurà congrès extraordinari perquè el seu projecte esta just començant. Doncs perquè ens envia una carta instant a la reflexió un cop més?. Quan la reflexió va de veres no hi ha d’haver línies vermelles en les conclusions i si ja d’antuvi se n’hi posen tot plegat és pura aparença i no voluntat ferma. La permanència en el càrrec no ha de ser cap límit en un debat que vol recuperar la centralitat política del PSC.

I com que són temps de correspondència rebo també la nota de premsa de valoració dels resultats eleccions que fan els dirigents de la federació del PSC. Llegeixo que el primer secretari afirma: “cal una resposta contundent, ràpida i extraordinària des de la direcció del partit”. Té raó però segurament allò que reclama pels altres caldria que primer s’ho apliqués ell i la seva executiva que no han estat capaços de travar una alternativa vàlida i seriosa al territori. I així ens ha anat també.

Les turbulències són i seran més freqüents i caldrà veure fins quan aguanta l’estructura vella i rovellada en esclatar -com l’UCD- i bastir de les restes un nou projecte sòlid, creïble, que il·lusioni i sigui útil a la societat. Hi ha un any de coll -si el 9-N no acaben esdevenint eleccions- per veure si és possible refer confiances, projectes i direccions. 

Poc temps, però suficient si hi ha voluntat seriosa de fer-ho.